El que es perd en la traducció

Ara que ja fa uns dies que la meva pràctica del francès es redueix a la lectura d’algun text...


L’experiència de viure en un país on es parla un altra llengua fa palès que no es pot traduir tot. Ser bilingüe català-castellà ja m’ho havia fet pensar alguna vegada, però sobretot me n’he adonat vivint a París.

Per exemple, com traduiríeu 'vespre' al castellà; o una 'soirée' en alguna de les nostres llengües sense haver de dir “festa que se celebra en una casa”? I el 'même' francès, que es fa servir per a tantes situacions diferents?

L’antropòleg britànic Evans-Pritchard ja en parlava, de les dificultats de la traducció en l’àmbit de l’antropologia, als anys 60 del segle XX. Podeu conèixer el que pensava en un llibre que recull unes conferències que va fer: Teorías de la religión primitiva.

Ell anava més enllà de la problemàtica de traduir una paraula per una altra, ja que afirmava que, fins i tot sabent com es diu un objecte o ritus en el nostre idioma, això no significa que comprenguem el sentit que se li dóna en la societat que estudiem. En l’àmbit de la religió és encara més complicat, deia, ja que si el procés de la traducció ja és prou difícil amb objectes quotidians, com ho serà amb els conceptes metafísics?

Posava l’exemple de la categoria ‘déu’, i com els missioners van tractar de traduir aquesta noció. Es gairebé impossible, ja que la significació és totalment diferent en una cultura i en una altra.

Perquè les llengües no són només estris per comunicar-nos, sinó que són veritables sistemes de pensament. Per això és tan perillós que cada dia es puguin comptar les que desapareixen. Per això hem de lluitar per conservar-les.