'Râler', aquest verb tan parisenc

Rondinen, remuguen, es queixen, es mostren disconformes... “Ils râlent”, els francesos -sobretot els parisencs- es queixen. En tenen una facultat especial. Quan t'han d'atendre i no en tenen ganes, quan creuen que no és la seva feina, quan has arribat massa a prop de l'hora de tancar; però també quan el govern els vol imposar un nou canvi, quan no estan d'acord amb una nova norma. Llavors paren el país, surten al carrer, protesten.

Ahir vam poder comprovar-ho.

Seguint en aquesta línia d'apuntar-nos a qualsevol acte que pugui ser interessant -dilatant així el moment de visitar els 'must' parisencs- vam assistir a la projecció d'uns curtmetratges al 104 -centre cultural municipal- sobre la repressió policial.

Perquè us situeu, us puc dir que, salvant les distàncies, el 104 és una mena de CCCB (sobre el que es perd en la traducció, una història ben diferent, ja us en parlo un altre dia). Doncs bé, d'inici, una part del públic es va revoltar i van aconseguir fer una votació per veure qui volia pagar l'entrada -inicialment obligatòria- amb el resultat d'establir una entrada voluntària. I dins, encara que vam aconseguir veure els curts, la sessió de debat va haver de ser anul·lada per les crítiques dures de diferents membres del públic, o la marxa enmig del col·loqui sobre la seva obra d'un dels directors.

Deixant de banda el comportament lamentable d'una part d'aquests 'râleurs' (o rondinaires), que van aconseguir, amb el seu debat estèril, boicotejar l'acte, em va resultar molt instructiu adonar-me de la capacitat que tenen de creure's amb el dret d'opinar sobre el que estaven veient, de demanar expressar el seu punt de vista contrari al que s'estava fent, de posicionar-se.

Només així s'entén que el govern hagi de parar mesures -no sempre, de vegades acaben anant endavant- que havia aplicat, o que es parin durant mig curs les classes a la universitat... o que un dia prenguessin la Bastilla i fessin la Revolució Francesa...

o que un dia de maig de 1968 busquessin la platja sota les llambordes i donessin poder a la imaginació.

La Poste. Capítol 4289

No diguis blat fins que no sigui al sac i ben lligat. Quin savi el que va inventar aquesta frase!

Avui fa dues setmanes clavades que vam sortir amb aire triomfal i satisfacció victoriosa de la Poste, ja que per fi havíem aconseguit obrir el nostre compte corrent. Ho recordeu?

Quinze dies després, però, el nostre compte corrent encara no està obert. I això significa també que no ens han arribat a casa ni les targetes ni la txequera. Anem pagant tot el que podem amb la visa espanyola, i així tractem d’estirar els gairebé 100 euros que ens queden del capital en metàl·lic amb què vam venir a París, pensant que en menys de quatre!!! setmanes tindríem resolt aquest tràmit.

El més graciós és que, quan divendres vam anar a la Poste a preguntar com és que no ens havien arribat tots els documents, la noia que ens va atendre –diferent a la que ens va obrir el compte, que no hi era- ens va dir que no estaria obert en uns quants dies encara. Davant la nostra estupefacció i la repetició de la frase “ens van dir que ho tindríem tot en una semtana o deu dies”, va fer un mig somriure i ens va dir que això eren coses de la comercial que ens havia atès, però que la realitat és que no havíem d’esperar rebre-ho abans de tres setmanes des que vam donar l’ordre d’obertura.

I l’únic problema no és només que acabarem pagant una comissió abusiva per treure diners d’un caixer francès amb una targeta estrangera –quan veníem ben preparats amb diners perquè això no passés- sinó que estem a punt de perdre un pis que hem gairebé llogat, com si trobar-ne fos fàcil.

El propietari del pis –que pot ser o un neuròtic que necessita tenir-ho tot controlat d’una manera excessiva o un bon deixeble d’un sistema que l’ha educat en la necessitat d’una burocràcia que arriba fins l’absurd- ens espera uns dies més perquè li donem tot una sèrie de papers que necessita.

Si no, haurem de tornar a començar a buscar pis, què hi farem?

Continuarà...

El mercat de Belleville

L’última vegada que vaig fotografiar una parada d’espècies

o d’olives en un mercat de carrer



em trobava al Marroc.

i si mireu i escolteu aquest vídeo

podríeu pensar que us trobeu en moltes ciutats, però a París? La ciutat de la llum, de la vida chic, dels cafès literaris, de la tour Eiffel, de... ja sabeu el reguitzell d’imatges que tenim tots de París.

Doncs sí, això és París, i és la ciutat intramurs, sense creuar el periphérique, la ronda que separa la capital francesa de la banlieu. A sis parades del centre absolut de París.

És el mercat de Belleville, per on m’he passejat aquest matí. És a dir, és el mercat del meu barri, on he comprat alvocats i pa, ja que es troba a tocar de casa, és barat, i se celebra dos dies a la setmana.

Hi ha de tot: roba, molta verdura i fruita –amb un preu molt reduït-, formatges, sabates, carns i unes parades enormes –de més de 20 metres- de peix. Enmig del Boulevard Belleville, unes enganxades a les altres.

També hi havia militants del Front de Gauche repartint propaganda per a les eleccions regionals –similars a les autonòmiques encara que amb molt menys poder de les regions, se celebren d’aquí a unes setmanes-; homescartell musulmans demanant donatius per a la construcció d’una nova mesquita a Montreuil (a la banlieu); persones que obrien una maleta enmig de la vorera i exposaven per vendre el que semblava que podia ser la roba que acabaven d’agafar de l’armari per treure’n uns calers...

No he arribat fins al final, perquè és molt llarg i perquè aquest mercat cansa. Hi havia una tensió fatigant, de persones donant-se cops i empenyent per passar, de pidolaires picant-te a l’esquena gairebé increpant-te que els donessis diners, de persones que no s’entenien, de massa gent que semblava enfadada.

Quan he sortit de la rambleta que sol haver enmig dels boulevards parisencs i m’he anat a la vorera, he entrat en una botiga en què ja m’havia fixat fa uns dies. És una botiga de mobles d’estil àrab o nordafricà, per poder decorar casa d’un com si es trobés en el bell mig de Marraqueix. Aquesta és una foto del menjador d’estil egipci que hi havia a la venda, amb tele inclosa.

Quan surt el sol

Fa dos dies, sortia d'una classe al migdia i vaig veure que fora de la facultat la gent llegia asseguda a qualsevol esglaó al costat de la gespa, xerrava en grup en els bancs que hi ha pel campus... I com tenia una estona fins a l'altra classe, vaig pensar que podia imitar-los i menjar-me l'entrepà del dinar aprofitant el bon temps del qual semblava que tothom gaudia.

Però quan ja era portes enfora, em vaig adonar que continuava fent el fred gèlid del matí, i que probablement continuàvem sense superar els zero graus. Evidentment, em vaig menjar l'entrepà sota sostre.

Què els passava? Havia sortit el sol. I aquest fenomen és tan poc habitual que tothom es llença a gaudir-lo.

Avui ha estat més aviat un dia gris, com ja ens té acostumats, però a estones ha sortit el sol. I els llangardaixos francesos han tornat a sortir de sota l'abric de les pedres per aprofitar qualsevol raig.

Així doncs, toca caure en el lloc comú i dir-vos que... què poc valorem les coses a què estem acostumats! Fins que deixem de tenir-les!

Gaudiu del bon temps que ben aviat arribarà al Mediterrani.

El meu dia a dia al transport

Tres matins a la setmana surto de Belleville, i agafo la línia 11 cap a Chatelet, on faig el trasbordament cap al RER A, que em porta a Nanterre Université. Tres vespres a la setmana faig el mateix camí de tornada.

L’estació d’enllaç de Chatelet-Les Halles em continua impressionant. Tan gran, tanta gent, tants serveis, tants indigents, tantes corredisses en sentits contraris... Un dia d’aquests m’hi passaré una estona en hora punta per fer-ne fotos. Val la pena.

Avui arribava amb el tren a quarts de set de la tarda quan, encara dins del vagó en marxa, he vist entre la massa de gent dos policies corrent. Quant ha parat i he sortit, he tornat a veure els dos policies, i a pocs metres un altre més, seguien corrent. Poc més enrere corria també un fotògraf amb la seva bossa i càmera de professional, així que el meu instint de periodista-antropòloga m’ha fet apuntar-me al grup. Sense córrer, però, hi he anat al darrera, en direcció contrària a la que em tocava anar. Però els he perdut.

Decebuda i sense saber a què es debia tanta corredissa, he girat cua per anar a buscar el llarg trasbord cap al meu metro quan gairebé m’he topat amb un tros d’home de dos metres, vestit de militar i amb una ametralladora que gairebé feia la meva alçada. I n’hi havia dos més ben a prop, també a l’andana.

L’altre dia també en vam veure a la Gare du Nord, una gran estació on hi arriben trens de llargues distàncies, però mai no n’havia vist a Chatelet. De ben segur que avui buscaven alguna cosa, encara que no he descobert el què. Segons un informant local -ja que faig antropologia anomenaré així les meves fonts- la presència de militars armats a les grans estacions té la seva raó de ser en l’amenaça del terrorisme islàmic al territori francès (ells també tenen tropes a l’Afganistan). Però avui corrien, així que no sé si tenia alguna cosa a veure.

Canviant de tema, les meves experiències als transports, tot i ser molt positives pel que fa a les meves vivències personals, no ho són tant quant a la logística. Compro abonaments de deu viatges, però aquí no van tots en una targeta, sinó que et donen 10 bitllets senzills a un preu reduït en comprar-los d’una vegada. I crec que de tots els viatges que ja he fet fins ara –gairebé uns cinquanta- en més de la meitat dels casos he tingut problemes per passar les portes, així que m’ha tocat passar per sota les barreres, saltar, passar darrere d’algú... tot això sempre que no hi és l’encarregat a la guixeta que em dóna un bitllet nou o m’obre les portes, és clar. Tot el que mai no he fet a Barcelona, em toca fer-ho aquí, patint els atacs de les portes automàtiques, que ahir em van deixar enganxada amb força primer a mi i després a la meva motxilla.

Estic descobrint que els problemes amb els bitllets han de ser molt habituals, ja que en més d’una ocasió –avui una vegada i ahir dues- diferents viatgers m’han ofert que passés enganxada a ells al seu torn. Com si no pagués bitllet quan l’he pagat. Què hi farem? Com a mínim em conviden.

Saint-Valentin d'amour a París

França i París seran molt progres i moderns, però això de ser la ciutat de l'amor sembla que obliga a festejar la festa dels enamorats més que ningú, així que hem estat tota la setmana amb cors i crides al romanticisme i amb Saint-Valentin fins a la sopa.

A les revistes i diaris, a les botigues (a l'FNAC hi vam veure ahir tota la secció)... però el que m'ha cridat més l'atenció ha estat la implicació del mateix ajuntament.

Des de fa poca estona, la mitjanit i un minut, es poden veure als panells lluminosos que hi ha per la ciutat missatges d'amor de parisencs als seus amors secrets, ja que durant tota la setmana qui ha volgut ha pogut enviar un missatge a un desconegut al que estimen en silenci -amb qui es troben al metro, al barri...- i avui el destinatari el podrà trobar en aquests panells... Demà tocarà observar si hi ha cares de sorpresa!

També han penjat al web municipal (www.paris.fr) les fotos dels candaus dels enamorats que pengen al Pont des Arts sobre el Sena, en una tradició que ve dels llibres de l'escriptor italià Federico Moccia.

Els enamorats, a més, poden gaudir durant tot el mes de febrer de diferents activitats al voltant de l'amor, com és el cas del camí dels enamorats, una ruta que es proposa en el mateix web municipal i que recorre diferents indrets romàntics de la capital francesa.

En fi, visca l'amour!

I com aquí no es para, la setmana vinent gaudirem del gran festival del nou any xinès, l'any del tigre. Avui ja han començat els festejos, però es veu que la moguda grossa és la desfilada al 13ème, el Chinatown més gran de París, que se celebra el proper dissabte.

Avui sí que ha nevat de veritat!!!

Avui hem sortit de París i semblava que feia un dia normal, però quan hem arribat a l'estació de la Nanterre Université...


nevava així:




Aquesta és l'entrada de l'edifici on estudio, després de nevar, quan la tempesta ens ha donat una treva i ha sortit una estona el sol:

I en arribar a París, preguntant-nos si també hauria nevat tant, ens hem trobat amb els Jardins de Luxemburg (al centre de la ciutat):