El que es perd en la traducció

Ara que ja fa uns dies que la meva pràctica del francès es redueix a la lectura d’algun text...


L’experiència de viure en un país on es parla un altra llengua fa palès que no es pot traduir tot. Ser bilingüe català-castellà ja m’ho havia fet pensar alguna vegada, però sobretot me n’he adonat vivint a París.

Per exemple, com traduiríeu 'vespre' al castellà; o una 'soirée' en alguna de les nostres llengües sense haver de dir “festa que se celebra en una casa”? I el 'même' francès, que es fa servir per a tantes situacions diferents?

L’antropòleg britànic Evans-Pritchard ja en parlava, de les dificultats de la traducció en l’àmbit de l’antropologia, als anys 60 del segle XX. Podeu conèixer el que pensava en un llibre que recull unes conferències que va fer: Teorías de la religión primitiva.

Ell anava més enllà de la problemàtica de traduir una paraula per una altra, ja que afirmava que, fins i tot sabent com es diu un objecte o ritus en el nostre idioma, això no significa que comprenguem el sentit que se li dóna en la societat que estudiem. En l’àmbit de la religió és encara més complicat, deia, ja que si el procés de la traducció ja és prou difícil amb objectes quotidians, com ho serà amb els conceptes metafísics?

Posava l’exemple de la categoria ‘déu’, i com els missioners van tractar de traduir aquesta noció. Es gairebé impossible, ja que la significació és totalment diferent en una cultura i en una altra.

Perquè les llengües no són només estris per comunicar-nos, sinó que són veritables sistemes de pensament. Per això és tan perillós que cada dia es puguin comptar les que desapareixen. Per això hem de lluitar per conservar-les.

Trobaré a faltar, no trobaré a faltar

La casa està neta i recollida. Les maletes plenes –hem hagut de comprar una bossa nova a última hora-. La visita del propietari del pis ha estat un tràmit més que agradable. La nevera està gairebé buida. D’aquí a poca estona sortirem per fer l’últim sopar d’aquesta etapa a París. Demà abans de les nou ens espera el taxi a la porta de casa.


Tinc ganes de tornar a casa. Encara que sigui pel poc temps d’unes setmanes, abans de tornar-nos a embarcar cap a terres llunyanes. La meva llengua, la meva gent, els meus espais, els meus temps.

Però no podria dir que tinc ganes de deixar París. Tot i que sigui una ciutat dura; tot i que els parisencs no siguin tan amables com m’agradaria; tot i que el pis sigui tan petit i les escales tan fotudes per pujar; tot i que l’estiu ja fa dies que es va acabar; tot i estar tan lluny del mar Mediterrani...

Això sí, sé que una vegada a casa, hi ha moltes coses que agrairé haver deixat enrere.

- No trobaré a faltar pujar els sis pisos de casa, en una escala bruta i vella.
- No trobaré a faltar els crits i cops dels obrers que treballen a la façana del meu edifici des de la segona setmana que vaig arribar.
- No trobaré a faltar l’agror d’alguns i algunes parisenques.
- No trobaré a faltar la burocràcia francesa, i l’enviament múltiple de cartes postals –sí, en paper físic- per fer qualsevol tràmit, com fer-se soci del Vélib, demanar el tancament d’un compte bancari, o posar-me en contacte amb la institució que regula les ajudes pel lloguer.
- No trobaré a faltar les dimensions de la cuina: una nevera, una pica, dos fogons, el forn i dos armaris en el mateix espai en què posaríeu un armari petit de dues portes.
- No trobaré a faltar la mancança de la meva gent.
- No trobaré a faltar els preus de París.

Però...

- Trobaré a faltar poder anar diverses vegades per setmana, a peu, a la BPI, Biblioteca Pública d’Informació del Centre Georges Pompidou.
- Trobaré a faltar descobrir altres biblioteques i passar-hi estones, més solemnes i silencionses.
- Trobaré a faltar la llum i els colors del cel de París, sobretot quan hi ha núvols i està a punt de caure el sol.
- Trobaré a faltar entrar al Cour Carré del Louvre mentre corro de camí al parc de les Tuileries.
- Trobaré a faltar agafar qualsevol retall de qualsevol lloc on s’informa d’activitats culturals, i omplir l’agenda amb totes aquestes activitats que la majoria de vegades no tenim temps de fer.
- Trobaré a faltar conèixer nous racons de París.
- Trobaré a faltar recórrer els carrers de París en bicicleta.
- Trobaré a faltar organitzar un picnic cada dos per tres.
- Trobaré a faltar rebre visites d’amics i familiars i ensenyar-los un ’altre’ París.
- Trobaré a faltar experimentar cada dia coses noves i pensar: això ho he d’escriure al bloc!
- Trobaré a faltar sortir de casa per anar a fer un volt pel Pompidou com qui baixa a fer un cafè al bar de la cantonada. No seré conscient del tot d’aquesta sort fins que ja no sigui aquí.
- Trobaré a faltar passar tantes hores junts.
- Trobaré a faltar les trucades per l’Skype.
Trobaré a faltar la sensació d’estar vivint en una ciutat que no és la meva.

Concurs de ‘râleurs’, premi per al més rondinaire

Recordeu que un dia us parlava de la capacitat de rondinar dels parisencs en particular o els francesos en general?
Doncs veureu ara que, si potser estava recorrent a un tòpic, es tracta d’un tòpic més que estès.

Segons un sondeig publicat al diari Metro de Paris fa un parell de mesos, “La France, une nation de râleurs”, realitzat per una companyia d’assegurances, un 93% dels francesos troben que els seus compatriotes ralent (rondinen) sovint, i una majoria important ho troba bé, ja que un 57% dels enquestats diuen que cal rondinar a la vida, “sinon on se laisse marcher dessus” (tradueixo per la patilla: “sinó, ens deixem trepitjar”).

A més, perquè veieu de què us parlo, Maaf Assurances ha organitzat el Campionat de França dels râleurs, en què els internautes eren convidats a gravar-se en vídeo rondinant sobre un dels 9 temes proposats. El campió rebrà un premi de 5.000 euros. A continuar rondinant, doncs!
Diu l’article: Per què tanta còlera? Pels maldecaps del dia a dia, diuen els enquestats, que s’irriten davant preocupacions administratives, dels transports, el preu de la vida o l’ordinador que es penja.

Últims descobriments

Ahir va fer set mesos que vam arribar a París.

Tenim les maletes plenes i obertes, esperant les últimes coses que cal empaquetar, tot i que no hi queda espai.

Hi ha moments que ja m’agradaria estar al tren de camí cap a casa, ja que aquests dies són pesats. Últims encàrrecs, decidir què deixem aquí perquè no ho podem portar, neteja a fons, visita del propietari del pis...

Tanmateix, em nego a què les meves últimes hores a París consisteixin en només això. Per aquesta raó busquem espais per esgotar la llarga llista d’activitats a fer. En quedaran moltes, una bona raó per tornar sovint a París, una ciutat que ja sento meva, i que trobaré molt a faltar.

Per això ahir vam descobrir dos nous indrets.

Al migdia vam dinar al Marché des Enfants Rouges. És un petit mercat al qual s’accedeix per un discret carreró de la rue Bretagne, 39. Al voltant de les parades hi ha un munt de tauletes per assaborir especialitats libaneses, marroquines, japoneses, italianes i també franceses. Nosaltres ahir ens vam decantar pel Marroc, un cuscús i un tajin.

El marché dels Enfants Rouges s’ha convertit en una de les ‘terrasses’ preferides dels parisencs.

Al vespre, una cita ineludible –incourtournable, com dirien aquí-. No podíem deixar París sense anar a la Caveau de la Huchette, una de les caves de jazz més mítiques.

Situada enmig dels carrerons de l’Ilot de Saint Severin –al barri llatí- cada vespre es pot gaudir d’un bon concert de jazz. El més interessant, i el que la diferencia d'altres caves de jazz, és que davant de l’escenari no seu ningú, sinó que hi ha una pista on les parelles ballen com es feia als anys 30 amb les big bands de swing.

És un espai històric. Ja al segle XVI, era el lloc de trobada dels templers i l’any 1772 es va transformar en lògia secreta franc-maçònica. I durant la Revolució Francesa, la sala superior es va convertir en una taverna on s’hi trobaven les principals figures de la Convenció: Danton, Marat, Saint-Just, Robespierre... Mentrestant, a les sales inferiors s’hi celebraven judicis i les posteriors execucions.

Però jo us estava parlant de jazz. Després de la segona guerra mundial, arriba des de l’altra banda de l’atlàntic aquest nou estil de música i la Caveau de la Huchette serà el primer lloc on es tocarà.

Des d’aquells dies, continuent trobant-se els músics i els ballarins a la cava, i també algun no iniciat com nosaltres ahir nit. Repetirem.

Literatura parisenca

No, aquest no és un post de literatura francesa, sinó de literatura sobre París.

Tot va començar amb París no se acaba nunca, d'Enrique Vila-Matas, que ens va acompanyar en les primeres nits a Belleville. Ara que ja resten pocs dies, compartim amb ell la sensació que ens deixa la ciutat: “Me gusta tanto lo que hay en París que la ciudad no se me acaba nunca”.

Lluny queda aquell barri de Saint Germain que ell buscava i que va viure, però en vaig gaudir moltíssim, sobretot de les anècdotes que m’apropaven a la ciutat i de la ironia que caracteritza aquest escriptor barceloní. Els seus dos anys a les golfes de la rue Benoît, 5, un petit espai que li va llogar l’escriptora Marguerite Duras, també ens ha connectat amb les nostres golfes, a la rue Saint Denis, i amb el petit escriptori on he treballat tant, encara que no per escriure la meva primera novel·la.

A més, el meu llibre de París no se acaba nunca és un exemplar ara ja especial, ja que està signat per Vila-Matas en una visita recent a París. Una dedicatòria acompanyada per una bonica silueta d’un senyor amb barret.

“Me gusta sentarme en las terrazas de los cafés de París, y también me gusta mucho andar por esta ciudad, andar a veces durante toda una tarde, sin rumbo preciso, aunque tampoco exactamente al azar, ni a la ventura, pero tratando de dejarme llevar. A veces tomando el primer autobús que se detiene ante mí (como decía Perec, no se puede tomar el autobús al vuelo). O bien caminando deliberadamente por la rue de Seine para asomarme al arco que da al Quai de Conti y allí descubrir la silueta delgada de mi amiga La Maga detenida en el pretil de hierro del Pont des Arts”.

La Maga i el Pont des Arts em porten a Rayuela, la gran novel·la que Julio Cortázar va situar a Paris i Buenos Aires, les nostres ciutats de l'any 2010. La novel·la que em va fer enamorar.

Fa només tres dies, després de buscar i buscar pel cementiri de Montparnasse, vam trobar la tomba de Cortázar, que descansa des dels anys 80 en aquest bell espai de calma, acompanyat de la seva última parella, que va morir dos anys abans de leucèmia i el va deixar absolutament trist.

Un altre llibre imprescindible és La vida exagerada de Martín Romaña, d'Alfredo Bryce-Echenique (gracias Carol). Divertit, exagerat, explica els anys d'aquest escriptor peruà a París.

“Me gusta París, a quién no, pero sé que hay algo que terminará expulsándome de esta ciudad en la que he sido pobre, joven y feliz, algo más rico y algo menos joven, realmente feliz y profundamente infeliz. Todo es normal, no me quejo, en ninguna ciudad del mundo habría sido diferente, tampoco, puesto que ya no me cabe la menor duda de que mi carácter ha tenido mucho más que ver en mi destino…”.

Bryce-Echenique -o Martín Romaña- també va viure en unes golfes. Hi ha un tipus d'allotjament a París, les 'chambres de bonne' -antigues habitacions de les criades- on és molt habitual que hi visquin els joves, els estudiants, els que no tenen prou calers que calen per habitar aquesta ciutat insultantment cara. Són espais de 10 metres o poc més, a la part més alta dels edificis -on evidentment no hi arriba cap ascensor- i on sovint cal compartir el vàter amb la resta de veïns. El preu no sol baixar dels 500 euros, així que ja podeu imaginar la resta.

Tant Bryce Echenique com Vila-Matas expliquen com els va inspirar en les seves ambicions literàries a París la narració de les aventures que havia passat, unes dècades abans, Ernest Hemingway. París era una fiesta o A moveable feast, en anglès, són les memòries a la capital francesa durant els anys 20 de l'autor de El viejo y el mar o Por quién doblan las campanas.

Vila-Matas diu que Hemingway va influir molt en la seva vocació d’escriptor “con aquellas líneas que me empujaron a ser infeliz en París: “París no se acaba nunca, y el recuerdo de cada persona que ha vivido allí es distinto del recuerdo de cualquier otra […] París siempre valía la pena, y uno recibía siempre algo a cambio de lo que allí dejaba. Yo he hablado de París según era en los primeros tiempos cuando éramos muy pobres y muy felices””. Vila-Matas, en canvi, va ser molt pobre i molt infeliç. Sigui com sigui, ell creu que París era una fiesta “es un libro para futuros escritores”.

Però no us en puc explicar massa del llibre de Hemingway, ja que tinc pendent de llegir -possiblement en el viatge de tornada en tren- l'exemplar en versió original que vam comprar a la Sheakespeare and Co, la llibreria anglesa de París, el dia de Sant Jordi. Per cert, no deixeu de pujar a la planta superior d'aquesta llibreria mítica, de visita imprescindible.

Per últim, no podia oblidar-me dels breus textos de l'amic Mario Benedetti, en un llibre il·lustrat per Antonio Seguí, Historias de París, que ens va regalar la Martuqui abans de marxar a NYC.

“Siempre se estaba prometiendo entablar una relación más o menos estable con alguna francesa, como un medio insustituible de incorporarse definitivamente al idioma, pero, llegado el caso, sus amistades tanto femeninas como masculinas, se limitaban al clan latinoamericano. A veces no era una ventaja sino un fastidio, pero la verdad era que se buscaban unos a otros para hablar de Cuernavaca o Antofagasta o Paysandú o Barranquilla, y quejarse de paso de lo difícil que resultaba incorporarse a la vida francesa, como si ellos hicieran en verdad algún esfuerzo para comprender algo más que los editoriales de Le Monde y la nómina de platos en el self service”.

Homenatge a les biblioteques parisenques

M’encanten les biblioteques. M’agrada visitar-les, perdre’m pels passadissos, trobar alguna sorpresa entre les seves lleixes... i també m’agrada anar-hi estudiar. Per sort, ja que els últims mesos he hagut d’estudiar molt, així que he aprofitat per descobrir les biblioteques de París.

A casa em costa més posar-m’hi. No acabo de trobar la postura, em disperso, sempre hi ha alguna altra cosa a fer.

Ara que ja he acabat les classes, els exàmens, els treballs... ara que ja només em falten alguns tràmits per estar llicenciada en antropologia, vull fer un homenatge a les biblioteques parisenques que m’han acollit els últims mesos. I que encara m’acullen, ja que no deixo d’anar-hi, per llegir, per trobar més documents, per aprofundir en l’antropologia que més m’interessa.

La biblioteca universitària de Nanterre, la BU, m’ha servit per aprofitar les hores mortes entre classes i aconseguir els llibres i textos que he hagut d’anar consultant.

Estudiar a la biblioteca de la Sorbonne impressiona: per la decoració, el sostre pintat amb murals, les taules de fusta amb els llums individuals, el pes de la responsabilitat en ser conscient de tot aquell qui haurà estudiat. No vaig poder gaudir-ne tot el temps, però, ja que a l’abril van començar les obres per restaurar-la. A prop de la biblioteca està enterrat, a la capella de la universitat, Richelieu, el dels ‘mosqueters’, qui sembla que no era tan dolent com pintava Dumas a la seva novel·la -o als dibuixets de gossos que veiem de petits.

Estudiar a la mediateca del Museu del Quai Branly és un privilegi. Probablement sigui la biblioteca més nova de totes i la que té les millors vistes de París. Gràcies a un treball que vaig haver de fer sobre un objecte exposat a la col·lecció permanent del museu –que mereix un post exclusiu, el tinc pendent- vaig haver-hi de passar moltes, i agradables, hores.

L’Institut del Món Àrab de París mereix la visita del turista i de l’habitant. Perquè l’edifici s’ho val, amb la façana que va consagrar, a finals dels 80, l’arquitecte Jean Nouvel –el de la torre Agbar de Barcelona-, amb la torre de llibres que puja en una escala de cargol per tres pisos, o la sala de l’alt consell i la terrassa del novè pis, des del qual es tenen unes meravelloses vistes de l’esquena de la catedral de Notre Dame, per a molts més bonica i interessant que la part frontal.

La biblioteca nacional François Miterrand ha estat l’última que he conegut, per trobar-se més lluny de casa i també perquè cal pagar-hi entrada. Però val la pena. Immensa, preciosa, nova però que a la vegada trasllada a allò que devien ser les biblioteques antigament. I sobretot, silenciosa. No sé si serà l’edat, però no puc evitar emprenyar-me amb aquells que han oblidat que les biblioteques són temples de silenci, espais de concentració... Per aquesta raó i per altres serveis que ofereix, i també perquè permet descansar mirant el Sena, seria la biblioteca que escolliria per anar-hi cada dia si em calgués preparar unes oposicions o escriure una tesi.

Per últim, la Bibliothèque Publique d’Information, la BPI, la biblioteca del Pompidou, la meva preferida. Tot i que aquesta devoció va en contra del meu amor pel silenci a les biblioteques –per a què us feu una idea, a la cafeteria hi ha una màquina on es venen taps per les orelles- m’encanta. Perquè hi vaig a peu des de casa, perquè hi ha totes les revistes del món, perquè està dins del Pompidou, un dels edificis que més m’agraden de París, i sobretot perquè simbolitza la política d’amor per la cultura de l’estat francès.

A diferència de la majoria de biblioteques, en aquesta l’accés és absolutament lliure, tret d’haver de passar per un control de metalls i de bosses a la porta, que deixa accedir tothom.

Tant és així, que és habitual trobar-se amb els sense sostre llegint la premsa, connectant-se a internet o mirant les televisions internacionals, sobretot a l’hivern, escapant del fred del carrer.

Això sí, durant l’any escolar, el preu d’entrar en aquesta biblioteca és la cua que s’hi ha de fer. En època d’exàmens fins i tot pot ser de més d’una hora, així que la gent aprofita per començar a llegir, menjar, xerrar...

Espero que la política d’amor a la cultura continuï existint i com a prova en facin una altra, l’accés al coneixement no ha de tenir portes ni cues!

Cerimònia de les relíquies de JC a Notre Dame

Set mesos vivint al centre de París dóna per moltes passejades i entrades a la majestuosa catedral de Notre Dame, que segons les guies, rep 10 milions de visites cada any.


Fins aquest darrer divendres, però, no havia assistit a la cerimònia d’exhibició de les relíquies que guarda Notre Dame: un clau, un fragment de la creu i la segona relíquia més important de la cristiandat després del Sant Sudari, la corona d’espines de Jesucrist.

Aquestes relíquies són les protagonistes d’una cerimònia els primers divendres de mes, a les 15h. Els cavallers del Sant Sepulcre de Jerusalem –que la custodien i la mostren vestits per a l’ocasió- tenen la responsabilitat de mostrar la corona a una multitud de fidels, que omplen la catedral i esperen el moment en què poden apropar-s’hi.

Mentre l’aglomeració de turistes observen el què succeeix, els creients es van apropant d’un en un a la corona d’espines per honorar-la. Això sí, res de tocar-la. Encara que minuts abans han vist com els encarregats de mostrar-la li feien petons i com alguns religiosos de la cua també ho feien, els fidels sense càrrec a la jerarquia eclesiàstica no poden tocar-la ells ni cap dels objectes que porten per fer-hi contacte.

Sigui com sigui, molts deixen la cua emocionats i amb llàgrimes als ulls.

Encara que no hi ha proves fidedignes que demostrin que es tracta de la corona d’espines que va portar Jesucrist –quelcom que passa habitualment, ni del cos de Colon se sap si està a Espanya o Santo Domingo- s’explica que Napoleó I i Napoleó III van donar reliquiaris per conservar-la, segles després que la Saint Chapelle de París fos construïda per conservar-la.

La corona va arribar a França després d’un llarg viatge. Als primers segles, va romandre a la Basílica del Mont Sió, a Jerusalem i, l’any 1053, es va transportar a la capella imperial de Bizanci per protegir-la de robatoris com els que havia patit el Sant Sepulcre.

L’any 1238, Balduino de Courtenay, l’emperador de Bizanci, va enviar-la als bancs de Venècia com garantia dels crèdits que havia demanat perquè passava per dificultats econòmiques. El rei de França San Lluís es va assabentar i va adquirir les relíquies amb l’objectiu de portar-les al seu país, on van arribar l’any 1239.

La corna va romandre a la Saint Chapelle –us recomano visitar-la o, encara millor, assistir a un dels concerts de música clàssica que s’hi celebren- fins a la Revolució Francesa, quan es va traslladar a la Biblioteca Nacional per ser traslladada de nou, el 1806, a Notre Dame, on es troba des de llavors i es pot visitar dins el Tresor de la catedral.

El que veuen els creients, però, és la joia de pedra de vidre circular on es troba el cercle de branques de jonc trenat al qual es van lligar les espines, que ja no hi són. Aquestes es van repartir una a una per diferents catedrals del món, on avui també són venerades pels fidels.

A més dels primers divendres de mes, també es pot assistir a la cerimònia tots els divendres de quaresma i el divendres sant.

Assistir a aquesta cerimònia em va fer recordar algunes de les classes d’antropologia de la religió i el principi de metonímia de què es parla quan es fa referència a les relíquies.

Les persones que s’hi apropen actuen com si entressin en contacte amb déu i no amb un objecte. I aquesta es la força de les relíquies i del principi de metonímia –la part pel tot-. Aquells objectes o membres que han format part del cos d’un déu, d’un sant o d’una verge són venerats de la mateixa manera que si es tractés del mateix déu.

Per aquesta raó, des de l’església es dóna tanta força a demostrar com d’autèntiques són aquestes restes i, molt sovint, s’argumenta que en aquell lloc o en un altra es guarda un os, un vestit o un tros de roba que va estar en contacte amb la persona venerada.

Fa pocs dies llegia que en una església de París es conserva un dit de Santa Genoveva, patrona de la ciutat, o que algunes de les verges tan venerades en les processons d’algunes localitats espanyoles conserven una mà o la corona d’aquelles que les van precedir i que van ser considerades santes.

Els misteris del sagrat...