Ja hem penjat la ‘cremallera’

Ja hem inaugurat el nostre nou piset, i això a París se li diu fer una festa cremallera o, més ben dit, ‘pendre la crémaillère’.

Coses dels falsos amics dels idiomes, les primeres vegades que vaig sentir aquesta expressió vaig pensar que tenia a veure amb obrir la cremallera d’una casa -com si fos una tenda de campanya- però no, no hi té res a veure. De fet, la paraula correcta en aquest cas seria ‘fermeture’.

En realitat, ‘prendre la crémaillère’ fa referència a una tradició medieval. Una crémaillère és un antic recipient que penjava sobre el foc de la xemeneia, on es ficava la cassola per fer el menjar. Aquest utensili era l’últim que es col·locava a la casa, així que els nous habitants no hi podien menjar fins que no hi era. Quan es penjava, s’acostumava a convidar totes les persones que havien contribuït a la construcció de la llar, a la vegada que els amics i familiars.

Avui dia, ja no cal la xemeneia ni la crémaillère que dóna nom a la festa. Una mica per picar, unes quantes begudes, ganes de passar-ho bé i parlar diferents idiomes. També d’estar ben a prop un dels altres en el nostre cas, ja que els 22 metres quadrats de la nova llar no donen per massa més.

La Federica, a més de portar-nos una ampolleta de vi, també ens va portar un bonic ram de flors, que al dia següent havia sobreviscut a la festa.

A nosaltres també ens afecta el volcà d’Islàndia

Els dos primers dies que parlaven del volcà, miràvem telenotícies i diaris i pensàvem: sort que no ens ha enganxat, perquè quina moguda...

Ens equivocàvem:

Primer, perquè divendres teníem l’esperat concert a París –que clausurava el festival Banlieues Bleues- dels cantants de flamenc Enrique Morente i Miguel Poveda i només vam veure el Morente. Els dos estaven ja a París abans de dijous, quan va començar el caos, però els seus músics no hi van poder arribar. Per sort, la veterania i tarannà de Morente no ens va deixar sense gaudir del seu cante jondo de gran qualitat, ja que va decidir improvisar un concert amb dos músics que coneixia de fa anys i que viuen a París. Així doncs, Morente va regalar al públic –que havia esgotat entrades- gairebé una hora i mitja de cants, guitarres i palmes. Un plaer.

Segon, perquè demà havíem de rodar un vídeo per un nou projecte televisiu i la noia amb qui hem de treballar, que viatja cada setmana a Madrid, s’ha quedat allà sense poder venir, així que ho haurem de deixar per la setmana vinent.

El tercer punt encara està en dubte, ja que dependrà de si podrem volar a Barcelona d’aquí a una setmana. El núvol de cendres no pinta massa bé, però les companyies aèries avui ja han començat a estirar-se dels cabells i a exigir a la Unió Europea, així que confiem en què podrem fer la primera visita a casa nostra. Una altra cosa seria si ens trobéssim a l’Àfrica o a l’Amèrica del Sud, però l’Europa rica no es pot permetre tants milions d’euros de pèrdues.

És un trasbals que ens molesta a tots, però també ens va bé que de tant en tant la natura ens demostri que no la tenim dominada del tot.

Sant Jordi per avançat

"no, diguem no, diguem nooooo, nosaltres no som d'eixe món"

Reconeixeu la cançó?

La vaig escoltar ahir, a l'amfiteatre d'un dels edificis de la Sorbonne, en un concert d'en Raimon, en què, després de fer una antologia de diferents poemes, no va deixar el públic sense les cançons mítiques: Al vent, Diguem no i Jo vinc d'un silenci.

Així celebrava la delegació de la Generalitat de Catalunya a París la festa de Sant Jordi, uns quants dies abans. I com ens apuntem a tot el que podem, allà vam ser, gaudint de la música i lletres d'uns dels pares de la nova cançó en una ciutat que l'ha acollit en nombroses ocasions.
Abans de començar a cantar, va referir-se a la coincidència de la data del recital amb la proclamació de la II República, ja que ahir era 14 d'abril.

Jo vinc d'un silenci
antic i moolt llarg,
jo vinc d'un silenci
que no és resignat,
jo vinc d'un silenci
que la gent romprà,
jo vinc d'una lluita
que és sorda i constant.

PD-->El 14 d'abril també calia recordar els aniversaris del Jose i del papa (tu me manques beaucoup).

La meva dosi d'insociabilitat

Fa dos mesos i mig que vam arribar a París i, encara que no he escrit tant com voldria en el meu diari de camp, us podeu fer una idea del que ha estat la vida per aquí: un no parar.

Un no parar d'adaptar-nos, un no parar d'estudiar, un no parar de fer tràmits, un no parar de fer mudances, un no parar de moltes coses, però també un no parar de conèixer gent.

Sé que serà una taca en el meu recent estrenat currículum d'antropòloga al terreny, però dos mesos i mig han estat suficients perquè surti la meva part insociable.

- Tu ets insociable?

- Sí. La veritat és que no sé en quina mesura, però sovint em fa molta mandra la gent.

- Ui, doncs aquest no ha de ser un tret gens valorat per a una antropòloga.

- Ho sé, però és així. Tinc moments en què prefereixo estar sola, llegint, dormint, fins i tot estudiant, que coneixent gent nova. O que relacionant-me amb aquells ja coneguts que no són encara (o mai no seran) amics.

Perquè em cansa relacionar-me. Fer preguntes i donar respostes que es repetiran infinitament (tu què estudiaves? I en quin barri de París vivies? Ai, perdona, si això ja t'ho havia preguntat. És que som tanta gent nova!); iniciar converses que no m'interessen; explicar part de la meva vida; en fi, tenir converses gairebé buides (mai ho són del tot) i omplir així els dies.

Així doncs, prou, necessito un descans. Necessito permetre'm no tenir ganes, preferir estar sola, llegir un llibre, no fer res, fins i tot estudiar... I de pas, escriure en el meu diari de camp, recollir totes aquestes relacions, les coneixences, els apropaments que permeten que algunes converses deixin de tenir la superficialitat dels que es coneixen però no tenen una amistat, els xocs culturals, les dificultats amb l'idioma...

I a poc a poc, tornar a tenir ganes de començar, de conèixer nova gent, i de respondre d'on sóc, què estudio, a quin arrondissement de París visc i fins quan m'hi quedaré.