Homenatge a les biblioteques parisenques

M’encanten les biblioteques. M’agrada visitar-les, perdre’m pels passadissos, trobar alguna sorpresa entre les seves lleixes... i també m’agrada anar-hi estudiar. Per sort, ja que els últims mesos he hagut d’estudiar molt, així que he aprofitat per descobrir les biblioteques de París.

A casa em costa més posar-m’hi. No acabo de trobar la postura, em disperso, sempre hi ha alguna altra cosa a fer.

Ara que ja he acabat les classes, els exàmens, els treballs... ara que ja només em falten alguns tràmits per estar llicenciada en antropologia, vull fer un homenatge a les biblioteques parisenques que m’han acollit els últims mesos. I que encara m’acullen, ja que no deixo d’anar-hi, per llegir, per trobar més documents, per aprofundir en l’antropologia que més m’interessa.

La biblioteca universitària de Nanterre, la BU, m’ha servit per aprofitar les hores mortes entre classes i aconseguir els llibres i textos que he hagut d’anar consultant.

Estudiar a la biblioteca de la Sorbonne impressiona: per la decoració, el sostre pintat amb murals, les taules de fusta amb els llums individuals, el pes de la responsabilitat en ser conscient de tot aquell qui haurà estudiat. No vaig poder gaudir-ne tot el temps, però, ja que a l’abril van començar les obres per restaurar-la. A prop de la biblioteca està enterrat, a la capella de la universitat, Richelieu, el dels ‘mosqueters’, qui sembla que no era tan dolent com pintava Dumas a la seva novel·la -o als dibuixets de gossos que veiem de petits.

Estudiar a la mediateca del Museu del Quai Branly és un privilegi. Probablement sigui la biblioteca més nova de totes i la que té les millors vistes de París. Gràcies a un treball que vaig haver de fer sobre un objecte exposat a la col·lecció permanent del museu –que mereix un post exclusiu, el tinc pendent- vaig haver-hi de passar moltes, i agradables, hores.

L’Institut del Món Àrab de París mereix la visita del turista i de l’habitant. Perquè l’edifici s’ho val, amb la façana que va consagrar, a finals dels 80, l’arquitecte Jean Nouvel –el de la torre Agbar de Barcelona-, amb la torre de llibres que puja en una escala de cargol per tres pisos, o la sala de l’alt consell i la terrassa del novè pis, des del qual es tenen unes meravelloses vistes de l’esquena de la catedral de Notre Dame, per a molts més bonica i interessant que la part frontal.

La biblioteca nacional François Miterrand ha estat l’última que he conegut, per trobar-se més lluny de casa i també perquè cal pagar-hi entrada. Però val la pena. Immensa, preciosa, nova però que a la vegada trasllada a allò que devien ser les biblioteques antigament. I sobretot, silenciosa. No sé si serà l’edat, però no puc evitar emprenyar-me amb aquells que han oblidat que les biblioteques són temples de silenci, espais de concentració... Per aquesta raó i per altres serveis que ofereix, i també perquè permet descansar mirant el Sena, seria la biblioteca que escolliria per anar-hi cada dia si em calgués preparar unes oposicions o escriure una tesi.

Per últim, la Bibliothèque Publique d’Information, la BPI, la biblioteca del Pompidou, la meva preferida. Tot i que aquesta devoció va en contra del meu amor pel silenci a les biblioteques –per a què us feu una idea, a la cafeteria hi ha una màquina on es venen taps per les orelles- m’encanta. Perquè hi vaig a peu des de casa, perquè hi ha totes les revistes del món, perquè està dins del Pompidou, un dels edificis que més m’agraden de París, i sobretot perquè simbolitza la política d’amor per la cultura de l’estat francès.

A diferència de la majoria de biblioteques, en aquesta l’accés és absolutament lliure, tret d’haver de passar per un control de metalls i de bosses a la porta, que deixa accedir tothom.

Tant és així, que és habitual trobar-se amb els sense sostre llegint la premsa, connectant-se a internet o mirant les televisions internacionals, sobretot a l’hivern, escapant del fred del carrer.

Això sí, durant l’any escolar, el preu d’entrar en aquesta biblioteca és la cua que s’hi ha de fer. En època d’exàmens fins i tot pot ser de més d’una hora, així que la gent aprofita per començar a llegir, menjar, xerrar...

Espero que la política d’amor a la cultura continuï existint i com a prova en facin una altra, l’accés al coneixement no ha de tenir portes ni cues!

Cerimònia de les relíquies de JC a Notre Dame

Set mesos vivint al centre de París dóna per moltes passejades i entrades a la majestuosa catedral de Notre Dame, que segons les guies, rep 10 milions de visites cada any.


Fins aquest darrer divendres, però, no havia assistit a la cerimònia d’exhibició de les relíquies que guarda Notre Dame: un clau, un fragment de la creu i la segona relíquia més important de la cristiandat després del Sant Sudari, la corona d’espines de Jesucrist.

Aquestes relíquies són les protagonistes d’una cerimònia els primers divendres de mes, a les 15h. Els cavallers del Sant Sepulcre de Jerusalem –que la custodien i la mostren vestits per a l’ocasió- tenen la responsabilitat de mostrar la corona a una multitud de fidels, que omplen la catedral i esperen el moment en què poden apropar-s’hi.

Mentre l’aglomeració de turistes observen el què succeeix, els creients es van apropant d’un en un a la corona d’espines per honorar-la. Això sí, res de tocar-la. Encara que minuts abans han vist com els encarregats de mostrar-la li feien petons i com alguns religiosos de la cua també ho feien, els fidels sense càrrec a la jerarquia eclesiàstica no poden tocar-la ells ni cap dels objectes que porten per fer-hi contacte.

Sigui com sigui, molts deixen la cua emocionats i amb llàgrimes als ulls.

Encara que no hi ha proves fidedignes que demostrin que es tracta de la corona d’espines que va portar Jesucrist –quelcom que passa habitualment, ni del cos de Colon se sap si està a Espanya o Santo Domingo- s’explica que Napoleó I i Napoleó III van donar reliquiaris per conservar-la, segles després que la Saint Chapelle de París fos construïda per conservar-la.

La corona va arribar a França després d’un llarg viatge. Als primers segles, va romandre a la Basílica del Mont Sió, a Jerusalem i, l’any 1053, es va transportar a la capella imperial de Bizanci per protegir-la de robatoris com els que havia patit el Sant Sepulcre.

L’any 1238, Balduino de Courtenay, l’emperador de Bizanci, va enviar-la als bancs de Venècia com garantia dels crèdits que havia demanat perquè passava per dificultats econòmiques. El rei de França San Lluís es va assabentar i va adquirir les relíquies amb l’objectiu de portar-les al seu país, on van arribar l’any 1239.

La corna va romandre a la Saint Chapelle –us recomano visitar-la o, encara millor, assistir a un dels concerts de música clàssica que s’hi celebren- fins a la Revolució Francesa, quan es va traslladar a la Biblioteca Nacional per ser traslladada de nou, el 1806, a Notre Dame, on es troba des de llavors i es pot visitar dins el Tresor de la catedral.

El que veuen els creients, però, és la joia de pedra de vidre circular on es troba el cercle de branques de jonc trenat al qual es van lligar les espines, que ja no hi són. Aquestes es van repartir una a una per diferents catedrals del món, on avui també són venerades pels fidels.

A més dels primers divendres de mes, també es pot assistir a la cerimònia tots els divendres de quaresma i el divendres sant.

Assistir a aquesta cerimònia em va fer recordar algunes de les classes d’antropologia de la religió i el principi de metonímia de què es parla quan es fa referència a les relíquies.

Les persones que s’hi apropen actuen com si entressin en contacte amb déu i no amb un objecte. I aquesta es la força de les relíquies i del principi de metonímia –la part pel tot-. Aquells objectes o membres que han format part del cos d’un déu, d’un sant o d’una verge són venerats de la mateixa manera que si es tractés del mateix déu.

Per aquesta raó, des de l’església es dóna tanta força a demostrar com d’autèntiques són aquestes restes i, molt sovint, s’argumenta que en aquell lloc o en un altra es guarda un os, un vestit o un tros de roba que va estar en contacte amb la persona venerada.

Fa pocs dies llegia que en una església de París es conserva un dit de Santa Genoveva, patrona de la ciutat, o que algunes de les verges tan venerades en les processons d’algunes localitats espanyoles conserven una mà o la corona d’aquelles que les van precedir i que van ser considerades santes.

Els misteris del sagrat...

Immigrats Vs Immigrats

Tornats a París des de fa uns dies, amb visita a Barcelona inclosa, la rutina continua i els hàbits prosaics reapareixen. Amb la rutina, la necessitat de depilar-me. Després que la ferida de l’últim tall amb la fulla d’afaitar encara es vegi a la meva cama, he decidit trencar la fidelitat amb la meva esteticista de Sant Feliu des de fa més de 15 anys. Així doncs, fa uns dies vaig decidir posar-me a les mans d’alguna de les noies xineses que regenten el centre que hi ha a sota de casa.

Un temple de la pedicura i la manicura –hi ha diversos per París, amb sofàs de luxe, amb barres per cuidar-se les mans que semblen ser les dels bars més cool- on també es fan depilacions. Com vaig poder comprovar, però, no és la seva especialitat, així que continuaré sent fidel a la meva esteticista.

Tanta narració de vida banal i prosaica per fer referència a la conversa amb la simpàtica noia que em va irritar la pell de les cames amb les seves estirades poc professionals.

Jove xinesa instal·lada a París des de fa quatre anys –encara que amb ganes de tornar al seu país, no està contenta amb els parisencs- va arribar el moment de preguntar-nos on vivíem.

Ella va respondre que vivia en un dels districtes rics de París, “sé que és ric, però és que he de viure allà perquè, ja saps, allà no hi ha africans que em puguin robar, i em sento més segura”.

Empassant saliva i posant la meva veu més ingènua i pedagògica, evitant qualsevol to de censura o lliçó...

- Creus que ells et poden robar pel simple fet de ser negres o àrabs?
- Sí, roben molt als xinesos.
- Aaah
- Sí, al meu company ja li han robat en més d’una ocasió. Una vegada parlava pel mòbil i se’l van agafar, una altra li van robar la bossa...
- Aha, emmm

No era la primera vegada que ho sentia. Un dia em van dir que els xinesos tenien més por dels atracadors que altres comunitats perquè els atracadors sabien que molts d’ells no tenien els papers en regla i llavors no podien denunciar-los.

Sigui com sigui, la por a l’immigrat arriba fins i tot als mateixos immigrats. Res de solidaritat per estar passant pel mateix tràngol? Res de germanor entre les diferents comunitats?

Espero que només es tracti d’anècdotes.

Encara que la meva esperança pot enclastar-se contra les petites anècdotes que, en boca de tots, ens fan pensar que tenim raó quan les fem servir per argumentar un principi i una opinió.

Enclastar-se contra la cortina de fum amb què Sarkozy tracta d’escapar de la crisi política quan identifica immigració amb delinqüència i inseguretat.

Enclastar-se contra la realitat que fa que les capes socials inferiors hagin de lluitar pels recursos i les deixalles del sistema que arriben a aquests barris o suburbis de París on també alguns nouvinguts eviten instal·lar-se.

Records de Calais, ara que ja fa uns dies...

• La pregunta d’un kurd iranià, dins la sala d’audiències on en una estona seria jutjat, sobre si nosaltres estàvem allà perquè havíem d’anar també a la presó, o si teníem problemes amb la justícia. El dia abans, al punt de recollida d’aliments, un noi de 16 anys em preguntava si també volíem creuar la frontera.

• La mirada i el silenci del senyor gran que tallava el pa a la seu de l’ong la Belle Étoile, on vam anar per col·laborar a fer els paquets d’aliments que més tard s’entregaven en el punt de recollida. Mentre la resta parlaven, a ell no li vaig escoltar ni un mot. Un parell d’hores més tard, després que tots els migrants haguessin dinat i se’ls preparés un tè, amb una mirada me’n va oferir un. Li vaig agafar, també en silenci.

• El Mighty, un jove mig sudafricà mig eritreu que ens va acostar a buscar un lavabo públic. Sense demanar res a canvi. 
• Cada vegada que algú ens saludava i ens donava la mà amb un gest d’agraïment.
• Els cabrons dels policies de la sala d’audiències del tribunal de justícia. Mentre sis homes –tres afganesos, un iranià, un vietnamita i un eritreu- esperaven per ser jutjats per voler creuar fronteres que els governs han decidit que no poden creuar, ells xerraven i reien com si s’estiguessin prenent una cervesa. Hi va haver moments que, per sobre les fortes rialles, se sentien fins i tot cops d’emoció de tant que reien. Tant groller com si un grup de sis persones no parés de riure i fer festa dins d’un tanatori.

• La posta de sol, tornant cap a París, cansats de tres dies tan intensos.

• La mirada riallera del Philippe. 
• El bon rotllo del Benjamin, becari en pràctiques a l’oficina que l’ACNUR té a Calais. Sí, una oficina d’ACNUR a Europa. Vergonyós, i preocupant. 
• He trobat resposta a la pregunta que sovint se'm fa sobre per què he passat del periodisme a l’antropologia. Perquè vaig sentir que em calia quedar-me a Calais com a mínim dues setmanes per conèixer el que estava succeint. L’antropologia és conscient del temps que cal per fer un bon treball de camp. Les rutines de producció del periodisme no et deixen ni dos dies per redactar un reportatge.
• M’encanta treballar en equip amb el meu company, el meu amic, el meu periodista preferit, un professional de cap a peus.

Des de Calais

Escric des d'un hotel Formula 1 a pocs quilòmetres de Calais.

El port francès de Calais es troba a poc més de 30 quilòmetres de distància -per mar- del port anglès de Dover.

Aquesta és la raó per la qual milers d'immigrants han passat l'últim any per la ciutat per creuar a l'Anglaterra, on pensen trobar el seu Eldorado particular.

Afganesos, iraquians, iranians, però cada vegada més sudanesos, eritreus o etíops malviuen als voltants d'aquesta ciutat apagada del Nord-Pas de Calais, la regió més al nord de França.

Es va parlar molt d'ells quan, al setembre de 2009, el govern de Sarkozy va decidir desmantellar la 'jungla' de Calais, com s'anomena els campaments amagats entre els petits boscos que rodegen el port. Llavors eren més de mil, ara no són més de cent.

Des d'aquí provaran, durant les nits, una vegada rere l'altra, creuar el Canal de la Manèga dins de camions que pugen al ferry de l'Eurotunnel, o amagats sota dels camions, amb algun vaixell...

Si voleu conèixer el que es viu a Calais, us recomano que veieu la pel·lícula Welcome, de Philippe Lioret, sobre un noi kurd que vol creuar el canal nedant i per això pren classes per millorar el seu crowl en una piscina de la ciutat.

Vam arribar ahir després de dinar. Vam conèixer una mica el territori i ens vam apropar al port, a la zona on s'amaguen els migrants -tot i que no en vam veure cap-, als pàrquings dels grans camions que esperen entrar als ferrys -i on acostumen a colar-se els que volen creuar, previ pagament d'algun centenar d'euros als passadors, que coneixen bé el terreny perquè ja porten temps en aquesta situació.

A la nit vam poder veure que la policia està molt present als carrers. De fet, en aquests moments podríem dir que a Calais hi ha més membres del cos de les CRS -els antiavalots francesos, encarregats de detenir-los i de destruir els seus hàbitats- que migrants assentats a la ciutat. Sobretot ara que han disminuït, en un any, de més d'un miler a poc més d'un centenar, perquè s'han anat repartint, amagant, per tota la costa.

Avui ens hem apropat una mica a la realitat. Hem estat al punt de recollida d'aliments on algunes associacions locals reparteixen els àpats en bosses de plàstic i hem entrevistat a activistes i treballadors d'organitzacions.

També hem començat a conèixer històries en primera persona. Un noi que s'identificava com mig sudafricà mig etíop que ens ha acompanyat a trobar un lavabo públic; un menor iraquià que just havia arribat ahir a Calais, després de passar per París; un altre iraquià que posava els cordons de les sabates just davant del Centre de Retenció de Coquelles, d'on acabava de ser alliberat.

I una frase comuna, fins i tot per a aquells que no parlen anglès ni francès; fins i tot per a aquells que gairebé no diuen res: Jo vull anar a l'Anglaterra.

Que la majoria parli anglès no és l'única raó. Molts tenen un germà, un familiar, un conegut allà, que ja treballa, que ha aconseguit ensortir-se'n. La confiança en les xarxes socials al país de destí els fa seguir vivint en aquesta vida infernal, en aquesta terra de ningú, en aquest no-lloc...

Mentrestant, continuaran fugint de la policia, continuaran sent amables amb gairebé tothom qui arriba -sobretot si no és un càmera de televisió que just arribar es posa a gravar sense demanar permís-, continuaran menjant un àpat que arriba dins una bossa de plàstic, continuaran somiant que a l'Anglaterra la vida serà millor.

Petites històries de Belleville

Ahir vam tornar a passejar pels carrers de Belleville. Recordeu que és el barri que em va acollir quan vaig arribar?

Des de fa temps teníem pendent participar en una de les caminades que organitza la interessant associació Paris par rues méconnues, París per carrers desconeguts, que proposa itineraris pel París menys turístic i més popular, amb una bona dosi d’activisme polític per comprometre les institucions, els habitants i també els turistes a no oblidar-se d’aquests barris.

L’itinerari escollit per ahir va ser “Belleville, del poble a la ciutat”, ja que fa un descens de la part alta de Belleville, molt similar al poble separat de París que va ser fins l’any 1860 –però absolutament gentrificat actualment, amb habitants com Johnny Depp i la seva dona cantant, Vanessa Paradise, o les actrius Catherine Deneuve i Juliette Binoche- al Bellville més proper a la capital, on vivíem nosaltres, amb carrers i cases no tan estètiques i més ple d’immigració. El poder adquisitiu s’imposa.

Vam gaudir moltíssim d’una visita privilegiada, gairebé particular, ja que només érem quatre participants, i perquè va sobrepassar les quatre hores de durada –les visites són de dues hores- gràcies a què la coordinadora del programa estava mostrant com fer-ho a nous membres de l’associació.

Entre moltes altres coses, vam descobrir una petita i preciosa perruqueria dins d’una botiga de flors no menys bonica; entrar a l’Espai Louise Michel regentat pel mític anarquista Lucio Urtubia, amb qui ja vam concretar una entrevista; entrar als patis interiors dels edificis, on de vegades hi ha cases unifamiliars que hom no imaginaria a París o s'instal·len els petits tallers dels artistes que van arribar al barri buscant preus més suportables.

Em va servir també per conèixer millor la història de Nemo, l’artista local de qui ja havia vist algun mural pintat per les parets de Belleville, i per descobrir una bonica anècdota de les seves pintures. Aquest professor de mates li llegia al seu fill cada nit la història del detectiu The little Nemo, de qui ha pres el nom artístic. Un matí abans que el petit anés a l’escola, li va pintar dibuixos en el camí des de casa perquè no tingués por d’anar-hi.

D’aquí als grans murals que decoren les parets de Bellville només hi havia un pas. Us deixo amb un dels més coneguts, al carrer Henri Chevreau. El vaixell de paper no és arbitrari, ja que l’artista el va pintar per creuar metafòricament l’adjacent carrer del Mar, i l’obra s’inspira en la pel·lícula dels anys 50 The Red Balloon, sobre un nen del barri de Ménilmontant –just al costat- que persegueix el seu globus vermell.

De Ménilmontant és un altre d’aquests artistes que van decidir decorar els murs d’aquests barris marginats pel centre cultural i museïficat parisenc: Mesnager, qui és conegut per les seves figures blanques, com aquestes anomenades ‘Les gars [nois] de Ménilmontant’.

Els focs artificials del 14 de juliol des del millor mirador de París

Hem començat la festa nacional del 14 de juliol en remull. I no perquè haguem assistit a la desfilada militar dels Champs Elisés –amb les tropes dels països africans que enguany celebren el cinquantè aniversari de les seves independències com a protagonistes- sinó perquè el xàfec ens ha entrat a casa.

Des del mes d’abril estan canviant tota la façana de l’edifici, molt vell, i una de les conseqüències de les obres ha estat les escletxes que han sortit per les bigues de fusta i el sostre, d’una banda, i els problemes per tancar el finestral de la planta baixa. Total, que ni amb totes les tovalloles de la casa i una cassola ho podíem parar.

No obstant això, les obres no només ens han portat goteres, problemes amb la finestra, cops a les vuit del matí o obrers caminant pel sostre, sinó que també ens han ofert la terrassa que ens faltava.

Gràcies als amables veïns amb qui compartim la sisena planta de l’edifici, fa tres nits vam descobrir que podem pujar dalt de tot de la bastida per tenir les millors vistes de París. A més, sense turistes!

Enfrontant-me al meu vertigen agut, avui hem tornat a pujar per veure els focs artificials que tanquen la festa nacional, que commemora la data en què, l’any 1789, es va assaltar la presó de la Bastilla, episodi emblemàtic de la Revolució Francesa.