Records de Calais, ara que ja fa uns dies...

• La pregunta d’un kurd iranià, dins la sala d’audiències on en una estona seria jutjat, sobre si nosaltres estàvem allà perquè havíem d’anar també a la presó, o si teníem problemes amb la justícia. El dia abans, al punt de recollida d’aliments, un noi de 16 anys em preguntava si també volíem creuar la frontera.

• La mirada i el silenci del senyor gran que tallava el pa a la seu de l’ong la Belle Étoile, on vam anar per col·laborar a fer els paquets d’aliments que més tard s’entregaven en el punt de recollida. Mentre la resta parlaven, a ell no li vaig escoltar ni un mot. Un parell d’hores més tard, després que tots els migrants haguessin dinat i se’ls preparés un tè, amb una mirada me’n va oferir un. Li vaig agafar, també en silenci.

• El Mighty, un jove mig sudafricà mig eritreu que ens va acostar a buscar un lavabo públic. Sense demanar res a canvi. 
• Cada vegada que algú ens saludava i ens donava la mà amb un gest d’agraïment.
• Els cabrons dels policies de la sala d’audiències del tribunal de justícia. Mentre sis homes –tres afganesos, un iranià, un vietnamita i un eritreu- esperaven per ser jutjats per voler creuar fronteres que els governs han decidit que no poden creuar, ells xerraven i reien com si s’estiguessin prenent una cervesa. Hi va haver moments que, per sobre les fortes rialles, se sentien fins i tot cops d’emoció de tant que reien. Tant groller com si un grup de sis persones no parés de riure i fer festa dins d’un tanatori.

• La posta de sol, tornant cap a París, cansats de tres dies tan intensos.

• La mirada riallera del Philippe. 
• El bon rotllo del Benjamin, becari en pràctiques a l’oficina que l’ACNUR té a Calais. Sí, una oficina d’ACNUR a Europa. Vergonyós, i preocupant. 
• He trobat resposta a la pregunta que sovint se'm fa sobre per què he passat del periodisme a l’antropologia. Perquè vaig sentir que em calia quedar-me a Calais com a mínim dues setmanes per conèixer el que estava succeint. L’antropologia és conscient del temps que cal per fer un bon treball de camp. Les rutines de producció del periodisme no et deixen ni dos dies per redactar un reportatge.
• M’encanta treballar en equip amb el meu company, el meu amic, el meu periodista preferit, un professional de cap a peus.

Des de Calais

Escric des d'un hotel Formula 1 a pocs quilòmetres de Calais.

El port francès de Calais es troba a poc més de 30 quilòmetres de distància -per mar- del port anglès de Dover.

Aquesta és la raó per la qual milers d'immigrants han passat l'últim any per la ciutat per creuar a l'Anglaterra, on pensen trobar el seu Eldorado particular.

Afganesos, iraquians, iranians, però cada vegada més sudanesos, eritreus o etíops malviuen als voltants d'aquesta ciutat apagada del Nord-Pas de Calais, la regió més al nord de França.

Es va parlar molt d'ells quan, al setembre de 2009, el govern de Sarkozy va decidir desmantellar la 'jungla' de Calais, com s'anomena els campaments amagats entre els petits boscos que rodegen el port. Llavors eren més de mil, ara no són més de cent.

Des d'aquí provaran, durant les nits, una vegada rere l'altra, creuar el Canal de la Manèga dins de camions que pugen al ferry de l'Eurotunnel, o amagats sota dels camions, amb algun vaixell...

Si voleu conèixer el que es viu a Calais, us recomano que veieu la pel·lícula Welcome, de Philippe Lioret, sobre un noi kurd que vol creuar el canal nedant i per això pren classes per millorar el seu crowl en una piscina de la ciutat.

Vam arribar ahir després de dinar. Vam conèixer una mica el territori i ens vam apropar al port, a la zona on s'amaguen els migrants -tot i que no en vam veure cap-, als pàrquings dels grans camions que esperen entrar als ferrys -i on acostumen a colar-se els que volen creuar, previ pagament d'algun centenar d'euros als passadors, que coneixen bé el terreny perquè ja porten temps en aquesta situació.

A la nit vam poder veure que la policia està molt present als carrers. De fet, en aquests moments podríem dir que a Calais hi ha més membres del cos de les CRS -els antiavalots francesos, encarregats de detenir-los i de destruir els seus hàbitats- que migrants assentats a la ciutat. Sobretot ara que han disminuït, en un any, de més d'un miler a poc més d'un centenar, perquè s'han anat repartint, amagant, per tota la costa.

Avui ens hem apropat una mica a la realitat. Hem estat al punt de recollida d'aliments on algunes associacions locals reparteixen els àpats en bosses de plàstic i hem entrevistat a activistes i treballadors d'organitzacions.

També hem començat a conèixer històries en primera persona. Un noi que s'identificava com mig sudafricà mig etíop que ens ha acompanyat a trobar un lavabo públic; un menor iraquià que just havia arribat ahir a Calais, després de passar per París; un altre iraquià que posava els cordons de les sabates just davant del Centre de Retenció de Coquelles, d'on acabava de ser alliberat.

I una frase comuna, fins i tot per a aquells que no parlen anglès ni francès; fins i tot per a aquells que gairebé no diuen res: Jo vull anar a l'Anglaterra.

Que la majoria parli anglès no és l'única raó. Molts tenen un germà, un familiar, un conegut allà, que ja treballa, que ha aconseguit ensortir-se'n. La confiança en les xarxes socials al país de destí els fa seguir vivint en aquesta vida infernal, en aquesta terra de ningú, en aquest no-lloc...

Mentrestant, continuaran fugint de la policia, continuaran sent amables amb gairebé tothom qui arriba -sobretot si no és un càmera de televisió que just arribar es posa a gravar sense demanar permís-, continuaran menjant un àpat que arriba dins una bossa de plàstic, continuaran somiant que a l'Anglaterra la vida serà millor.

Petites històries de Belleville

Ahir vam tornar a passejar pels carrers de Belleville. Recordeu que és el barri que em va acollir quan vaig arribar?

Des de fa temps teníem pendent participar en una de les caminades que organitza la interessant associació Paris par rues méconnues, París per carrers desconeguts, que proposa itineraris pel París menys turístic i més popular, amb una bona dosi d’activisme polític per comprometre les institucions, els habitants i també els turistes a no oblidar-se d’aquests barris.

L’itinerari escollit per ahir va ser “Belleville, del poble a la ciutat”, ja que fa un descens de la part alta de Belleville, molt similar al poble separat de París que va ser fins l’any 1860 –però absolutament gentrificat actualment, amb habitants com Johnny Depp i la seva dona cantant, Vanessa Paradise, o les actrius Catherine Deneuve i Juliette Binoche- al Bellville més proper a la capital, on vivíem nosaltres, amb carrers i cases no tan estètiques i més ple d’immigració. El poder adquisitiu s’imposa.

Vam gaudir moltíssim d’una visita privilegiada, gairebé particular, ja que només érem quatre participants, i perquè va sobrepassar les quatre hores de durada –les visites són de dues hores- gràcies a què la coordinadora del programa estava mostrant com fer-ho a nous membres de l’associació.

Entre moltes altres coses, vam descobrir una petita i preciosa perruqueria dins d’una botiga de flors no menys bonica; entrar a l’Espai Louise Michel regentat pel mític anarquista Lucio Urtubia, amb qui ja vam concretar una entrevista; entrar als patis interiors dels edificis, on de vegades hi ha cases unifamiliars que hom no imaginaria a París o s'instal·len els petits tallers dels artistes que van arribar al barri buscant preus més suportables.

Em va servir també per conèixer millor la història de Nemo, l’artista local de qui ja havia vist algun mural pintat per les parets de Belleville, i per descobrir una bonica anècdota de les seves pintures. Aquest professor de mates li llegia al seu fill cada nit la història del detectiu The little Nemo, de qui ha pres el nom artístic. Un matí abans que el petit anés a l’escola, li va pintar dibuixos en el camí des de casa perquè no tingués por d’anar-hi.

D’aquí als grans murals que decoren les parets de Bellville només hi havia un pas. Us deixo amb un dels més coneguts, al carrer Henri Chevreau. El vaixell de paper no és arbitrari, ja que l’artista el va pintar per creuar metafòricament l’adjacent carrer del Mar, i l’obra s’inspira en la pel·lícula dels anys 50 The Red Balloon, sobre un nen del barri de Ménilmontant –just al costat- que persegueix el seu globus vermell.

De Ménilmontant és un altre d’aquests artistes que van decidir decorar els murs d’aquests barris marginats pel centre cultural i museïficat parisenc: Mesnager, qui és conegut per les seves figures blanques, com aquestes anomenades ‘Les gars [nois] de Ménilmontant’.

Els focs artificials del 14 de juliol des del millor mirador de París

Hem començat la festa nacional del 14 de juliol en remull. I no perquè haguem assistit a la desfilada militar dels Champs Elisés –amb les tropes dels països africans que enguany celebren el cinquantè aniversari de les seves independències com a protagonistes- sinó perquè el xàfec ens ha entrat a casa.

Des del mes d’abril estan canviant tota la façana de l’edifici, molt vell, i una de les conseqüències de les obres ha estat les escletxes que han sortit per les bigues de fusta i el sostre, d’una banda, i els problemes per tancar el finestral de la planta baixa. Total, que ni amb totes les tovalloles de la casa i una cassola ho podíem parar.

No obstant això, les obres no només ens han portat goteres, problemes amb la finestra, cops a les vuit del matí o obrers caminant pel sostre, sinó que també ens han ofert la terrassa que ens faltava.

Gràcies als amables veïns amb qui compartim la sisena planta de l’edifici, fa tres nits vam descobrir que podem pujar dalt de tot de la bastida per tenir les millors vistes de París. A més, sense turistes!

Enfrontant-me al meu vertigen agut, avui hem tornat a pujar per veure els focs artificials que tanquen la festa nacional, que commemora la data en què, l’any 1789, es va assaltar la presó de la Bastilla, episodi emblemàtic de la Revolució Francesa.