diumenge, 28 de febrer del 2010

'Râler', aquest verb tan parisenc

Rondinen, remuguen, es queixen, es mostren disconformes... “Ils râlent”, els francesos -sobretot els parisencs- es queixen. En tenen una facultat especial. Quan t'han d'atendre i no en tenen ganes, quan creuen que no és la seva feina, quan has arribat massa a prop de l'hora de tancar; però també quan el govern els vol imposar un nou canvi, quan no estan d'acord amb una nova norma. Llavors paren el país, surten al carrer, protesten.

Ahir vam poder comprovar-ho.

Seguint en aquesta línia d'apuntar-nos a qualsevol acte que pugui ser interessant -dilatant així el moment de visitar els 'must' parisencs- vam assistir a la projecció d'uns curtmetratges al 104 -centre cultural municipal- sobre la repressió policial.

Perquè us situeu, us puc dir que, salvant les distàncies, el 104 és una mena de CCCB (sobre el que es perd en la traducció, una història ben diferent, ja us en parlo un altre dia). Doncs bé, d'inici, una part del públic es va revoltar i van aconseguir fer una votació per veure qui volia pagar l'entrada -inicialment obligatòria- amb el resultat d'establir una entrada voluntària. I dins, encara que vam aconseguir veure els curts, la sessió de debat va haver de ser anul·lada per les crítiques dures de diferents membres del públic, o la marxa enmig del col·loqui sobre la seva obra d'un dels directors.

Deixant de banda el comportament lamentable d'una part d'aquests 'râleurs' (o rondinaires), que van aconseguir, amb el seu debat estèril, boicotejar l'acte, em va resultar molt instructiu adonar-me de la capacitat que tenen de creure's amb el dret d'opinar sobre el que estaven veient, de demanar expressar el seu punt de vista contrari al que s'estava fent, de posicionar-se.

Només així s'entén que el govern hagi de parar mesures -no sempre, de vegades acaben anant endavant- que havia aplicat, o que es parin durant mig curs les classes a la universitat... o que un dia prenguessin la Bastilla i fessin la Revolució Francesa...

o que un dia de maig de 1968 busquessin la platja sota les llambordes i donessin poder a la imaginació.

dilluns, 22 de febrer del 2010

La Poste. Capítol 4289

No diguis blat fins que no sigui al sac i ben lligat. Quin savi el que va inventar aquesta frase!

Avui fa dues setmanes clavades que vam sortir amb aire triomfal i satisfacció victoriosa de la Poste, ja que per fi havíem aconseguit obrir el nostre compte corrent. Ho recordeu?

Quinze dies després, però, el nostre compte corrent encara no està obert. I això significa també que no ens han arribat a casa ni les targetes ni la txequera. Anem pagant tot el que podem amb la visa espanyola, i així tractem d’estirar els gairebé 100 euros que ens queden del capital en metàl·lic amb què vam venir a París, pensant que en menys de quatre!!! setmanes tindríem resolt aquest tràmit.

El més graciós és que, quan divendres vam anar a la Poste a preguntar com és que no ens havien arribat tots els documents, la noia que ens va atendre –diferent a la que ens va obrir el compte, que no hi era- ens va dir que no estaria obert en uns quants dies encara. Davant la nostra estupefacció i la repetició de la frase “ens van dir que ho tindríem tot en una semtana o deu dies”, va fer un mig somriure i ens va dir que això eren coses de la comercial que ens havia atès, però que la realitat és que no havíem d’esperar rebre-ho abans de tres setmanes des que vam donar l’ordre d’obertura.

I l’únic problema no és només que acabarem pagant una comissió abusiva per treure diners d’un caixer francès amb una targeta estrangera –quan veníem ben preparats amb diners perquè això no passés- sinó que estem a punt de perdre un pis que hem gairebé llogat, com si trobar-ne fos fàcil.

El propietari del pis –que pot ser o un neuròtic que necessita tenir-ho tot controlat d’una manera excessiva o un bon deixeble d’un sistema que l’ha educat en la necessitat d’una burocràcia que arriba fins l’absurd- ens espera uns dies més perquè li donem tot una sèrie de papers que necessita.

Si no, haurem de tornar a començar a buscar pis, què hi farem?

Continuarà...

divendres, 19 de febrer del 2010

El mercat de Belleville

L’última vegada que vaig fotografiar una parada d’espècies

o d’olives en un mercat de carrer



em trobava al Marroc.

i si mireu i escolteu aquest vídeo





podríeu pensar que us trobeu en moltes ciutats, però a París? La ciutat de la llum, de la vida chic, dels cafès literaris, de la tour Eiffel, de... ja sabeu el reguitzell d’imatges que tenim tots de París.

Doncs sí, això és París, i és la ciutat intramurs, sense creuar el periphérique, la ronda que separa la capital francesa de la banlieu. A sis parades del centre absolut de París.

És el mercat de Belleville, per on m’he passejat aquest matí. És a dir, és el mercat del meu barri, on he comprat alvocats i pa, ja que es troba a tocar de casa, és barat, i se celebra dos dies a la setmana.

Hi ha de tot: roba, molta verdura i fruita –amb un preu molt reduït-, formatges, sabates, carns i unes parades enormes –de més de 20 metres- de peix. Enmig del Boulevard Belleville, unes enganxades a les altres.



També hi havia militants del Front de Gauche repartint propaganda per a les eleccions regionals –similars a les autonòmiques encara que amb molt menys poder de les regions, se celebren d’aquí a unes setmanes-; homescartell musulmans demanant donatius per a la construcció d’una nova mesquita a Montreuil (a la banlieu); persones que obrien una maleta enmig de la vorera i exposaven per vendre el que semblava que podia ser la roba que acabaven d’agafar de l’armari per treure’n uns calers...

No he arribat fins al final, perquè és molt llarg i perquè aquest mercat cansa. Hi havia una tensió fatigant, de persones donant-se cops i empenyent per passar, de pidolaires picant-te a l’esquena gairebé increpant-te que els donessis diners, de persones que no s’entenien, de massa gent que semblava enfadada.

Quan he sortit de la rambleta que sol haver enmig dels boulevards parisencs i m’he anat a la vorera, he entrat en una botiga en què ja m’havia fixat fa uns dies. És una botiga de mobles d’estil àrab o nordafricà, per poder decorar casa d’un com si es trobés en el bell mig de Marraqueix. Aquesta és una foto del menjador d’estil egipci que hi havia a la venda, amb tele inclosa.

dijous, 18 de febrer del 2010

Quan surt el sol

Fa dos dies, sortia d'una classe al migdia i vaig veure que fora de la facultat la gent llegia asseguda a qualsevol esglaó al costat de la gespa, xerrava en grup en els bancs que hi ha pel campus... I com tenia una estona fins a l'altra classe, vaig pensar que podia imitar-los i menjar-me l'entrepà del dinar aprofitant el bon temps del qual semblava que tothom gaudia.

Però quan ja era portes enfora, em vaig adonar que continuava fent el fred gèlid del matí, i que probablement continuàvem sense superar els zero graus. Evidentment, em vaig menjar l'entrepà sota sostre.

Què els passava? Havia sortit el sol. I aquest fenomen és tan poc habitual que tothom es llença a gaudir-lo.
Avui ha estat més aviat un dia gris, com ja ens té acostumats, però a estones ha sortit el sol. I els llangardaixos francesos han tornat a sortir de sota l'abric de les pedres per aprofitar qualsevol raig.

Així doncs, toca caure en el lloc comú i dir-vos que... què poc valorem les coses a què estem acostumats! Fins que deixem de tenir-les!

Gaudiu del bon temps que ben aviat arribarà al Mediterrani.

dimecres, 17 de febrer del 2010

El meu dia a dia al transport

Tres matins a la setmana surto de Belleville, i agafo la línia 11 cap a Chatelet, on faig el trasbordament cap al RER A, que em porta a Nanterre Université. Tres vespres a la setmana faig el mateix camí de tornada.

L’estació d’enllaç de Chatelet-Les Halles em continua impressionant. Tan gran, tanta gent, tants serveis, tants indigents, tantes corredisses en sentits contraris... Un dia d’aquests m’hi passaré una estona en hora punta per fer-ne fotos. Val la pena.

Avui arribava amb el tren a quarts de set de la tarda quan, encara dins del vagó en marxa, he vist entre la massa de gent dos policies corrent. Quant ha parat i he sortit, he tornat a veure els dos policies, i a pocs metres un altre més, seguien corrent. Poc més enrere corria també un fotògraf amb la seva bossa i càmera de professional, així que el meu instint de periodista-antropòloga m’ha fet apuntar-me al grup. Sense córrer, però, hi he anat al darrera, en direcció contrària a la que em tocava anar. Però els he perdut.

Decebuda i sense saber a què es debia tanta corredissa, he girat cua per anar a buscar el llarg trasbord cap al meu metro quan gairebé m’he topat amb un tros d’home de dos metres, vestit de militar i amb una ametralladora que gairebé feia la meva alçada. I n’hi havia dos més ben a prop, també a l’andana.

L’altre dia també en vam veure a la Gare du Nord, una gran estació on hi arriben trens de llargues distàncies, però mai no n’havia vist a Chatelet. De ben segur que avui buscaven alguna cosa, encara que no he descobert el què. Segons un informant local -ja que faig antropologia anomenaré així les meves fonts- la presència de militars armats a les grans estacions té la seva raó de ser en l’amenaça del terrorisme islàmic al territori francès (ells també tenen tropes a l’Afganistan). Però avui corrien, així que no sé si tenia alguna cosa a veure.

Canviant de tema, les meves experiències als transports, tot i ser molt positives pel que fa a les meves vivències personals, no ho són tant quant a la logística. Compro abonaments de deu viatges, però aquí no van tots en una targeta, sinó que et donen 10 bitllets senzills a un preu reduït en comprar-los d’una vegada. I crec que de tots els viatges que ja he fet fins ara –gairebé uns cinquanta- en més de la meitat dels casos he tingut problemes per passar les portes, així que m’ha tocat passar per sota les barreres, saltar, passar darrere d’algú... tot això sempre que no hi és l’encarregat a la guixeta que em dóna un bitllet nou o m’obre les portes, és clar. Tot el que mai no he fet a Barcelona, em toca fer-ho aquí, patint els atacs de les portes automàtiques, que ahir em van deixar enganxada amb força primer a mi i després a la meva motxilla.

Estic descobrint que els problemes amb els bitllets han de ser molt habituals, ja que en més d’una ocasió –avui una vegada i ahir dues- diferents viatgers m’han ofert que passés enganxada a ells al seu torn. Com si no pagués bitllet quan l’he pagat. Què hi farem? Com a mínim em conviden.

diumenge, 14 de febrer del 2010

Saint-Valentin d'amour a París

França i París seran molt progres i moderns, però això de ser la ciutat de l'amor sembla que obliga a festejar la festa dels enamorats més que ningú, així que hem estat tota la setmana amb cors i crides al romanticisme i amb Saint-Valentin fins a la sopa.

A les revistes i diaris, a les botigues (a l'FNAC hi vam veure ahir tota la secció)... però el que m'ha cridat més l'atenció ha estat la implicació del mateix ajuntament.

Des de fa poca estona, la mitjanit i un minut, es poden veure als panells lluminosos que hi ha per la ciutat missatges d'amor de parisencs als seus amors secrets, ja que durant tota la setmana qui ha volgut ha pogut enviar un missatge a un desconegut al que estimen en silenci -amb qui es troben al metro, al barri...- i avui el destinatari el podrà trobar en aquests panells... Demà tocarà observar si hi ha cares de sorpresa!

També han penjat al web municipal (www.paris.fr) les fotos dels candaus dels enamorats que pengen al Pont des Arts sobre el Sena, en una tradició que ve dels llibres de l'escriptor italià Federico Moccia.

Els enamorats, a més, poden gaudir durant tot el mes de febrer de diferents activitats al voltant de l'amor, com és el cas del camí dels enamorats, una ruta que es proposa en el mateix web municipal i que recorre diferents indrets romàntics de la capital francesa.

En fi, visca l'amour!

I com aquí no es para, la setmana vinent gaudirem del gran festival del nou any xinès, l'any del tigre. Avui ja han començat els festejos, però es veu que la moguda grossa és la desfilada al 13ème, el Chinatown més gran de París, que se celebra el proper dissabte.

dimecres, 10 de febrer del 2010

Avui sí que ha nevat de veritat!!!

Avui hem sortit de París i semblava que feia un dia normal, però quan hem arribat a l'estació de la Nanterre Université...


nevava així:




Aquesta és l'entrada de l'edifici on estudio, després de nevar, quan la tempesta ens ha donat una treva i ha sortit una estona el sol:

I en arribar a París, preguntant-nos si també hauria nevat tant, ens hem trobat amb els Jardins de Luxemburg (al centre de la ciutat):


dimarts, 9 de febrer del 2010

Neu a París i a Nanterre

Avui hem sortit més d'hora que mai, ja que havia d'estar a la universitat ben aviat per una reunió amb una profe que m'havia d'assessorar amb la matrícula.

I en sortir de casa cap a la rue Belleville ens hem adonat que nevava. I no una miqueta, sinó que queien uns bons flocs que ens emblanquinaven cabells i abrics. Ens hem aturat per assegurar-nos i ens hem mirat rient, al·lucinats del regal que ens havia fet París per matinar (ens costa bastant sortir del llit).



En veure que la gent seguia caminant amb normalitat al nostre voltant ens hem adonat que els únics feliços per la neu érem nosaltres, així que és possible que sigui bastant habitual. De fet, ha estat nevant fins al migdia, i quan hem tornat cap a casa al vespre els cotxes del carrer estaven plens de neu. Ens moríem de ganes per arribar a casa, ja que avui el fred congelava els dits de mans i peus.

A la universitat la neu ha quallat a la gespa i els arbres, encara que no a l'asfalt. La Universitat París X és un gran campus molt a prop de París, com si fos una Autònoma però més enganxat a la ciutat. Pertany a Nanterre, una ciutat de la 'banlieu' -com es coneixen aquí els suburbis, potser us sona el concepte pels conflictes que hi va haver amb la cremada de cotxes l'any 2005- on governa el Partit Comunista de França des de l'any 1945. Ja podeu comptar, llavors, quina és la força obrera de la ciutat, comptant que el govern estatal és de Sarkozy, gens d'esquerres.


A la universitat très bien, però això d'assistir a classes en francès és dur, ja que em perdo moltes coses. He fet classes on érem pocs alumnes i la relació amb el professor és molt directa, i he confirmat les meves expectatives sobre que aquí els alumnes volen ser de veritat etnòlegs (com li diuen aquí als antropòlegs). De fet, una de les preguntes típiques que he hagut de respondre aquests dos dies és: “quin és el teu tema?”. Es refereixen al meu tema d'investigació, és clar. Sortosament, sóc una gran futuròloga -ja sabeu, sempre amb mil projectes al cap- i he pensat i repensat mil vegades quin és el tema sobre el que m'agradaria fer recerca, perquè els sorprendria molt que estigui a punt d'acabar la carrera i no en tingui.

No puc acabar el dia sense referir-me a la situació del tren en hora punta. Increïble, jo que em queixo de rodalies de Renfe quan vaig ben estreta els dies de vaga o retards. He anat a agafar el RER (és com les rodalies a BCN, creuen molt ràpid la ciutat sencera parant en tres o quatre estacions i connecten amb la 'banlieu') a Chatelet-Les Halles, una estació d'enllaç de mil trens i metros del centre de París (on les passarel·les dels transbordaments són tan llargues i tan ràpides) i no m'ho podia creure: a l'andana i havia una munió de gent fent fila esperant que arribessin els trens: com set o vuit files de persones, amb treballadors vigilant perquè ningú caigués a la via amb les empentes per entrar als vagons.

Total, que no he pogut entrar fins al sisè o setè tren que ha arribat, amb la mala sort que aquell no anava a la universitat i he hagut de baixar en una altra parada i esperar el meu. En aquell moment era impossible no entrar, ja que et mous per les empentes de la gent i només pots deixar-te portar.

M'han dit que avui hi havia problemes especials amb els RER, però també m'han dit que això és bastant habitual en hores punta. Tot i que els trens passaven seguits un de l'altre, no es pot negar. Això sí, tret d'algun crit de por de caure a la via, tothom tranquil esperant i assumint que a cada tren -que ja arribaven plens- només hi entraven uns quants i que ja arribaria el moment en què, després d'arribar a la primera fila, et cauria una porta al davant. De bojos!


PD-->Ahir vam poder finalitzar els nostres tràmits bancaris a la Poste, així que esperem amb delit que ens arribi tota la documentació -i les targetes, és clar- per poder comptar amb els nostres diners aquí.

diumenge, 7 de febrer del 2010

Oh la la, la burocràcia francesa!

Els amants d'Asterix (no és el meu cas) potser recordeu una de les històries d'aquest còmic en què els protagonistes participen en uns jocs olímpics i han de patir la burocràcia romana; és veu que és un capítol molt divertit.

Doncs bé, en menys de dues setmanes dos francesos ja s'han referit a aquesta historieta per parlar-nos de la burocràcia francesa. I jo pensava... serà com a tot arreu, no? Sempre és molt pesada.

Però no, és pitjor!!!

Demà tornem per cinquena, sisena vegada? a la Poste, el servei de correus francès, perquè es a la Banque Postale on ens farem el nostre compte bancari (si ho aconseguim algun dia, és clar). Hi ha més bancs, però les comissions per compte o per targetes són en general molt cares i ens han dit que on menys es paga és a la Poste. Total, que és el banc dels pobres...

Però qui s'havia d'imaginar que les coses no serien tan fàcils com arribar al banc, demanar cita, lliurar els DNI's, donar bastant diners si calia, i esperar a tenir-ho tot en ordre i poder operar amb targetes amb normalitat? Hem arribat a sortir d'alguna oficina sense acomiadar-nos, remugant en la nostra llengua i amb ganes d'escopir-li a la dona que ens havia atès, o amb ganes de plorar d'una altra oficina on ens havien atès bé, però encara no teníem tots els papers.

Portem una carpeta amb:
- els nostres DNI (hem trobat ja on està la data d'expedició, imprescindible per l'estúpida d'abans).
- tenim una carta del nostre propietari on assegura que vivim a casa seva.
- tenim diverses factures de llum del seu pis per demostrar que el domicili és seu (llàstima que tot i l'esforç de la seva mare, qui és qui rep les factures, d'enviar-les per correu des del sud de França, no hagi servit de res, perquè cal que les factures s'enviïn a la casa on vius, no només que es paguin).
- tenim els més de 50 euros que ens faran pagar per les primeres comissions
- tenim la fotocòpia del document d'identificació del propietari

Però això, de moment, no ha servit de res.

Esperem tenir més sort demà, ja que hem aconseguit tenir la factura d'internet de la casa, que el propietari ens ha aconseguit després de trucar a la companyia (a qui cal pagar per l'enviament).

És clar, que per l'estúpida d'abans (es nota que encara necessito descarregar-me?) no valia que la identificació d'ell fos amb fotocòpia, o no li semblava bé que la carta fos datada el 31 de gener, perquè ja era febrer i no valia; i també li semblava malament que volguéssim obrir un compte conjunt per als dos... brrrrrr

I jo em preguntava si aquest calvari tocava passar-lo perquè no som francesos (fent crides a la Unió Europea i pensant en els immigrants per obligació -al cap i a la fi, jo estic aquí gaudint de la vida i perquè vull-) però no, es veu que els francesos també han de passar per tots aquests tràmits.

I ara començarem a buscar pis per traslladar-nos en unes setmanes... Cues i visites massives a pisos de 20 metres per 750 euros, obligacions de portar un dossier amb tot de documents, pagaments de tot tipus de tràmits, blablabla Qué dios nos asista!!!

Això sí, m'encanta París!!!

dijous, 4 de febrer del 2010

Je suis déjà parisienne (un peu). Primers contactes amb la ciutat

Avui ens hem guanyat els primers euros a París. Mentre no sàpiga quina serà la meva rutina (vaig arribar el dia 27 per res, perquè dilluns começo les classes i encara no sé què faré, ja que el profe que s'encarregava em va escriure ahir per dir-me que no em podia atendre perquè marxava a Amèrica del Sud, aquests antropòlegs!), no vull lligar-me a cap feina, però allà on anem miro papers que ofereixin activitats puntuals remunerades. Ja ens hem apuntat a més d'una i aquest matí ens hem guanyat 40 euros cadascun per dues hores i mitja de feina. Era una tasca una mica sui generis, ja que consistia en llegir més de 500 frases que anaven sortint en una pantalla d'ordinador a dos micros i vigilar de no sortir-nos dels marges de so. És per a un projecte de reconeixement de veu de la Unió Europea, i necessitaven castellano-parlants. Ha estat curiós anar dient frases com: "¿Por qué andén llegará el tren? ¿Tiene camisas de otra talla? ¿Cuántos yenes cuesta la habitación doble?", je je.

He sortit corrent per agafar un Tramway cap a Paris Expo (com la Fira de Barcelona de la Plaça Espanya) perquè se celebrava l'Expolangues i el català és la convidada d'honor. Ens han convocat als estudiants catalans a París per fer tàndems lingüístics amb francesos que estudien català, i he fet una mica el número, perquè hi havia només tres francesos i m'ha tocat parlar davant de tothom amb micros, en francès! He intentat lliurar-me'n amb l'excusa que fa res que sóc aquí, però no ha colat, així que he parlat amb un parisenc que fa 13 anys que viu a Barcelona i que parlava de conya el català (i el francès, és clar).

Llavors, tornada en tramvia a la Cité International Universitaire (perquè us feu una idea, com una mena de campus americà, amb grans avingudes i gespa, i on cada casa pertany a un país) i des d'allà cap al centre (Chatelet i l'île de la cité, on està Notre Dame) a peu, en una bona passejada aprofitant el bon temps que ha fet aquests dos dies a París -a estones fins i tot em molestava la meva súper bufanda, no hem baixat dels 6 graus!-.


I bé, al matí, metro i gran transbordament a Chatelet (me'n ric lloc de les pasarel·les mecàniques dels aeroports, aquí fas quilòmetres en pasarel·les que van a tota pastilla) i tren ràpid, després tramvia... Tot això soleta (ja sabeu que significa això per mi) sentint-me lliure, autònoma, satisfeta d'anar mirant tranquil·lament per la finestra...

I la veritat és que avui m'he sentit, per primera vegada, una mica parisenca.

dimarts, 2 de febrer del 2010

SLAM

Un altre cop de sort dels nostres primers dies a París. El bar de la cantonada, gairebé podem baixar amb pijama i sabatilles, és un dels centres s'SLAM de París. De fet, just al costat del bar hi ha el local de la productora Slam Productions.


L'Slam de poesia és (segons la wikipedia francesa) una mena d'expressió popular en què els poetes s'enfronten i reben les notes d'un jurat triat a l'atzar entre el públic. És una poesia sonora considerada com un moviment d'expressió popular, inicialment al marge dels circuits artístics tradicionals, però avui molt reconeguda i mediatitzada. A més de la qualitat del poema, en la valoració també hi intervé la performance.

Nascut al Chicago dels anys 80, els poetes, molts provinents del hip hop, el reivindiquen com un art del carrer. Entre les principals normes per participar en un slam, destaquen: hi pot participar tothom; no estan permesos ornaments sonors, de roba o lumínics; el temps per cada poeta és de 3 minuts com a màxim (es penalitza si el sobrepassen); s'ofereix una beguda per als participants, etc.

I jo avui, en la meva primera cita amb l'Slam, he tingut l'oportunitat de ser jurat.

L'animador de l'Slam, Pilot le Hot, m'ha ofert l'instrument (a la foto) per donar les notes i no he sabut dir que no, així que he estat un dels tres jurats de la sala Culture Rapide. Cabaret Populaire, així es diu el bar. He puntuat molt alt, però ho he fet gairebé només basant-me en l'expressió, la sonoritat i l'harmonia de les poesies. Malauradament, no he entès prou la lletra com per valorar-la. Què hi farem? Encara no.

Per cert, Pilot le Hot, gràcies als seus cabells, és l'alter ego de Robert Smith, dels The Cure (homenatge a la Lú, si vieras esta reproducción dejaría de ser tu amor platónico). I atenció a l'home de barba llarga blanca, suposem que un clàssic del local.

La sorpresa, però, ha estat que quan ha sortit a recitar, el seu accent inconfusible ens ha fet adonar que és un espanyol que fins i tot ha cantat una mena de copla sobre no sé quina oliva verda. Tot un personatge.

Sí, sí, ha estat una sort tenir el Culture Rapide just a tocar, ja que programa activitats cada dia de la setmana, a més d'oferir un espai agradable i divertit on es poden menjar crêpes, galettes i beure qualsevol cosa. Perquè ja que tenia previst buscar algun lloc d'Slam abans de venir. A l'Escola Oficial vam veure un vídeo d'un dels màxims exponents a París, Grand Corps Malade: un paio que es va quedar invàlid en un accident en una piscina però que s'ha anat recuperant i ara grava discos i tot amb aquesta poesia.

Us deixo el vídeo amb què jo em vaig introduir a l'slam, una oda de Grand Corps Malade a Saint Denis, el seu barri (a la 'banlieu').


PD-->No volia plegar sense fer referència, d'una banda, a la nostra primera soirée (festes a casa de la gent, perquè els agrada, perquè beure als bars és caríssim i, suposo també perquè no es pot fumar a cap lloc públic -la infraestructura per fumar fora dels bars és molt interessant de veure, tot i el fred-). Era l'aniversari del nostre llogater i hi havia una barreja interessant de gent (món del cine, un paio de LA que havia jugat a la segona divisió de futbol alemany i que ara és ¡escriptor!, etc.) entre les quals vam escollir -coses de l'idioma- una parella franco-xilena amb els que ens tornarem a trobar. La pròxima cita serà en un concert d'ell -compositor de música contemporània, per això ha vingut a estudiar a París des de Xile, i també baixista d'un parell de formacions-. Em quedo amb una de les frases potents que em va deixar la xerrada amb ell: "París dona molt, però s'ho cobra. I cobra el doble". Haurem d'anar a l'aguait!
PD2-->D'altra banda, no puc anar a dormir sense esmentar que ahir ja va fer una setmana que som aquí. Fa una setmana que vam passar el dia dient que es tractava del "premier jour du reste de ta vie". Heu vist la pel·li de Rémi Bezançon? Us la molt recomano!