Ara que ja fa uns dies que la meva pràctica del francès es redueix a la lectura d’algun text...
L’experiència de viure en un país on es parla un altra llengua fa palès que no es pot traduir tot. Ser bilingüe català-castellà ja m’ho havia fet pensar alguna vegada, però sobretot me n’he adonat vivint a París.
Per exemple, com traduiríeu 'vespre' al castellà; o una 'soirée' en alguna de les nostres llengües sense haver de dir “festa que se celebra en una casa”? I el 'même' francès, que es fa servir per a tantes situacions diferents?
L’antropòleg britànic Evans-Pritchard ja en parlava, de les dificultats de la traducció en l’àmbit de l’antropologia, als anys 60 del segle XX. Podeu conèixer el que pensava en un llibre que recull unes conferències que va fer: Teorías de la religión primitiva.
Ell anava més enllà de la problemàtica de traduir una paraula per una altra, ja que afirmava que, fins i tot sabent com es diu un objecte o ritus en el nostre idioma, això no significa que comprenguem el sentit que se li dóna en la societat que estudiem. En l’àmbit de la religió és encara més complicat, deia, ja que si el procés de la traducció ja és prou difícil amb objectes quotidians, com ho serà amb els conceptes metafísics?
Posava l’exemple de la categoria ‘déu’, i com els missioners van tractar de traduir aquesta noció. Es gairebé impossible, ja que la significació és totalment diferent en una cultura i en una altra.
Perquè les llengües no són només estris per comunicar-nos, sinó que són veritables sistemes de pensament. Per això és tan perillós que cada dia es puguin comptar les que desapareixen. Per això hem de lluitar per conservar-les.
dilluns, 13 de setembre del 2010
dissabte, 28 d’agost del 2010
Trobaré a faltar, no trobaré a faltar
La casa està neta i recollida. Les maletes plenes –hem hagut de comprar una bossa nova a última hora-. La visita del propietari del pis ha estat un tràmit més que agradable. La nevera està gairebé buida. D’aquí a poca estona sortirem per fer l’últim sopar d’aquesta etapa a París. Demà abans de les nou ens espera el taxi a la porta de casa.
Tinc ganes de tornar a casa. Encara que sigui pel poc temps d’unes setmanes, abans de tornar-nos a embarcar cap a terres llunyanes. La meva llengua, la meva gent, els meus espais, els meus temps.
Però no podria dir que tinc ganes de deixar París. Tot i que sigui una ciutat dura; tot i que els parisencs no siguin tan amables com m’agradaria; tot i que el pis sigui tan petit i les escales tan fotudes per pujar; tot i que l’estiu ja fa dies que es va acabar; tot i estar tan lluny del mar Mediterrani...
Això sí, sé que una vegada a casa, hi ha moltes coses que agrairé haver deixat enrere.
- No trobaré a faltar pujar els sis pisos de casa, en una escala bruta i vella.
- No trobaré a faltar els crits i cops dels obrers que treballen a la façana del meu edifici des de la segona setmana que vaig arribar.
- No trobaré a faltar l’agror d’alguns i algunes parisenques.
- No trobaré a faltar la burocràcia francesa, i l’enviament múltiple de cartes postals –sí, en paper físic- per fer qualsevol tràmit, com fer-se soci del Vélib, demanar el tancament d’un compte bancari, o posar-me en contacte amb la institució que regula les ajudes pel lloguer.
- No trobaré a faltar les dimensions de la cuina: una nevera, una pica, dos fogons, el forn i dos armaris en el mateix espai en què posaríeu un armari petit de dues portes.
- No trobaré a faltar la mancança de la meva gent.
- No trobaré a faltar els preus de París.
Però...
- Trobaré a faltar poder anar diverses vegades per setmana, a peu, a la BPI, Biblioteca Pública d’Informació del Centre Georges Pompidou.
- Trobaré a faltar descobrir altres biblioteques i passar-hi estones, més solemnes i silencionses.
- Trobaré a faltar la llum i els colors del cel de París, sobretot quan hi ha núvols i està a punt de caure el sol.
- Trobaré a faltar entrar al Cour Carré del Louvre mentre corro de camí al parc de les Tuileries.
- Trobaré a faltar agafar qualsevol retall de qualsevol lloc on s’informa d’activitats culturals, i omplir l’agenda amb totes aquestes activitats que la majoria de vegades no tenim temps de fer.
- Trobaré a faltar conèixer nous racons de París.
- Trobaré a faltar recórrer els carrers de París en bicicleta.
- Trobaré a faltar organitzar un picnic cada dos per tres.
- Trobaré a faltar rebre visites d’amics i familiars i ensenyar-los un ’altre’ París.
- Trobaré a faltar experimentar cada dia coses noves i pensar: això ho he d’escriure al bloc!
- Trobaré a faltar sortir de casa per anar a fer un volt pel Pompidou com qui baixa a fer un cafè al bar de la cantonada. No seré conscient del tot d’aquesta sort fins que ja no sigui aquí.
- Trobaré a faltar passar tantes hores junts.
- Trobaré a faltar les trucades per l’Skype.
Trobaré a faltar la sensació d’estar vivint en una ciutat que no és la meva.
Tinc ganes de tornar a casa. Encara que sigui pel poc temps d’unes setmanes, abans de tornar-nos a embarcar cap a terres llunyanes. La meva llengua, la meva gent, els meus espais, els meus temps.
Però no podria dir que tinc ganes de deixar París. Tot i que sigui una ciutat dura; tot i que els parisencs no siguin tan amables com m’agradaria; tot i que el pis sigui tan petit i les escales tan fotudes per pujar; tot i que l’estiu ja fa dies que es va acabar; tot i estar tan lluny del mar Mediterrani...
Això sí, sé que una vegada a casa, hi ha moltes coses que agrairé haver deixat enrere.
- No trobaré a faltar pujar els sis pisos de casa, en una escala bruta i vella.
- No trobaré a faltar els crits i cops dels obrers que treballen a la façana del meu edifici des de la segona setmana que vaig arribar.
- No trobaré a faltar l’agror d’alguns i algunes parisenques.
- No trobaré a faltar la burocràcia francesa, i l’enviament múltiple de cartes postals –sí, en paper físic- per fer qualsevol tràmit, com fer-se soci del Vélib, demanar el tancament d’un compte bancari, o posar-me en contacte amb la institució que regula les ajudes pel lloguer.
- No trobaré a faltar les dimensions de la cuina: una nevera, una pica, dos fogons, el forn i dos armaris en el mateix espai en què posaríeu un armari petit de dues portes.
- No trobaré a faltar la mancança de la meva gent.
- No trobaré a faltar els preus de París.
Però...
- Trobaré a faltar poder anar diverses vegades per setmana, a peu, a la BPI, Biblioteca Pública d’Informació del Centre Georges Pompidou.
- Trobaré a faltar descobrir altres biblioteques i passar-hi estones, més solemnes i silencionses.
- Trobaré a faltar la llum i els colors del cel de París, sobretot quan hi ha núvols i està a punt de caure el sol.
- Trobaré a faltar entrar al Cour Carré del Louvre mentre corro de camí al parc de les Tuileries.
- Trobaré a faltar agafar qualsevol retall de qualsevol lloc on s’informa d’activitats culturals, i omplir l’agenda amb totes aquestes activitats que la majoria de vegades no tenim temps de fer.
- Trobaré a faltar conèixer nous racons de París.
- Trobaré a faltar recórrer els carrers de París en bicicleta.
- Trobaré a faltar organitzar un picnic cada dos per tres.
- Trobaré a faltar rebre visites d’amics i familiars i ensenyar-los un ’altre’ París.
- Trobaré a faltar experimentar cada dia coses noves i pensar: això ho he d’escriure al bloc!
- Trobaré a faltar sortir de casa per anar a fer un volt pel Pompidou com qui baixa a fer un cafè al bar de la cantonada. No seré conscient del tot d’aquesta sort fins que ja no sigui aquí.
- Trobaré a faltar passar tantes hores junts.
- Trobaré a faltar les trucades per l’Skype.
Trobaré a faltar la sensació d’estar vivint en una ciutat que no és la meva.
Concurs de ‘râleurs’, premi per al més rondinaire
Recordeu que un dia us parlava de la capacitat de rondinar dels parisencs en particular o els francesos en general?
Doncs veureu ara que, si potser estava recorrent a un tòpic, es tracta d’un tòpic més que estès.
Segons un sondeig publicat al diari Metro de Paris fa un parell de mesos, “La France, une nation de râleurs”, realitzat per una companyia d’assegurances, un 93% dels francesos troben que els seus compatriotes ralent (rondinen) sovint, i una majoria important ho troba bé, ja que un 57% dels enquestats diuen que cal rondinar a la vida, “sinon on se laisse marcher dessus” (tradueixo per la patilla: “sinó, ens deixem trepitjar”).
A més, perquè veieu de què us parlo, Maaf Assurances ha organitzat el Campionat de França dels râleurs, en què els internautes eren convidats a gravar-se en vídeo rondinant sobre un dels 9 temes proposats. El campió rebrà un premi de 5.000 euros. A continuar rondinant, doncs!
Diu l’article: Per què tanta còlera? Pels maldecaps del dia a dia, diuen els enquestats, que s’irriten davant preocupacions administratives, dels transports, el preu de la vida o l’ordinador que es penja.
Doncs veureu ara que, si potser estava recorrent a un tòpic, es tracta d’un tòpic més que estès.
Segons un sondeig publicat al diari Metro de Paris fa un parell de mesos, “La France, une nation de râleurs”, realitzat per una companyia d’assegurances, un 93% dels francesos troben que els seus compatriotes ralent (rondinen) sovint, i una majoria important ho troba bé, ja que un 57% dels enquestats diuen que cal rondinar a la vida, “sinon on se laisse marcher dessus” (tradueixo per la patilla: “sinó, ens deixem trepitjar”).
A més, perquè veieu de què us parlo, Maaf Assurances ha organitzat el Campionat de França dels râleurs, en què els internautes eren convidats a gravar-se en vídeo rondinant sobre un dels 9 temes proposats. El campió rebrà un premi de 5.000 euros. A continuar rondinant, doncs!
Diu l’article: Per què tanta còlera? Pels maldecaps del dia a dia, diuen els enquestats, que s’irriten davant preocupacions administratives, dels transports, el preu de la vida o l’ordinador que es penja.
divendres, 27 d’agost del 2010
Últims descobriments
Ahir va fer set mesos que vam arribar a París.
Tenim les maletes plenes i obertes, esperant les últimes coses que cal empaquetar, tot i que no hi queda espai.
Hi ha moments que ja m’agradaria estar al tren de camí cap a casa, ja que aquests dies són pesats. Últims encàrrecs, decidir què deixem aquí perquè no ho podem portar, neteja a fons, visita del propietari del pis...
Tanmateix, em nego a què les meves últimes hores a París consisteixin en només això. Per aquesta raó busquem espais per esgotar la llarga llista d’activitats a fer. En quedaran moltes, una bona raó per tornar sovint a París, una ciutat que ja sento meva, i que trobaré molt a faltar.
Per això ahir vam descobrir dos nous indrets.
Al migdia vam dinar al Marché des Enfants Rouges. És un petit mercat al qual s’accedeix per un discret carreró de la rue Bretagne, 39. Al voltant de les parades hi ha un munt de tauletes per assaborir especialitats libaneses, marroquines, japoneses, italianes i també franceses. Nosaltres ahir ens vam decantar pel Marroc, un cuscús i un tajin.
El marché dels Enfants Rouges s’ha convertit en una de les ‘terrasses’ preferides dels parisencs.
Al vespre, una cita ineludible –incourtournable, com dirien aquí-. No podíem deixar París sense anar a la Caveau de la Huchette, una de les caves de jazz més mítiques.
Situada enmig dels carrerons de l’Ilot de Saint Severin –al barri llatí- cada vespre es pot gaudir d’un bon concert de jazz. El més interessant, i el que la diferencia d'altres caves de jazz, és que davant de l’escenari no seu ningú, sinó que hi ha una pista on les parelles ballen com es feia als anys 30 amb les big bands de swing.
És un espai històric. Ja al segle XVI, era el lloc de trobada dels templers i l’any 1772 es va transformar en lògia secreta franc-maçònica. I durant la Revolució Francesa, la sala superior es va convertir en una taverna on s’hi trobaven les principals figures de la Convenció: Danton, Marat, Saint-Just, Robespierre... Mentrestant, a les sales inferiors s’hi celebraven judicis i les posteriors execucions.
Però jo us estava parlant de jazz. Després de la segona guerra mundial, arriba des de l’altra banda de l’atlàntic aquest nou estil de música i la Caveau de la Huchette serà el primer lloc on es tocarà.
Des d’aquells dies, continuent trobant-se els músics i els ballarins a la cava, i també algun no iniciat com nosaltres ahir nit. Repetirem.
Tenim les maletes plenes i obertes, esperant les últimes coses que cal empaquetar, tot i que no hi queda espai.
Hi ha moments que ja m’agradaria estar al tren de camí cap a casa, ja que aquests dies són pesats. Últims encàrrecs, decidir què deixem aquí perquè no ho podem portar, neteja a fons, visita del propietari del pis...
Tanmateix, em nego a què les meves últimes hores a París consisteixin en només això. Per aquesta raó busquem espais per esgotar la llarga llista d’activitats a fer. En quedaran moltes, una bona raó per tornar sovint a París, una ciutat que ja sento meva, i que trobaré molt a faltar.
Per això ahir vam descobrir dos nous indrets.
Al migdia vam dinar al Marché des Enfants Rouges. És un petit mercat al qual s’accedeix per un discret carreró de la rue Bretagne, 39. Al voltant de les parades hi ha un munt de tauletes per assaborir especialitats libaneses, marroquines, japoneses, italianes i també franceses. Nosaltres ahir ens vam decantar pel Marroc, un cuscús i un tajin.
El marché dels Enfants Rouges s’ha convertit en una de les ‘terrasses’ preferides dels parisencs.
Al vespre, una cita ineludible –incourtournable, com dirien aquí-. No podíem deixar París sense anar a la Caveau de la Huchette, una de les caves de jazz més mítiques.
Situada enmig dels carrerons de l’Ilot de Saint Severin –al barri llatí- cada vespre es pot gaudir d’un bon concert de jazz. El més interessant, i el que la diferencia d'altres caves de jazz, és que davant de l’escenari no seu ningú, sinó que hi ha una pista on les parelles ballen com es feia als anys 30 amb les big bands de swing.
És un espai històric. Ja al segle XVI, era el lloc de trobada dels templers i l’any 1772 es va transformar en lògia secreta franc-maçònica. I durant la Revolució Francesa, la sala superior es va convertir en una taverna on s’hi trobaven les principals figures de la Convenció: Danton, Marat, Saint-Just, Robespierre... Mentrestant, a les sales inferiors s’hi celebraven judicis i les posteriors execucions.
Però jo us estava parlant de jazz. Després de la segona guerra mundial, arriba des de l’altra banda de l’atlàntic aquest nou estil de música i la Caveau de la Huchette serà el primer lloc on es tocarà.
Des d’aquells dies, continuent trobant-se els músics i els ballarins a la cava, i també algun no iniciat com nosaltres ahir nit. Repetirem.
dimecres, 25 d’agost del 2010
Literatura parisenca
No, aquest no és un post de literatura francesa, sinó de literatura sobre París.
Tot va començar amb París no se acaba nunca, d'Enrique Vila-Matas, que ens va acompanyar en les primeres nits a Belleville. Ara que ja resten pocs dies, compartim amb ell la sensació que ens deixa la ciutat: “Me gusta tanto lo que hay en París que la ciudad no se me acaba nunca”.
Lluny queda aquell barri de Saint Germain que ell buscava i que va viure, però en vaig gaudir moltíssim, sobretot de les anècdotes que m’apropaven a la ciutat i de la ironia que caracteritza aquest escriptor barceloní. Els seus dos anys a les golfes de la rue Benoît, 5, un petit espai que li va llogar l’escriptora Marguerite Duras, també ens ha connectat amb les nostres golfes, a la rue Saint Denis, i amb el petit escriptori on he treballat tant, encara que no per escriure la meva primera novel·la.
A més, el meu llibre de París no se acaba nunca és un exemplar ara ja especial, ja que està signat per Vila-Matas en una visita recent a París. Una dedicatòria acompanyada per una bonica silueta d’un senyor amb barret.
“Me gusta sentarme en las terrazas de los cafés de París, y también me gusta mucho andar por esta ciudad, andar a veces durante toda una tarde, sin rumbo preciso, aunque tampoco exactamente al azar, ni a la ventura, pero tratando de dejarme llevar. A veces tomando el primer autobús que se detiene ante mí (como decía Perec, no se puede tomar el autobús al vuelo). O bien caminando deliberadamente por la rue de Seine para asomarme al arco que da al Quai de Conti y allí descubrir la silueta delgada de mi amiga La Maga detenida en el pretil de hierro del Pont des Arts”.
La Maga i el Pont des Arts em porten a Rayuela, la gran novel·la que Julio Cortázar va situar a Paris i Buenos Aires, les nostres ciutats de l'any 2010. La novel·la que em va fer enamorar.
Fa només tres dies, després de buscar i buscar pel cementiri de Montparnasse, vam trobar la tomba de Cortázar, que descansa des dels anys 80 en aquest bell espai de calma, acompanyat de la seva última parella, que va morir dos anys abans de leucèmia i el va deixar absolutament trist.
Un altre llibre imprescindible és La vida exagerada de Martín Romaña, d'Alfredo Bryce-Echenique (gracias Carol). Divertit, exagerat, explica els anys d'aquest escriptor peruà a París.
“Me gusta París, a quién no, pero sé que hay algo que terminará expulsándome de esta ciudad en la que he sido pobre, joven y feliz, algo más rico y algo menos joven, realmente feliz y profundamente infeliz. Todo es normal, no me quejo, en ninguna ciudad del mundo habría sido diferente, tampoco, puesto que ya no me cabe la menor duda de que mi carácter ha tenido mucho más que ver en mi destino…”.
Bryce-Echenique -o Martín Romaña- també va viure en unes golfes. Hi ha un tipus d'allotjament a París, les 'chambres de bonne' -antigues habitacions de les criades- on és molt habitual que hi visquin els joves, els estudiants, els que no tenen prou calers que calen per habitar aquesta ciutat insultantment cara. Són espais de 10 metres o poc més, a la part més alta dels edificis -on evidentment no hi arriba cap ascensor- i on sovint cal compartir el vàter amb la resta de veïns. El preu no sol baixar dels 500 euros, així que ja podeu imaginar la resta.
Tant Bryce Echenique com Vila-Matas expliquen com els va inspirar en les seves ambicions literàries a París la narració de les aventures que havia passat, unes dècades abans, Ernest Hemingway. París era una fiesta o A moveable feast, en anglès, són les memòries a la capital francesa durant els anys 20 de l'autor de El viejo y el mar o Por quién doblan las campanas.
Vila-Matas diu que Hemingway va influir molt en la seva vocació d’escriptor “con aquellas líneas que me empujaron a ser infeliz en París: “París no se acaba nunca, y el recuerdo de cada persona que ha vivido allí es distinto del recuerdo de cualquier otra […] París siempre valía la pena, y uno recibía siempre algo a cambio de lo que allí dejaba. Yo he hablado de París según era en los primeros tiempos cuando éramos muy pobres y muy felices””. Vila-Matas, en canvi, va ser molt pobre i molt infeliç. Sigui com sigui, ell creu que París era una fiesta “es un libro para futuros escritores”.
Però no us en puc explicar massa del llibre de Hemingway, ja que tinc pendent de llegir -possiblement en el viatge de tornada en tren- l'exemplar en versió original que vam comprar a la Sheakespeare and Co, la llibreria anglesa de París, el dia de Sant Jordi. Per cert, no deixeu de pujar a la planta superior d'aquesta llibreria mítica, de visita imprescindible.
Per últim, no podia oblidar-me dels breus textos de l'amic Mario Benedetti, en un llibre il·lustrat per Antonio Seguí, Historias de París, que ens va regalar la Martuqui abans de marxar a NYC.
“Siempre se estaba prometiendo entablar una relación más o menos estable con alguna francesa, como un medio insustituible de incorporarse definitivamente al idioma, pero, llegado el caso, sus amistades tanto femeninas como masculinas, se limitaban al clan latinoamericano. A veces no era una ventaja sino un fastidio, pero la verdad era que se buscaban unos a otros para hablar de Cuernavaca o Antofagasta o Paysandú o Barranquilla, y quejarse de paso de lo difícil que resultaba incorporarse a la vida francesa, como si ellos hicieran en verdad algún esfuerzo para comprender algo más que los editoriales de Le Monde y la nómina de platos en el self service”.
Tot va començar amb París no se acaba nunca, d'Enrique Vila-Matas, que ens va acompanyar en les primeres nits a Belleville. Ara que ja resten pocs dies, compartim amb ell la sensació que ens deixa la ciutat: “Me gusta tanto lo que hay en París que la ciudad no se me acaba nunca”.
Lluny queda aquell barri de Saint Germain que ell buscava i que va viure, però en vaig gaudir moltíssim, sobretot de les anècdotes que m’apropaven a la ciutat i de la ironia que caracteritza aquest escriptor barceloní. Els seus dos anys a les golfes de la rue Benoît, 5, un petit espai que li va llogar l’escriptora Marguerite Duras, també ens ha connectat amb les nostres golfes, a la rue Saint Denis, i amb el petit escriptori on he treballat tant, encara que no per escriure la meva primera novel·la.
A més, el meu llibre de París no se acaba nunca és un exemplar ara ja especial, ja que està signat per Vila-Matas en una visita recent a París. Una dedicatòria acompanyada per una bonica silueta d’un senyor amb barret.
“Me gusta sentarme en las terrazas de los cafés de París, y también me gusta mucho andar por esta ciudad, andar a veces durante toda una tarde, sin rumbo preciso, aunque tampoco exactamente al azar, ni a la ventura, pero tratando de dejarme llevar. A veces tomando el primer autobús que se detiene ante mí (como decía Perec, no se puede tomar el autobús al vuelo). O bien caminando deliberadamente por la rue de Seine para asomarme al arco que da al Quai de Conti y allí descubrir la silueta delgada de mi amiga La Maga detenida en el pretil de hierro del Pont des Arts”.
La Maga i el Pont des Arts em porten a Rayuela, la gran novel·la que Julio Cortázar va situar a Paris i Buenos Aires, les nostres ciutats de l'any 2010. La novel·la que em va fer enamorar.
Fa només tres dies, després de buscar i buscar pel cementiri de Montparnasse, vam trobar la tomba de Cortázar, que descansa des dels anys 80 en aquest bell espai de calma, acompanyat de la seva última parella, que va morir dos anys abans de leucèmia i el va deixar absolutament trist.
Un altre llibre imprescindible és La vida exagerada de Martín Romaña, d'Alfredo Bryce-Echenique (gracias Carol). Divertit, exagerat, explica els anys d'aquest escriptor peruà a París.
“Me gusta París, a quién no, pero sé que hay algo que terminará expulsándome de esta ciudad en la que he sido pobre, joven y feliz, algo más rico y algo menos joven, realmente feliz y profundamente infeliz. Todo es normal, no me quejo, en ninguna ciudad del mundo habría sido diferente, tampoco, puesto que ya no me cabe la menor duda de que mi carácter ha tenido mucho más que ver en mi destino…”.
Bryce-Echenique -o Martín Romaña- també va viure en unes golfes. Hi ha un tipus d'allotjament a París, les 'chambres de bonne' -antigues habitacions de les criades- on és molt habitual que hi visquin els joves, els estudiants, els que no tenen prou calers que calen per habitar aquesta ciutat insultantment cara. Són espais de 10 metres o poc més, a la part més alta dels edificis -on evidentment no hi arriba cap ascensor- i on sovint cal compartir el vàter amb la resta de veïns. El preu no sol baixar dels 500 euros, així que ja podeu imaginar la resta.
Tant Bryce Echenique com Vila-Matas expliquen com els va inspirar en les seves ambicions literàries a París la narració de les aventures que havia passat, unes dècades abans, Ernest Hemingway. París era una fiesta o A moveable feast, en anglès, són les memòries a la capital francesa durant els anys 20 de l'autor de El viejo y el mar o Por quién doblan las campanas.
Vila-Matas diu que Hemingway va influir molt en la seva vocació d’escriptor “con aquellas líneas que me empujaron a ser infeliz en París: “París no se acaba nunca, y el recuerdo de cada persona que ha vivido allí es distinto del recuerdo de cualquier otra […] París siempre valía la pena, y uno recibía siempre algo a cambio de lo que allí dejaba. Yo he hablado de París según era en los primeros tiempos cuando éramos muy pobres y muy felices””. Vila-Matas, en canvi, va ser molt pobre i molt infeliç. Sigui com sigui, ell creu que París era una fiesta “es un libro para futuros escritores”.
Però no us en puc explicar massa del llibre de Hemingway, ja que tinc pendent de llegir -possiblement en el viatge de tornada en tren- l'exemplar en versió original que vam comprar a la Sheakespeare and Co, la llibreria anglesa de París, el dia de Sant Jordi. Per cert, no deixeu de pujar a la planta superior d'aquesta llibreria mítica, de visita imprescindible.
Per últim, no podia oblidar-me dels breus textos de l'amic Mario Benedetti, en un llibre il·lustrat per Antonio Seguí, Historias de París, que ens va regalar la Martuqui abans de marxar a NYC.
“Siempre se estaba prometiendo entablar una relación más o menos estable con alguna francesa, como un medio insustituible de incorporarse definitivamente al idioma, pero, llegado el caso, sus amistades tanto femeninas como masculinas, se limitaban al clan latinoamericano. A veces no era una ventaja sino un fastidio, pero la verdad era que se buscaban unos a otros para hablar de Cuernavaca o Antofagasta o Paysandú o Barranquilla, y quejarse de paso de lo difícil que resultaba incorporarse a la vida francesa, como si ellos hicieran en verdad algún esfuerzo para comprender algo más que los editoriales de Le Monde y la nómina de platos en el self service”.
dilluns, 16 d’agost del 2010
Homenatge a les biblioteques parisenques
M’encanten les biblioteques. M’agrada visitar-les, perdre’m pels passadissos, trobar alguna sorpresa entre les seves lleixes... i també m’agrada anar-hi estudiar. Per sort, ja que els últims mesos he hagut d’estudiar molt, així que he aprofitat per descobrir les biblioteques de París.
A casa em costa més posar-m’hi. No acabo de trobar la postura, em disperso, sempre hi ha alguna altra cosa a fer.
Ara que ja he acabat les classes, els exàmens, els treballs... ara que ja només em falten alguns tràmits per estar llicenciada en antropologia, vull fer un homenatge a les biblioteques parisenques que m’han acollit els últims mesos. I que encara m’acullen, ja que no deixo d’anar-hi, per llegir, per trobar més documents, per aprofundir en l’antropologia que més m’interessa.
La biblioteca universitària de Nanterre, la BU, m’ha servit per aprofitar les hores mortes entre classes i aconseguir els llibres i textos que he hagut d’anar consultant.
Estudiar a la biblioteca de la Sorbonne impressiona: per la decoració, el sostre pintat amb murals, les taules de fusta amb els llums individuals, el pes de la responsabilitat en ser conscient de tot aquell qui haurà estudiat. No vaig poder gaudir-ne tot el temps, però, ja que a l’abril van començar les obres per restaurar-la. A prop de la biblioteca està enterrat, a la capella de la universitat, Richelieu, el dels ‘mosqueters’, qui sembla que no era tan dolent com pintava Dumas a la seva novel·la -o als dibuixets de gossos que veiem de petits.
Estudiar a la mediateca del Museu del Quai Branly és un privilegi. Probablement sigui la biblioteca més nova de totes i la que té les millors vistes de París. Gràcies a un treball que vaig haver de fer sobre un objecte exposat a la col·lecció permanent del museu –que mereix un post exclusiu, el tinc pendent- vaig haver-hi de passar moltes, i agradables, hores.
L’Institut del Món Àrab de París mereix la visita del turista i de l’habitant. Perquè l’edifici s’ho val, amb la façana que va consagrar, a finals dels 80, l’arquitecte Jean Nouvel –el de la torre Agbar de Barcelona-, amb la torre de llibres que puja en una escala de cargol per tres pisos, o la sala de l’alt consell i la terrassa del novè pis, des del qual es tenen unes meravelloses vistes de l’esquena de la catedral de Notre Dame, per a molts més bonica i interessant que la part frontal.
La biblioteca nacional François Miterrand ha estat l’última que he conegut, per trobar-se més lluny de casa i també perquè cal pagar-hi entrada. Però val la pena. Immensa, preciosa, nova però que a la vegada trasllada a allò que devien ser les biblioteques antigament. I sobretot, silenciosa. No sé si serà l’edat, però no puc evitar emprenyar-me amb aquells que han oblidat que les biblioteques són temples de silenci, espais de concentració... Per aquesta raó i per altres serveis que ofereix, i també perquè permet descansar mirant el Sena, seria la biblioteca que escolliria per anar-hi cada dia si em calgués preparar unes oposicions o escriure una tesi.
Per últim, la Bibliothèque Publique d’Information, la BPI, la biblioteca del Pompidou, la meva preferida. Tot i que aquesta devoció va en contra del meu amor pel silenci a les biblioteques –per a què us feu una idea, a la cafeteria hi ha una màquina on es venen taps per les orelles- m’encanta. Perquè hi vaig a peu des de casa, perquè hi ha totes les revistes del món, perquè està dins del Pompidou, un dels edificis que més m’agraden de París, i sobretot perquè simbolitza la política d’amor per la cultura de l’estat francès.
A diferència de la majoria de biblioteques, en aquesta l’accés és absolutament lliure, tret d’haver de passar per un control de metalls i de bosses a la porta, que deixa accedir tothom.
Tant és així, que és habitual trobar-se amb els sense sostre llegint la premsa, connectant-se a internet o mirant les televisions internacionals, sobretot a l’hivern, escapant del fred del carrer.
Això sí, durant l’any escolar, el preu d’entrar en aquesta biblioteca és la cua que s’hi ha de fer. En època d’exàmens fins i tot pot ser de més d’una hora, així que la gent aprofita per començar a llegir, menjar, xerrar...
Espero que la política d’amor a la cultura continuï existint i com a prova en facin una altra, l’accés al coneixement no ha de tenir portes ni cues!
A casa em costa més posar-m’hi. No acabo de trobar la postura, em disperso, sempre hi ha alguna altra cosa a fer.
Ara que ja he acabat les classes, els exàmens, els treballs... ara que ja només em falten alguns tràmits per estar llicenciada en antropologia, vull fer un homenatge a les biblioteques parisenques que m’han acollit els últims mesos. I que encara m’acullen, ja que no deixo d’anar-hi, per llegir, per trobar més documents, per aprofundir en l’antropologia que més m’interessa.
La biblioteca universitària de Nanterre, la BU, m’ha servit per aprofitar les hores mortes entre classes i aconseguir els llibres i textos que he hagut d’anar consultant.
Estudiar a la biblioteca de la Sorbonne impressiona: per la decoració, el sostre pintat amb murals, les taules de fusta amb els llums individuals, el pes de la responsabilitat en ser conscient de tot aquell qui haurà estudiat. No vaig poder gaudir-ne tot el temps, però, ja que a l’abril van començar les obres per restaurar-la. A prop de la biblioteca està enterrat, a la capella de la universitat, Richelieu, el dels ‘mosqueters’, qui sembla que no era tan dolent com pintava Dumas a la seva novel·la -o als dibuixets de gossos que veiem de petits.
Estudiar a la mediateca del Museu del Quai Branly és un privilegi. Probablement sigui la biblioteca més nova de totes i la que té les millors vistes de París. Gràcies a un treball que vaig haver de fer sobre un objecte exposat a la col·lecció permanent del museu –que mereix un post exclusiu, el tinc pendent- vaig haver-hi de passar moltes, i agradables, hores.
L’Institut del Món Àrab de París mereix la visita del turista i de l’habitant. Perquè l’edifici s’ho val, amb la façana que va consagrar, a finals dels 80, l’arquitecte Jean Nouvel –el de la torre Agbar de Barcelona-, amb la torre de llibres que puja en una escala de cargol per tres pisos, o la sala de l’alt consell i la terrassa del novè pis, des del qual es tenen unes meravelloses vistes de l’esquena de la catedral de Notre Dame, per a molts més bonica i interessant que la part frontal.
Per últim, la Bibliothèque Publique d’Information, la BPI, la biblioteca del Pompidou, la meva preferida. Tot i que aquesta devoció va en contra del meu amor pel silenci a les biblioteques –per a què us feu una idea, a la cafeteria hi ha una màquina on es venen taps per les orelles- m’encanta. Perquè hi vaig a peu des de casa, perquè hi ha totes les revistes del món, perquè està dins del Pompidou, un dels edificis que més m’agraden de París, i sobretot perquè simbolitza la política d’amor per la cultura de l’estat francès.
A diferència de la majoria de biblioteques, en aquesta l’accés és absolutament lliure, tret d’haver de passar per un control de metalls i de bosses a la porta, que deixa accedir tothom.
Tant és així, que és habitual trobar-se amb els sense sostre llegint la premsa, connectant-se a internet o mirant les televisions internacionals, sobretot a l’hivern, escapant del fred del carrer.
Això sí, durant l’any escolar, el preu d’entrar en aquesta biblioteca és la cua que s’hi ha de fer. En època d’exàmens fins i tot pot ser de més d’una hora, així que la gent aprofita per començar a llegir, menjar, xerrar...
Espero que la política d’amor a la cultura continuï existint i com a prova en facin una altra, l’accés al coneixement no ha de tenir portes ni cues!
dilluns, 9 d’agost del 2010
Cerimònia de les relíquies de JC a Notre Dame
Set mesos vivint al centre de París dóna per moltes passejades i entrades a la majestuosa catedral de Notre Dame, que segons les guies, rep 10 milions de visites cada any.
Fins aquest darrer divendres, però, no havia assistit a la cerimònia d’exhibició de les relíquies que guarda Notre Dame: un clau, un fragment de la creu i la segona relíquia més important de la cristiandat després del Sant Sudari, la corona d’espines de Jesucrist.
Aquestes relíquies són les protagonistes d’una cerimònia els primers divendres de mes, a les 15h. Els cavallers del Sant Sepulcre de Jerusalem –que la custodien i la mostren vestits per a l’ocasió- tenen la responsabilitat de mostrar la corona a una multitud de fidels, que omplen la catedral i esperen el moment en què poden apropar-s’hi.
Mentre l’aglomeració de turistes observen el què succeeix, els creients es van apropant d’un en un a la corona d’espines per honorar-la. Això sí, res de tocar-la. Encara que minuts abans han vist com els encarregats de mostrar-la li feien petons i com alguns religiosos de la cua també ho feien, els fidels sense càrrec a la jerarquia eclesiàstica no poden tocar-la ells ni cap dels objectes que porten per fer-hi contacte.
Sigui com sigui, molts deixen la cua emocionats i amb llàgrimes als ulls.
Encara que no hi ha proves fidedignes que demostrin que es tracta de la corona d’espines que va portar Jesucrist –quelcom que passa habitualment, ni del cos de Colon se sap si està a Espanya o Santo Domingo- s’explica que Napoleó I i Napoleó III van donar reliquiaris per conservar-la, segles després que la Saint Chapelle de París fos construïda per conservar-la.
La corona va arribar a França després d’un llarg viatge. Als primers segles, va romandre a la Basílica del Mont Sió, a Jerusalem i, l’any 1053, es va transportar a la capella imperial de Bizanci per protegir-la de robatoris com els que havia patit el Sant Sepulcre.
L’any 1238, Balduino de Courtenay, l’emperador de Bizanci, va enviar-la als bancs de Venècia com garantia dels crèdits que havia demanat perquè passava per dificultats econòmiques. El rei de França San Lluís es va assabentar i va adquirir les relíquies amb l’objectiu de portar-les al seu país, on van arribar l’any 1239.
La corna va romandre a la Saint Chapelle –us recomano visitar-la o, encara millor, assistir a un dels concerts de música clàssica que s’hi celebren- fins a la Revolució Francesa, quan es va traslladar a la Biblioteca Nacional per ser traslladada de nou, el 1806, a Notre Dame, on es troba des de llavors i es pot visitar dins el Tresor de la catedral.
El que veuen els creients, però, és la joia de pedra de vidre circular on es troba el cercle de branques de jonc trenat al qual es van lligar les espines, que ja no hi són. Aquestes es van repartir una a una per diferents catedrals del món, on avui també són venerades pels fidels.
A més dels primers divendres de mes, també es pot assistir a la cerimònia tots els divendres de quaresma i el divendres sant.
Assistir a aquesta cerimònia em va fer recordar algunes de les classes d’antropologia de la religió i el principi de metonímia de què es parla quan es fa referència a les relíquies.
Les persones que s’hi apropen actuen com si entressin en contacte amb déu i no amb un objecte. I aquesta es la força de les relíquies i del principi de metonímia –la part pel tot-. Aquells objectes o membres que han format part del cos d’un déu, d’un sant o d’una verge són venerats de la mateixa manera que si es tractés del mateix déu.
Per aquesta raó, des de l’església es dóna tanta força a demostrar com d’autèntiques són aquestes restes i, molt sovint, s’argumenta que en aquell lloc o en un altra es guarda un os, un vestit o un tros de roba que va estar en contacte amb la persona venerada.
Fa pocs dies llegia que en una església de París es conserva un dit de Santa Genoveva, patrona de la ciutat, o que algunes de les verges tan venerades en les processons d’algunes localitats espanyoles conserven una mà o la corona d’aquelles que les van precedir i que van ser considerades santes.
Els misteris del sagrat...
Fins aquest darrer divendres, però, no havia assistit a la cerimònia d’exhibició de les relíquies que guarda Notre Dame: un clau, un fragment de la creu i la segona relíquia més important de la cristiandat després del Sant Sudari, la corona d’espines de Jesucrist.
Aquestes relíquies són les protagonistes d’una cerimònia els primers divendres de mes, a les 15h. Els cavallers del Sant Sepulcre de Jerusalem –que la custodien i la mostren vestits per a l’ocasió- tenen la responsabilitat de mostrar la corona a una multitud de fidels, que omplen la catedral i esperen el moment en què poden apropar-s’hi.
Mentre l’aglomeració de turistes observen el què succeeix, els creients es van apropant d’un en un a la corona d’espines per honorar-la. Això sí, res de tocar-la. Encara que minuts abans han vist com els encarregats de mostrar-la li feien petons i com alguns religiosos de la cua també ho feien, els fidels sense càrrec a la jerarquia eclesiàstica no poden tocar-la ells ni cap dels objectes que porten per fer-hi contacte.
Sigui com sigui, molts deixen la cua emocionats i amb llàgrimes als ulls.
Encara que no hi ha proves fidedignes que demostrin que es tracta de la corona d’espines que va portar Jesucrist –quelcom que passa habitualment, ni del cos de Colon se sap si està a Espanya o Santo Domingo- s’explica que Napoleó I i Napoleó III van donar reliquiaris per conservar-la, segles després que la Saint Chapelle de París fos construïda per conservar-la.
La corona va arribar a França després d’un llarg viatge. Als primers segles, va romandre a la Basílica del Mont Sió, a Jerusalem i, l’any 1053, es va transportar a la capella imperial de Bizanci per protegir-la de robatoris com els que havia patit el Sant Sepulcre.
L’any 1238, Balduino de Courtenay, l’emperador de Bizanci, va enviar-la als bancs de Venècia com garantia dels crèdits que havia demanat perquè passava per dificultats econòmiques. El rei de França San Lluís es va assabentar i va adquirir les relíquies amb l’objectiu de portar-les al seu país, on van arribar l’any 1239.
La corna va romandre a la Saint Chapelle –us recomano visitar-la o, encara millor, assistir a un dels concerts de música clàssica que s’hi celebren- fins a la Revolució Francesa, quan es va traslladar a la Biblioteca Nacional per ser traslladada de nou, el 1806, a Notre Dame, on es troba des de llavors i es pot visitar dins el Tresor de la catedral.
El que veuen els creients, però, és la joia de pedra de vidre circular on es troba el cercle de branques de jonc trenat al qual es van lligar les espines, que ja no hi són. Aquestes es van repartir una a una per diferents catedrals del món, on avui també són venerades pels fidels.
A més dels primers divendres de mes, també es pot assistir a la cerimònia tots els divendres de quaresma i el divendres sant.
Assistir a aquesta cerimònia em va fer recordar algunes de les classes d’antropologia de la religió i el principi de metonímia de què es parla quan es fa referència a les relíquies.
Les persones que s’hi apropen actuen com si entressin en contacte amb déu i no amb un objecte. I aquesta es la força de les relíquies i del principi de metonímia –la part pel tot-. Aquells objectes o membres que han format part del cos d’un déu, d’un sant o d’una verge són venerats de la mateixa manera que si es tractés del mateix déu.
Per aquesta raó, des de l’església es dóna tanta força a demostrar com d’autèntiques són aquestes restes i, molt sovint, s’argumenta que en aquell lloc o en un altra es guarda un os, un vestit o un tros de roba que va estar en contacte amb la persona venerada.
Fa pocs dies llegia que en una església de París es conserva un dit de Santa Genoveva, patrona de la ciutat, o que algunes de les verges tan venerades en les processons d’algunes localitats espanyoles conserven una mà o la corona d’aquelles que les van precedir i que van ser considerades santes.
Els misteris del sagrat...
dimecres, 4 d’agost del 2010
Immigrats Vs Immigrats
Tornats a París des de fa uns dies, amb visita a Barcelona inclosa, la rutina continua i els hàbits prosaics reapareixen. Amb la rutina, la necessitat de depilar-me. Després que la ferida de l’últim tall amb la fulla d’afaitar encara es vegi a la meva cama, he decidit trencar la fidelitat amb la meva esteticista de Sant Feliu des de fa més de 15 anys. Així doncs, fa uns dies vaig decidir posar-me a les mans d’alguna de les noies xineses que regenten el centre que hi ha a sota de casa.
Un temple de la pedicura i la manicura –hi ha diversos per París, amb sofàs de luxe, amb barres per cuidar-se les mans que semblen ser les dels bars més cool- on també es fan depilacions. Com vaig poder comprovar, però, no és la seva especialitat, així que continuaré sent fidel a la meva esteticista.
Tanta narració de vida banal i prosaica per fer referència a la conversa amb la simpàtica noia que em va irritar la pell de les cames amb les seves estirades poc professionals.
Jove xinesa instal·lada a París des de fa quatre anys –encara que amb ganes de tornar al seu país, no està contenta amb els parisencs- va arribar el moment de preguntar-nos on vivíem.
Ella va respondre que vivia en un dels districtes rics de París, “sé que és ric, però és que he de viure allà perquè, ja saps, allà no hi ha africans que em puguin robar, i em sento més segura”.
Empassant saliva i posant la meva veu més ingènua i pedagògica, evitant qualsevol to de censura o lliçó...
- Creus que ells et poden robar pel simple fet de ser negres o àrabs?
- Sí, roben molt als xinesos.
- Aaah
- Sí, al meu company ja li han robat en més d’una ocasió. Una vegada parlava pel mòbil i se’l van agafar, una altra li van robar la bossa...
- Aha, emmm
No era la primera vegada que ho sentia. Un dia em van dir que els xinesos tenien més por dels atracadors que altres comunitats perquè els atracadors sabien que molts d’ells no tenien els papers en regla i llavors no podien denunciar-los.
Sigui com sigui, la por a l’immigrat arriba fins i tot als mateixos immigrats. Res de solidaritat per estar passant pel mateix tràngol? Res de germanor entre les diferents comunitats?
Espero que només es tracti d’anècdotes.
Encara que la meva esperança pot enclastar-se contra les petites anècdotes que, en boca de tots, ens fan pensar que tenim raó quan les fem servir per argumentar un principi i una opinió.
Enclastar-se contra la cortina de fum amb què Sarkozy tracta d’escapar de la crisi política quan identifica immigració amb delinqüència i inseguretat.
Enclastar-se contra la realitat que fa que les capes socials inferiors hagin de lluitar pels recursos i les deixalles del sistema que arriben a aquests barris o suburbis de París on també alguns nouvinguts eviten instal·lar-se.
Un temple de la pedicura i la manicura –hi ha diversos per París, amb sofàs de luxe, amb barres per cuidar-se les mans que semblen ser les dels bars més cool- on també es fan depilacions. Com vaig poder comprovar, però, no és la seva especialitat, així que continuaré sent fidel a la meva esteticista.
Tanta narració de vida banal i prosaica per fer referència a la conversa amb la simpàtica noia que em va irritar la pell de les cames amb les seves estirades poc professionals.
Jove xinesa instal·lada a París des de fa quatre anys –encara que amb ganes de tornar al seu país, no està contenta amb els parisencs- va arribar el moment de preguntar-nos on vivíem.
Ella va respondre que vivia en un dels districtes rics de París, “sé que és ric, però és que he de viure allà perquè, ja saps, allà no hi ha africans que em puguin robar, i em sento més segura”.
Empassant saliva i posant la meva veu més ingènua i pedagògica, evitant qualsevol to de censura o lliçó...
- Creus que ells et poden robar pel simple fet de ser negres o àrabs?
- Sí, roben molt als xinesos.
- Aaah
- Sí, al meu company ja li han robat en més d’una ocasió. Una vegada parlava pel mòbil i se’l van agafar, una altra li van robar la bossa...
- Aha, emmm
No era la primera vegada que ho sentia. Un dia em van dir que els xinesos tenien més por dels atracadors que altres comunitats perquè els atracadors sabien que molts d’ells no tenien els papers en regla i llavors no podien denunciar-los.
Sigui com sigui, la por a l’immigrat arriba fins i tot als mateixos immigrats. Res de solidaritat per estar passant pel mateix tràngol? Res de germanor entre les diferents comunitats?
Espero que només es tracti d’anècdotes.
Encara que la meva esperança pot enclastar-se contra les petites anècdotes que, en boca de tots, ens fan pensar que tenim raó quan les fem servir per argumentar un principi i una opinió.
Enclastar-se contra la cortina de fum amb què Sarkozy tracta d’escapar de la crisi política quan identifica immigració amb delinqüència i inseguretat.
Enclastar-se contra la realitat que fa que les capes socials inferiors hagin de lluitar pels recursos i les deixalles del sistema que arriben a aquests barris o suburbis de París on també alguns nouvinguts eviten instal·lar-se.
dissabte, 31 de juliol del 2010
Records de Calais, ara que ja fa uns dies...
- La pregunta d’un kurd iranià, dins la sala d’audiències on en una estona seria jutjat, sobre si nosaltres estàvem allà perquè havíem d’anar també a la presó, o si teníem problemes amb la justícia. El dia abans, al punt de recollida d’aliments, un noi de 16 anys em preguntava si també volíem creuar la frontera.
- La mirada i el silenci del senyor gran que tallava el pa a la seu de l’ong la Belle Étoile, on vam anar per col·laborar a fer els paquets d’aliments que més tard s’entregaven en el punt de recollida. Mentre la resta parlaven, a ell no li vaig escoltar ni un mot. Un parell d’hores més tard, després que tots els migrants haguessin dinat i se’ls preparés un tè, amb una mirada me’n va oferir un. Li vaig agafar, també en silenci.
- El Mighty, un jove mig sudafricà mig eritreu que ens va acostar a buscar un lavabo públic. Sense demanar res a canvi.
- Cada vegada que algú ens saludava i ens donava la mà amb un gest d’agraïment.
- Els cabrons dels policies de la sala d’audiències del tribunal de justícia. Mentre sis homes –tres afganesos, un iranià, un vietnamita i un eritreu- esperaven per ser jutjats per voler creuar fronteres que els governs han decidit que no poden creuar, ells xerraven i reien com si s’estiguessin prenent una cervesa. Hi va haver moments que, per sobre les fortes rialles, se sentien fins i tot cops d’emoció de tant que reien. Tant groller com si un grup de sis persones no parés de riure i fer festa dins d’un tanatori.
- La posta de sol, tornant cap a París, cansats de tres dies tan intensos.
- La mirada riallera del Philippe.
- El bon rotllo del Benjamin, becari en pràctiques a l’oficina que l’ACNUR té a Calais. Sí, una oficina d’ACNUR a Europa. Vergonyós, i preocupant.
- He trobat resposta a la pregunta que sovint se'm fa sobre per què he passat del periodisme a l’antropologia. Perquè vaig sentir que em calia quedar-me a Calais com a mínim dues setmanes per conèixer el que estava succeint. L’antropologia és conscient del temps que cal per fer un bon treball de camp. Les rutines de producció del periodisme no et deixen ni dos dies per redactar un reportatge.
- M’encanta treballar en equip amb el meu company, el meu amic, el meu periodista preferit, un professional de cap a peus.
dimecres, 21 de juliol del 2010
Des de Calais
Escric des d'un hotel Formula 1 a pocs quilòmetres de Calais.
El port francès de Calais es troba a poc més de 30 quilòmetres de distància -per mar- del port anglès de Dover.
Aquesta és la raó per la qual milers d'immigrants han passat l'últim any per la ciutat per creuar a l'Anglaterra, on pensen trobar el seu Eldorado particular.
Afganesos, iraquians, iranians, però cada vegada més sudanesos, eritreus o etíops malviuen als voltants d'aquesta ciutat apagada del Nord-Pas de Calais, la regió més al nord de França.
Es va parlar molt d'ells quan, al setembre de 2009, el govern de Sarkozy va decidir desmantellar la 'jungla' de Calais, com s'anomena els campaments amagats entre els petits boscos que rodegen el port. Llavors eren més de mil, ara no són més de cent.
Des d'aquí provaran, durant les nits, una vegada rere l'altra, creuar el Canal de la Manèga dins de camions que pugen al ferry de l'Eurotunnel, o amagats sota dels camions, amb algun vaixell...
Si voleu conèixer el que es viu a Calais, us recomano que veieu la pel·lícula Welcome, de Philippe Lioret, sobre un noi kurd que vol creuar el canal nedant i per això pren classes per millorar el seu crowl en una piscina de la ciutat.
Vam arribar ahir després de dinar. Vam conèixer una mica el territori i ens vam apropar al port, a la zona on s'amaguen els migrants -tot i que no en vam veure cap-, als pàrquings dels grans camions que esperen entrar als ferrys -i on acostumen a colar-se els que volen creuar, previ pagament d'algun centenar d'euros als passadors, que coneixen bé el terreny perquè ja porten temps en aquesta situació.
A la nit vam poder veure que la policia està molt present als carrers. De fet, en aquests moments podríem dir que a Calais hi ha més membres del cos de les CRS -els antiavalots francesos, encarregats de detenir-los i de destruir els seus hàbitats- que migrants assentats a la ciutat. Sobretot ara que han disminuït, en un any, de més d'un miler a poc més d'un centenar, perquè s'han anat repartint, amagant, per tota la costa.
Avui ens hem apropat una mica a la realitat. Hem estat al punt de recollida d'aliments on algunes associacions locals reparteixen els àpats en bosses de plàstic i hem entrevistat a activistes i treballadors d'organitzacions.
També hem començat a conèixer històries en primera persona. Un noi que s'identificava com mig sudafricà mig etíop que ens ha acompanyat a trobar un lavabo públic; un menor iraquià que just havia arribat ahir a Calais, després de passar per París; un altre iraquià que posava els cordons de les sabates just davant del Centre de Retenció de Coquelles, d'on acabava de ser alliberat.
I una frase comuna, fins i tot per a aquells que no parlen anglès ni francès; fins i tot per a aquells que gairebé no diuen res: Jo vull anar a l'Anglaterra.
Que la majoria parli anglès no és l'única raó. Molts tenen un germà, un familiar, un conegut allà, que ja treballa, que ha aconseguit ensortir-se'n. La confiança en les xarxes socials al país de destí els fa seguir vivint en aquesta vida infernal, en aquesta terra de ningú, en aquest no-lloc...
Mentrestant, continuaran fugint de la policia, continuaran sent amables amb gairebé tothom qui arriba -sobretot si no és un càmera de televisió que just arribar es posa a gravar sense demanar permís-, continuaran menjant un àpat que arriba dins una bossa de plàstic, continuaran somiant que a l'Anglaterra la vida serà millor.
El port francès de Calais es troba a poc més de 30 quilòmetres de distància -per mar- del port anglès de Dover.
Aquesta és la raó per la qual milers d'immigrants han passat l'últim any per la ciutat per creuar a l'Anglaterra, on pensen trobar el seu Eldorado particular.
Afganesos, iraquians, iranians, però cada vegada més sudanesos, eritreus o etíops malviuen als voltants d'aquesta ciutat apagada del Nord-Pas de Calais, la regió més al nord de França.
Es va parlar molt d'ells quan, al setembre de 2009, el govern de Sarkozy va decidir desmantellar la 'jungla' de Calais, com s'anomena els campaments amagats entre els petits boscos que rodegen el port. Llavors eren més de mil, ara no són més de cent.
Des d'aquí provaran, durant les nits, una vegada rere l'altra, creuar el Canal de la Manèga dins de camions que pugen al ferry de l'Eurotunnel, o amagats sota dels camions, amb algun vaixell...
Si voleu conèixer el que es viu a Calais, us recomano que veieu la pel·lícula Welcome, de Philippe Lioret, sobre un noi kurd que vol creuar el canal nedant i per això pren classes per millorar el seu crowl en una piscina de la ciutat.
Vam arribar ahir després de dinar. Vam conèixer una mica el territori i ens vam apropar al port, a la zona on s'amaguen els migrants -tot i que no en vam veure cap-, als pàrquings dels grans camions que esperen entrar als ferrys -i on acostumen a colar-se els que volen creuar, previ pagament d'algun centenar d'euros als passadors, que coneixen bé el terreny perquè ja porten temps en aquesta situació.
A la nit vam poder veure que la policia està molt present als carrers. De fet, en aquests moments podríem dir que a Calais hi ha més membres del cos de les CRS -els antiavalots francesos, encarregats de detenir-los i de destruir els seus hàbitats- que migrants assentats a la ciutat. Sobretot ara que han disminuït, en un any, de més d'un miler a poc més d'un centenar, perquè s'han anat repartint, amagant, per tota la costa.
Avui ens hem apropat una mica a la realitat. Hem estat al punt de recollida d'aliments on algunes associacions locals reparteixen els àpats en bosses de plàstic i hem entrevistat a activistes i treballadors d'organitzacions.
També hem començat a conèixer històries en primera persona. Un noi que s'identificava com mig sudafricà mig etíop que ens ha acompanyat a trobar un lavabo públic; un menor iraquià que just havia arribat ahir a Calais, després de passar per París; un altre iraquià que posava els cordons de les sabates just davant del Centre de Retenció de Coquelles, d'on acabava de ser alliberat.
I una frase comuna, fins i tot per a aquells que no parlen anglès ni francès; fins i tot per a aquells que gairebé no diuen res: Jo vull anar a l'Anglaterra.
Que la majoria parli anglès no és l'única raó. Molts tenen un germà, un familiar, un conegut allà, que ja treballa, que ha aconseguit ensortir-se'n. La confiança en les xarxes socials al país de destí els fa seguir vivint en aquesta vida infernal, en aquesta terra de ningú, en aquest no-lloc...
Mentrestant, continuaran fugint de la policia, continuaran sent amables amb gairebé tothom qui arriba -sobretot si no és un càmera de televisió que just arribar es posa a gravar sense demanar permís-, continuaran menjant un àpat que arriba dins una bossa de plàstic, continuaran somiant que a l'Anglaterra la vida serà millor.
divendres, 16 de juliol del 2010
Petites històries de Belleville
Ahir vam tornar a passejar pels carrers de Belleville. Recordeu que és el barri que em va acollir quan vaig arribar?
Des de fa temps teníem pendent participar en una de les caminades que organitza la interessant associació Paris par rues méconnues, París per carrers desconeguts, que proposa itineraris pel París menys turístic i més popular, amb una bona dosi d’activisme polític per comprometre les institucions, els habitants i també els turistes a no oblidar-se d’aquests barris.
L’itinerari escollit per ahir va ser “Belleville, del poble a la ciutat”, ja que fa un descens de la part alta de Belleville, molt similar al poble separat de París que va ser fins l’any 1860 –però absolutament gentrificat actualment, amb habitants com Johnny Depp i la seva dona cantant, Vanessa Paradise, o les actrius Catherine Deneuve i Juliette Binoche- al Bellville més proper a la capital, on vivíem nosaltres, amb carrers i cases no tan estètiques i més ple d’immigració. El poder adquisitiu s’imposa.
Vam gaudir moltíssim d’una visita privilegiada, gairebé particular, ja que només érem quatre participants, i perquè va sobrepassar les quatre hores de durada –les visites són de dues hores- gràcies a què la coordinadora del programa estava mostrant com fer-ho a nous membres de l’associació.
Entre moltes altres coses, vam descobrir una petita i preciosa perruqueria dins d’una botiga de flors no menys bonica; entrar a l’Espai Louise Michel regentat pel mític anarquista Lucio Urtubia, amb qui ja vam concretar una entrevista; entrar als patis interiors dels edificis, on de vegades hi ha cases unifamiliars que hom no imaginaria a París o s'instal·len els petits tallers dels artistes que van arribar al barri buscant preus més suportables.
Em va servir també per conèixer millor la història de Nemo, l’artista local de qui ja havia vist algun mural pintat per les parets de Belleville, i per descobrir una bonica anècdota de les seves pintures. Aquest professor de mates li llegia al seu fill cada nit la història del detectiu The little Nemo, de qui ha pres el nom artístic. Un matí abans que el petit anés a l’escola, li va pintar dibuixos en el camí des de casa perquè no tingués por d’anar-hi.
D’aquí als grans murals que decoren les parets de Bellville només hi havia un pas. Us deixo amb un dels més coneguts, al carrer Henri Chevreau. El vaixell de paper no és arbitrari, ja que l’artista el va pintar per creuar metafòricament l’adjacent carrer del Mar, i l’obra s’inspira en la pel·lícula dels anys 50 The Red Balloon, sobre un nen del barri de Ménilmontant –just al costat- que persegueix el seu globus vermell.
De Ménilmontant és un altre d’aquests artistes que van decidir decorar els murs d’aquests barris marginats pel centre cultural i museïficat parisenc: Mesnager, qui és conegut per les seves figures blanques, com aquestes anomenades ‘Les gars [nois] de Ménilmontant’.
Des de fa temps teníem pendent participar en una de les caminades que organitza la interessant associació Paris par rues méconnues, París per carrers desconeguts, que proposa itineraris pel París menys turístic i més popular, amb una bona dosi d’activisme polític per comprometre les institucions, els habitants i també els turistes a no oblidar-se d’aquests barris.
L’itinerari escollit per ahir va ser “Belleville, del poble a la ciutat”, ja que fa un descens de la part alta de Belleville, molt similar al poble separat de París que va ser fins l’any 1860 –però absolutament gentrificat actualment, amb habitants com Johnny Depp i la seva dona cantant, Vanessa Paradise, o les actrius Catherine Deneuve i Juliette Binoche- al Bellville més proper a la capital, on vivíem nosaltres, amb carrers i cases no tan estètiques i més ple d’immigració. El poder adquisitiu s’imposa.
Vam gaudir moltíssim d’una visita privilegiada, gairebé particular, ja que només érem quatre participants, i perquè va sobrepassar les quatre hores de durada –les visites són de dues hores- gràcies a què la coordinadora del programa estava mostrant com fer-ho a nous membres de l’associació.
Entre moltes altres coses, vam descobrir una petita i preciosa perruqueria dins d’una botiga de flors no menys bonica; entrar a l’Espai Louise Michel regentat pel mític anarquista Lucio Urtubia, amb qui ja vam concretar una entrevista; entrar als patis interiors dels edificis, on de vegades hi ha cases unifamiliars que hom no imaginaria a París o s'instal·len els petits tallers dels artistes que van arribar al barri buscant preus més suportables.
Em va servir també per conèixer millor la història de Nemo, l’artista local de qui ja havia vist algun mural pintat per les parets de Belleville, i per descobrir una bonica anècdota de les seves pintures. Aquest professor de mates li llegia al seu fill cada nit la història del detectiu The little Nemo, de qui ha pres el nom artístic. Un matí abans que el petit anés a l’escola, li va pintar dibuixos en el camí des de casa perquè no tingués por d’anar-hi.
D’aquí als grans murals que decoren les parets de Bellville només hi havia un pas. Us deixo amb un dels més coneguts, al carrer Henri Chevreau. El vaixell de paper no és arbitrari, ja que l’artista el va pintar per creuar metafòricament l’adjacent carrer del Mar, i l’obra s’inspira en la pel·lícula dels anys 50 The Red Balloon, sobre un nen del barri de Ménilmontant –just al costat- que persegueix el seu globus vermell.
De Ménilmontant és un altre d’aquests artistes que van decidir decorar els murs d’aquests barris marginats pel centre cultural i museïficat parisenc: Mesnager, qui és conegut per les seves figures blanques, com aquestes anomenades ‘Les gars [nois] de Ménilmontant’.
dimecres, 14 de juliol del 2010
Els focs artificials del 14 de juliol des del millor mirador de París
Hem començat la festa nacional del 14 de juliol en remull. I no perquè haguem assistit a la desfilada militar dels Champs Elisés –amb les tropes dels països africans que enguany celebren el cinquantè aniversari de les seves independències com a protagonistes- sinó perquè el xàfec ens ha entrat a casa.
Des del mes d’abril estan canviant tota la façana de l’edifici, molt vell, i una de les conseqüències de les obres ha estat les escletxes que han sortit per les bigues de fusta i el sostre, d’una banda, i els problemes per tancar el finestral de la planta baixa. Total, que ni amb totes les tovalloles de la casa i una cassola ho podíem parar.
No obstant això, les obres no només ens han portat goteres, problemes amb la finestra, cops a les vuit del matí o obrers caminant pel sostre, sinó que també ens han ofert la terrassa que ens faltava.
Gràcies als amables veïns amb qui compartim la sisena planta de l’edifici, fa tres nits vam descobrir que podem pujar dalt de tot de la bastida per tenir les millors vistes de París. A més, sense turistes!
Des del mes d’abril estan canviant tota la façana de l’edifici, molt vell, i una de les conseqüències de les obres ha estat les escletxes que han sortit per les bigues de fusta i el sostre, d’una banda, i els problemes per tancar el finestral de la planta baixa. Total, que ni amb totes les tovalloles de la casa i una cassola ho podíem parar.
No obstant això, les obres no només ens han portat goteres, problemes amb la finestra, cops a les vuit del matí o obrers caminant pel sostre, sinó que també ens han ofert la terrassa que ens faltava.
Gràcies als amables veïns amb qui compartim la sisena planta de l’edifici, fa tres nits vam descobrir que podem pujar dalt de tot de la bastida per tenir les millors vistes de París. A més, sense turistes!
Enfrontant-me al meu vertigen agut, avui hem tornat a pujar per veure els focs artificials que tanquen la festa nacional, que commemora la data en què, l’any 1789, es va assaltar la presó de la Bastilla, episodi emblemàtic de la Revolució Francesa.
divendres, 4 de juny del 2010
Le bal des ethnologues
Dimarts 1 de juny vaig anar al ball dels etnòlegs de Nanterre. Com deia la invitació: dels logues, musicologues i prehistoriens, ja que els diferents camins que es poden prendre a la llicenciatura són els d’etnologia, etnomusicologia i etnoprehistòria -sobra dir que van uns quantes passes endavant pel que fa a la disciplina respecte a nosaltres.
La festa se celebrava a les Arènes de Nanterre, un espai al campus on hi ha diferents carpes de circ, i que li dóna color a la grisor d’aquesta Université Paris X, que enguany festeja el 50 aniversari de la seva creació, l’any 1960.
El grup Les Noctambules va fundar Les Arènes de Nanterre l’any 1991 com una escola de circ, i va cedir una de les carpes per al nostre ball, que va estar precedit d’una interessant trobada amb antics estudiants de la facultat, per tal que expliquessin la seva trajectòria –així els actuals estudiants podríem fer-nos una idea del que ens espera allà fora-.
Com explicava la carta de presentació dels organitzadors, “el paisatge universitari està canviant molt amb les actuals reformes, amb les quals les ciències humanes i l’antropologia en particular es troben en una posició de fragilitat extrema. Recentment, el Consell Regional ha suprimit la subvenció que donava a la universitat sota el pretext que aquesta no forma els estudiants en relació al mercat de treball de la regió [Île De France]. Nosaltres ja hem creat aquest any dos màsters professionalitzadors [entre el quals es troba el màster d’antropologia del desenvolupament, enfocat a aplicar l’antropologia en organitzacions i associacions que s’hi dediquen] però igualment estem convençuts de la necessitat de mantenir formacions teòriques rigoroses en Ciències Humanes”. Pinten magres fins i tot en el territori dels pares de l’antropologia.
Per aquesta raó, des del departament d’etnologia de Nanterre s’està investigant sobre el futur dels estudiants i van organitzar aquesta trobada, per tal que “les diferents generacions del departament puguin trobar-se, que es creïn lligams, que les relacions de cooperació s’activin” i també “per fer la festa”.
I és que després de la xerrada informal que va tenir lloc al terra del centre de la carpa, va començar el ball. Primer amb l’actuació d’un grup que tocava una mena de xilòfons africans -ara no sé el nom, però ja els havia vist en algun taller al museu del Quai Branly- i després d’un grup que va ballar dansa africana seguint el ritmes d’aquests instruments i d’un parell de djembés.
Després de les actuacions, bona banda de contrabaix i vents que de seguida van fer omplir la pista d’etnòlegs amb ganes d’oblidar una mica la realitat que ens espera quan sortim de la universitat i moure una mica el cos quan ja han acabat les classes i preparem els exàmens finals.
Per part meva, però, havia d’entregar un treball al dia següent, així que em va tocar anar a ballar amb el rol de l’alimentació en la vida social dels yanomami.
PD–>No puc parlar de Nanterre sense explicar-vos que va ser aquí on va néixer la revolució de Maig del 68, que des de lluny sempre ubiquem a la Sorbonne del barri llatí. Realment, el Maig del 68 va néixer un any abans, el març de 1967, quan alguns estudiants de Nanterre es van tancar en protesta contra els reglaments interns de la universitat. O una mica més tard quan, durant una visita al campus, el ministre de joventut i esports de l’època, François Missoffe, va ser increpat i va mantenir un tens diàleg amb un estudiant el nom del qual ja no hem pogut separar dels fets del maig francès. Sí, fa pocs dies em vaig assabentar que Daniel Cohn-bendit o Dani el Roig –avui eurodiputat al Parlament europeu pels Verds- va estudiar a Nanterre, també.
PD2–>Gaudir de la música i la dansa africana em va fer recordar les sensacions que vaig tenir dos dies abans en un concert d’homenatge a Mandela al Parc de la Villete de París, en el marc d’una setmana plena d’activitats sobre Sudàfrica. En resum, espero que el meu proper bloc d’antropologia fora de Barcelona l’escrigui des de terres africanes.
La festa se celebrava a les Arènes de Nanterre, un espai al campus on hi ha diferents carpes de circ, i que li dóna color a la grisor d’aquesta Université Paris X, que enguany festeja el 50 aniversari de la seva creació, l’any 1960.
El grup Les Noctambules va fundar Les Arènes de Nanterre l’any 1991 com una escola de circ, i va cedir una de les carpes per al nostre ball, que va estar precedit d’una interessant trobada amb antics estudiants de la facultat, per tal que expliquessin la seva trajectòria –així els actuals estudiants podríem fer-nos una idea del que ens espera allà fora-.
Com explicava la carta de presentació dels organitzadors, “el paisatge universitari està canviant molt amb les actuals reformes, amb les quals les ciències humanes i l’antropologia en particular es troben en una posició de fragilitat extrema. Recentment, el Consell Regional ha suprimit la subvenció que donava a la universitat sota el pretext que aquesta no forma els estudiants en relació al mercat de treball de la regió [Île De France]. Nosaltres ja hem creat aquest any dos màsters professionalitzadors [entre el quals es troba el màster d’antropologia del desenvolupament, enfocat a aplicar l’antropologia en organitzacions i associacions que s’hi dediquen] però igualment estem convençuts de la necessitat de mantenir formacions teòriques rigoroses en Ciències Humanes”. Pinten magres fins i tot en el territori dels pares de l’antropologia.
Per aquesta raó, des del departament d’etnologia de Nanterre s’està investigant sobre el futur dels estudiants i van organitzar aquesta trobada, per tal que “les diferents generacions del departament puguin trobar-se, que es creïn lligams, que les relacions de cooperació s’activin” i també “per fer la festa”.
I és que després de la xerrada informal que va tenir lloc al terra del centre de la carpa, va començar el ball. Primer amb l’actuació d’un grup que tocava una mena de xilòfons africans -ara no sé el nom, però ja els havia vist en algun taller al museu del Quai Branly- i després d’un grup que va ballar dansa africana seguint el ritmes d’aquests instruments i d’un parell de djembés.
Després de les actuacions, bona banda de contrabaix i vents que de seguida van fer omplir la pista d’etnòlegs amb ganes d’oblidar una mica la realitat que ens espera quan sortim de la universitat i moure una mica el cos quan ja han acabat les classes i preparem els exàmens finals.
Per part meva, però, havia d’entregar un treball al dia següent, així que em va tocar anar a ballar amb el rol de l’alimentació en la vida social dels yanomami.
PD–>No puc parlar de Nanterre sense explicar-vos que va ser aquí on va néixer la revolució de Maig del 68, que des de lluny sempre ubiquem a la Sorbonne del barri llatí. Realment, el Maig del 68 va néixer un any abans, el març de 1967, quan alguns estudiants de Nanterre es van tancar en protesta contra els reglaments interns de la universitat. O una mica més tard quan, durant una visita al campus, el ministre de joventut i esports de l’època, François Missoffe, va ser increpat i va mantenir un tens diàleg amb un estudiant el nom del qual ja no hem pogut separar dels fets del maig francès. Sí, fa pocs dies em vaig assabentar que Daniel Cohn-bendit o Dani el Roig –avui eurodiputat al Parlament europeu pels Verds- va estudiar a Nanterre, també.
PD2–>Gaudir de la música i la dansa africana em va fer recordar les sensacions que vaig tenir dos dies abans en un concert d’homenatge a Mandela al Parc de la Villete de París, en el marc d’una setmana plena d’activitats sobre Sudàfrica. En resum, espero que el meu proper bloc d’antropologia fora de Barcelona l’escrigui des de terres africanes.
dissabte, 22 de maig del 2010
La Normandie: l’escapada necessària
Una carretera, quilòmetres… Camps, verds, un ramat de vaques, una casa, un poble, més camps, més vaques que pasten tranquil•les, un altre poble, els ‘provincians’ francesos, a les antípodes dels parisencs. Ports industrials, ports esportius, els famosos penya-segats d’Etretat. La vista feia mal de tant paisatge, de tants quilòmetres d’horitzó. S’havia acostumant a les distàncies focals curtes de París.
I el mar.
Sabia que trobava a faltar el mar, però no tant. Tot i que l’aigua estava gelada, vaig haver de mullar-m’hi els peus.
Van ser uns dies revitalitzadors. Desfent els quilòmetres cap a la capital, un dels amics amb qui vam compartir viatge ens deia que no tenia ganes de tornar a París, que no tenia ganes de ficar-se en la línia 4 del metro. Només vivint-hi una època he pogut entendre perquè alguns parisencs m’havien parlat de la seva duresa, sense donar-me’n les raons. Difícil d’explicar...
A la tornada, ja al vagó de metro, la cara i l’ànim li havien canviat. Després de gairebé quatre mesos a la ciutat idealitzada, ja ha decidit que no s’hi quedarà massa més temps.
També vam aprofitar per visitar les platges del desembarcament del dia D, l’any 1944: tropes britàniques, canadenques i estadounidenques arribaven per alliberar Europa de les urpes de Hitler. Ho van aconseguir, però amb l’alt preu d’una batalla cruenta que va deixar milers de víctimes.
A sobre de la platja d’Omaha, amb unes vistes i una pau que ja li agradaria al Serrat quant demana “bones vistes” per quan li “arribi la parca” a Mediterráneo, descansen els soldats americans batuts al desembarcament de Normandia, honorats en un espectacular memorial gestionat pel govern dels Estats Units.
El paternalisme i la gran autoestima dels ‘yankies’ fan una mica de ràbia, i em va provocar una manca de solemnitat, respecte i el dolor corresponent a l’indret –que sí vaig sentir al memorial de Potocari, on s’enterren els morts de la matança d’Srebrenica-. A la vegada però, també fa una mica d’enveja. Tant de bo nosaltres tinguéssim aquest respecte, aquesta solemnitat, i omplíssim l’immens pàrquing per a autobusos que hi ha al memorial pels nostres morts. Evidentment, no em refereixo als morts del Valle de los Caídos.
I el mar.
Sabia que trobava a faltar el mar, però no tant. Tot i que l’aigua estava gelada, vaig haver de mullar-m’hi els peus.
Van ser uns dies revitalitzadors. Desfent els quilòmetres cap a la capital, un dels amics amb qui vam compartir viatge ens deia que no tenia ganes de tornar a París, que no tenia ganes de ficar-se en la línia 4 del metro. Només vivint-hi una època he pogut entendre perquè alguns parisencs m’havien parlat de la seva duresa, sense donar-me’n les raons. Difícil d’explicar...
A la tornada, ja al vagó de metro, la cara i l’ànim li havien canviat. Després de gairebé quatre mesos a la ciutat idealitzada, ja ha decidit que no s’hi quedarà massa més temps.
També vam aprofitar per visitar les platges del desembarcament del dia D, l’any 1944: tropes britàniques, canadenques i estadounidenques arribaven per alliberar Europa de les urpes de Hitler. Ho van aconseguir, però amb l’alt preu d’una batalla cruenta que va deixar milers de víctimes.
A sobre de la platja d’Omaha, amb unes vistes i una pau que ja li agradaria al Serrat quant demana “bones vistes” per quan li “arribi la parca” a Mediterráneo, descansen els soldats americans batuts al desembarcament de Normandia, honorats en un espectacular memorial gestionat pel govern dels Estats Units.
El paternalisme i la gran autoestima dels ‘yankies’ fan una mica de ràbia, i em va provocar una manca de solemnitat, respecte i el dolor corresponent a l’indret –que sí vaig sentir al memorial de Potocari, on s’enterren els morts de la matança d’Srebrenica-. A la vegada però, també fa una mica d’enveja. Tant de bo nosaltres tinguéssim aquest respecte, aquesta solemnitat, i omplíssim l’immens pàrquing per a autobusos que hi ha al memorial pels nostres morts. Evidentment, no em refereixo als morts del Valle de los Caídos.
dissabte, 24 d’abril del 2010
Ja hem penjat la ‘cremallera’
Ja hem inaugurat el nostre nou piset, i això a París se li diu fer una festa cremallera o, més ben dit, ‘pendre la crémaillère’.
Coses dels falsos amics dels idiomes, les primeres vegades que vaig sentir aquesta expressió vaig pensar que tenia a veure amb obrir la cremallera d’una casa -com si fos una tenda de campanya- però no, no hi té res a veure. De fet, la paraula correcta en aquest cas seria ‘fermeture’.
En realitat, ‘prendre la crémaillère’ fa referència a una tradició medieval. Una crémaillère és un antic recipient que penjava sobre el foc de la xemeneia, on es ficava la cassola per fer el menjar. Aquest utensili era l’últim que es col·locava a la casa, així que els nous habitants no hi podien menjar fins que no hi era. Quan es penjava, s’acostumava a convidar totes les persones que havien contribuït a la construcció de la llar, a la vegada que els amics i familiars.
Avui dia, ja no cal la xemeneia ni la crémaillère que dóna nom a la festa. Una mica per picar, unes quantes begudes, ganes de passar-ho bé i parlar diferents idiomes. També d’estar ben a prop un dels altres en el nostre cas, ja que els 22 metres quadrats de la nova llar no donen per massa més.
La Federica, a més de portar-nos una ampolleta de vi, també ens va portar un bonic ram de flors, que al dia següent havia sobreviscut a la festa.
Coses dels falsos amics dels idiomes, les primeres vegades que vaig sentir aquesta expressió vaig pensar que tenia a veure amb obrir la cremallera d’una casa -com si fos una tenda de campanya- però no, no hi té res a veure. De fet, la paraula correcta en aquest cas seria ‘fermeture’.
En realitat, ‘prendre la crémaillère’ fa referència a una tradició medieval. Una crémaillère és un antic recipient que penjava sobre el foc de la xemeneia, on es ficava la cassola per fer el menjar. Aquest utensili era l’últim que es col·locava a la casa, així que els nous habitants no hi podien menjar fins que no hi era. Quan es penjava, s’acostumava a convidar totes les persones que havien contribuït a la construcció de la llar, a la vegada que els amics i familiars.
Avui dia, ja no cal la xemeneia ni la crémaillère que dóna nom a la festa. Una mica per picar, unes quantes begudes, ganes de passar-ho bé i parlar diferents idiomes. També d’estar ben a prop un dels altres en el nostre cas, ja que els 22 metres quadrats de la nova llar no donen per massa més.
La Federica, a més de portar-nos una ampolleta de vi, també ens va portar un bonic ram de flors, que al dia següent havia sobreviscut a la festa.
dilluns, 19 d’abril del 2010
A nosaltres també ens afecta el volcà d’Islàndia
Els dos primers dies que parlaven del volcà, miràvem telenotícies i diaris i pensàvem: sort que no ens ha enganxat, perquè quina moguda...
Primer, perquè divendres teníem l’esperat concert a París –que clausurava el festival Banlieues Bleues- dels cantants de flamenc Enrique Morente i Miguel Poveda i només vam veure el Morente. Els dos estaven ja a París abans de dijous, quan va començar el caos, però els seus músics no hi van poder arribar. Per sort, la veterania i tarannà de Morente no ens va deixar sense gaudir del seu cante jondo de gran qualitat, ja que va decidir improvisar un concert amb dos músics que coneixia de fa anys i que viuen a París. Així doncs, Morente va regalar al públic –que havia esgotat entrades- gairebé una hora i mitja de cants, guitarres i palmes. Un plaer.
Segon, perquè demà havíem de rodar un vídeo per un nou projecte televisiu i la noia amb qui hem de treballar, que viatja cada setmana a Madrid, s’ha quedat allà sense poder venir, així que ho haurem de deixar per la setmana vinent.
El tercer punt encara està en dubte, ja que dependrà de si podrem volar a Barcelona d’aquí a una setmana. El núvol de cendres no pinta massa bé, però les companyies aèries avui ja han començat a estirar-se dels cabells i a exigir a la Unió Europea, així que confiem en què podrem fer la primera visita a casa nostra. Una altra cosa seria si ens trobéssim a l’Àfrica o a l’Amèrica del Sud, però l’Europa rica no es pot permetre tants milions d’euros de pèrdues.
És un trasbals que ens molesta a tots, però també ens va bé que de tant en tant la natura ens demostri que no la tenim dominada del tot.
Ens equivocàvem:
Primer, perquè divendres teníem l’esperat concert a París –que clausurava el festival Banlieues Bleues- dels cantants de flamenc Enrique Morente i Miguel Poveda i només vam veure el Morente. Els dos estaven ja a París abans de dijous, quan va començar el caos, però els seus músics no hi van poder arribar. Per sort, la veterania i tarannà de Morente no ens va deixar sense gaudir del seu cante jondo de gran qualitat, ja que va decidir improvisar un concert amb dos músics que coneixia de fa anys i que viuen a París. Així doncs, Morente va regalar al públic –que havia esgotat entrades- gairebé una hora i mitja de cants, guitarres i palmes. Un plaer.
Segon, perquè demà havíem de rodar un vídeo per un nou projecte televisiu i la noia amb qui hem de treballar, que viatja cada setmana a Madrid, s’ha quedat allà sense poder venir, així que ho haurem de deixar per la setmana vinent.
El tercer punt encara està en dubte, ja que dependrà de si podrem volar a Barcelona d’aquí a una setmana. El núvol de cendres no pinta massa bé, però les companyies aèries avui ja han començat a estirar-se dels cabells i a exigir a la Unió Europea, així que confiem en què podrem fer la primera visita a casa nostra. Una altra cosa seria si ens trobéssim a l’Àfrica o a l’Amèrica del Sud, però l’Europa rica no es pot permetre tants milions d’euros de pèrdues.
És un trasbals que ens molesta a tots, però també ens va bé que de tant en tant la natura ens demostri que no la tenim dominada del tot.
dijous, 15 d’abril del 2010
Sant Jordi per avançat
"no, diguem no, diguem nooooo, nosaltres no som d'eixe món"
Reconeixeu la cançó?
La vaig escoltar ahir, a l'amfiteatre d'un dels edificis de la Sorbonne, en un concert d'en Raimon, en què, després de fer una antologia de diferents poemes, no va deixar el públic sense les cançons mítiques: Al vent, Diguem no i Jo vinc d'un silenci.
Així celebrava la delegació de la Generalitat de Catalunya a París la festa de Sant Jordi, uns quants dies abans. I com ens apuntem a tot el que podem, allà vam ser, gaudint de la música i lletres d'uns dels pares de la nova cançó en una ciutat que l'ha acollit en nombroses ocasions.
Abans de començar a cantar, va referir-se a la coincidència de la data del recital amb la proclamació de la II República, ja que ahir era 14 d'abril.
Jo vinc d'un silenci
antic i moolt llarg,
jo vinc d'un silenci
que no és resignat,
jo vinc d'un silenci
que la gent romprà,
jo vinc d'una lluita
que és sorda i constant.
PD-->El 14 d'abril també calia recordar els aniversaris del Jose i del papa (tu me manques beaucoup).
Reconeixeu la cançó?
La vaig escoltar ahir, a l'amfiteatre d'un dels edificis de la Sorbonne, en un concert d'en Raimon, en què, després de fer una antologia de diferents poemes, no va deixar el públic sense les cançons mítiques: Al vent, Diguem no i Jo vinc d'un silenci.
Així celebrava la delegació de la Generalitat de Catalunya a París la festa de Sant Jordi, uns quants dies abans. I com ens apuntem a tot el que podem, allà vam ser, gaudint de la música i lletres d'uns dels pares de la nova cançó en una ciutat que l'ha acollit en nombroses ocasions.
Abans de començar a cantar, va referir-se a la coincidència de la data del recital amb la proclamació de la II República, ja que ahir era 14 d'abril.
Jo vinc d'un silenci
antic i moolt llarg,
jo vinc d'un silenci
que no és resignat,
jo vinc d'un silenci
que la gent romprà,
jo vinc d'una lluita
que és sorda i constant.
PD-->El 14 d'abril també calia recordar els aniversaris del Jose i del papa (tu me manques beaucoup).
dimarts, 13 d’abril del 2010
La meva dosi d'insociabilitat
Fa dos mesos i mig que vam arribar a París i, encara que no he escrit tant com voldria en el meu diari de camp, us podeu fer una idea del que ha estat la vida per aquí: un no parar.
Un no parar d'adaptar-nos, un no parar d'estudiar, un no parar de fer tràmits, un no parar de fer mudances, un no parar de moltes coses, però també un no parar de conèixer gent.
Sé que serà una taca en el meu recent estrenat currículum d'antropòloga al terreny, però dos mesos i mig han estat suficients perquè surti la meva part insociable.
- Tu ets insociable?
- Sí. La veritat és que no sé en quina mesura, però sovint em fa molta mandra la gent.
- Ui, doncs aquest no ha de ser un tret gens valorat per a una antropòloga.
- Ho sé, però és així. Tinc moments en què prefereixo estar sola, llegint, dormint, fins i tot estudiant, que coneixent gent nova. O que relacionant-me amb aquells ja coneguts que no són encara (o mai no seran) amics.
Perquè em cansa relacionar-me. Fer preguntes i donar respostes que es repetiran infinitament (tu què estudiaves? I en quin barri de París vivies? Ai, perdona, si això ja t'ho havia preguntat. És que som tanta gent nova!); iniciar converses que no m'interessen; explicar part de la meva vida; en fi, tenir converses gairebé buides (mai ho són del tot) i omplir així els dies.
Així doncs, prou, necessito un descans. Necessito permetre'm no tenir ganes, preferir estar sola, llegir un llibre, no fer res, fins i tot estudiar... I de pas, escriure en el meu diari de camp, recollir totes aquestes relacions, les coneixences, els apropaments que permeten que algunes converses deixin de tenir la superficialitat dels que es coneixen però no tenen una amistat, els xocs culturals, les dificultats amb l'idioma...
I a poc a poc, tornar a tenir ganes de començar, de conèixer nova gent, i de respondre d'on sóc, què estudio, a quin arrondissement de París visc i fins quan m'hi quedaré.
Un no parar d'adaptar-nos, un no parar d'estudiar, un no parar de fer tràmits, un no parar de fer mudances, un no parar de moltes coses, però també un no parar de conèixer gent.
Sé que serà una taca en el meu recent estrenat currículum d'antropòloga al terreny, però dos mesos i mig han estat suficients perquè surti la meva part insociable.
- Tu ets insociable?
- Sí. La veritat és que no sé en quina mesura, però sovint em fa molta mandra la gent.
- Ui, doncs aquest no ha de ser un tret gens valorat per a una antropòloga.
- Ho sé, però és així. Tinc moments en què prefereixo estar sola, llegint, dormint, fins i tot estudiant, que coneixent gent nova. O que relacionant-me amb aquells ja coneguts que no són encara (o mai no seran) amics.
Perquè em cansa relacionar-me. Fer preguntes i donar respostes que es repetiran infinitament (tu què estudiaves? I en quin barri de París vivies? Ai, perdona, si això ja t'ho havia preguntat. És que som tanta gent nova!); iniciar converses que no m'interessen; explicar part de la meva vida; en fi, tenir converses gairebé buides (mai ho són del tot) i omplir així els dies.
Així doncs, prou, necessito un descans. Necessito permetre'm no tenir ganes, preferir estar sola, llegir un llibre, no fer res, fins i tot estudiar... I de pas, escriure en el meu diari de camp, recollir totes aquestes relacions, les coneixences, els apropaments que permeten que algunes converses deixin de tenir la superficialitat dels que es coneixen però no tenen una amistat, els xocs culturals, les dificultats amb l'idioma...
I a poc a poc, tornar a tenir ganes de començar, de conèixer nova gent, i de respondre d'on sóc, què estudio, a quin arrondissement de París visc i fins quan m'hi quedaré.
dimarts, 30 de març del 2010
Nou pis, nova vida
Ens hem canviat de pis, de barri, a París. Només fa tres dies que hi som, però estem encantats. Ja us en faré cinc cèntims. Ara només volia explicar-vos que:
- ahir al matí vam córrer pel costat del Sena fins al Parc de les Tuilleries, davant del Louvre.
- ahir al matí vam córrer pel costat del Sena fins al Parc de les Tuilleries, davant del Louvre.
- ahir em vaig passar la tarda estudiant a la biblioteca pública (immensa) que hi ha al centre Georges Pompidou, a on vaig arribar caminant des de casa
- ahir a la nit, vèiem la lluna plena des del nostre menjador tranquil i silenciós.
Us he dit ja que m'encanta París?
La Poste. Capítol final
Semblava que no arribaria mai aquest moment, però ja tenim tarjeta Carte Bleu per treure diners i pagar als comerços, ja tenim un compte al banc on hi ha els diners que vam enviar per transferència (a la tercera, va la vençuda), ja tenim talonari (així que hem pogut pagar la fiança i no hem perdut el nostre pis nou), rebem correu del banc a casa, no patim per si ens quedem sense diners i sense possibilitats d'utilitzar les targetes dels nostres bancs de Barcelona...
Respirem millor i dormim més tranquils, us ho asseguro.
Ara que espero no tocar aquest tema mai més en el bloc, no volia acabar el serial de La Poste sense il·lustrar-vos amb el cartell que hi ha penjat en una de les classes de la meva facultat.
Doncs això, que Bertol Bretch creia que era pitjor fundar un banc que atracar-lo.
Respirem millor i dormim més tranquils, us ho asseguro.
Ara que espero no tocar aquest tema mai més en el bloc, no volia acabar el serial de La Poste sense il·lustrar-vos amb el cartell que hi ha penjat en una de les classes de la meva facultat.
Doncs això, que Bertol Bretch creia que era pitjor fundar un banc que atracar-lo.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
