I el mar.
Sabia que trobava a faltar el mar, però no tant. Tot i que l’aigua estava gelada, vaig haver de mullar-m’hi els peus.
Van ser uns dies revitalitzadors. Desfent els quilòmetres cap a la capital, un dels amics amb qui vam compartir viatge ens deia que no tenia ganes de tornar a París, que no tenia ganes de ficar-se en la línia 4 del metro. Només vivint-hi una època he pogut entendre perquè alguns parisencs m’havien parlat de la seva duresa, sense donar-me’n les raons. Difícil d’explicar...
A la tornada, ja al vagó de metro, la cara i l’ànim li havien canviat. Després de gairebé quatre mesos a la ciutat idealitzada, ja ha decidit que no s’hi quedarà massa més temps.
També vam aprofitar per visitar les platges del desembarcament del dia D, l’any 1944: tropes britàniques, canadenques i estadounidenques arribaven per alliberar Europa de les urpes de Hitler. Ho van aconseguir, però amb l’alt preu d’una batalla cruenta que va deixar milers de víctimes.
A sobre de la platja d’Omaha, amb unes vistes i una pau que ja li agradaria al Serrat quant demana “bones vistes” per quan li “arribi la parca” a Mediterráneo, descansen els soldats americans batuts al desembarcament de Normandia, honorats en un espectacular memorial gestionat pel govern dels Estats Units.
El paternalisme i la gran autoestima dels ‘yankies’ fan una mica de ràbia, i em va provocar una manca de solemnitat, respecte i el dolor corresponent a l’indret –que sí vaig sentir al memorial de Potocari, on s’enterren els morts de la matança d’Srebrenica-. A la vegada però, també fa una mica d’enveja. Tant de bo nosaltres tinguéssim aquest respecte, aquesta solemnitat, i omplíssim l’immens pàrquing per a autobusos que hi ha al memorial pels nostres morts. Evidentment, no em refereixo als morts del Valle de los Caídos.
