La festa se celebrava a les Arènes de Nanterre, un espai al campus on hi ha diferents carpes de circ, i que li dóna color a la grisor d’aquesta Université Paris X, que enguany festeja el 50 aniversari de la seva creació, l’any 1960.
El grup Les Noctambules va fundar Les Arènes de Nanterre l’any 1991 com una escola de circ, i va cedir una de les carpes per al nostre ball, que va estar precedit d’una interessant trobada amb antics estudiants de la facultat, per tal que expliquessin la seva trajectòria –així els actuals estudiants podríem fer-nos una idea del que ens espera allà fora-.
Com explicava la carta de presentació dels organitzadors, “el paisatge universitari està canviant molt amb les actuals reformes, amb les quals les ciències humanes i l’antropologia en particular es troben en una posició de fragilitat extrema. Recentment, el Consell Regional ha suprimit la subvenció que donava a la universitat sota el pretext que aquesta no forma els estudiants en relació al mercat de treball de la regió [Île De France]. Nosaltres ja hem creat aquest any dos màsters professionalitzadors [entre el quals es troba el màster d’antropologia del desenvolupament, enfocat a aplicar l’antropologia en organitzacions i associacions que s’hi dediquen] però igualment estem convençuts de la necessitat de mantenir formacions teòriques rigoroses en Ciències Humanes”. Pinten magres fins i tot en el territori dels pares de l’antropologia.
Per aquesta raó, des del departament d’etnologia de Nanterre s’està investigant sobre el futur dels estudiants i van organitzar aquesta trobada, per tal que “les diferents generacions del departament puguin trobar-se, que es creïn lligams, que les relacions de cooperació s’activin” i també “per fer la festa”.
I és que després de la xerrada informal que va tenir lloc al terra del centre de la carpa, va començar el ball. Primer amb l’actuació d’un grup que tocava una mena de xilòfons africans -ara no sé el nom, però ja els havia vist en algun taller al museu del Quai Branly- i després d’un grup que va ballar dansa africana seguint el ritmes d’aquests instruments i d’un parell de djembés.
Després de les actuacions, bona banda de contrabaix i vents que de seguida van fer omplir la pista d’etnòlegs amb ganes d’oblidar una mica la realitat que ens espera quan sortim de la universitat i moure una mica el cos quan ja han acabat les classes i preparem els exàmens finals.
Per part meva, però, havia d’entregar un treball al dia següent, així que em va tocar anar a ballar amb el rol de l’alimentació en la vida social dels yanomami.
PD–>No puc parlar de Nanterre sense explicar-vos que va ser aquí on va néixer la revolució de Maig del 68, que des de lluny sempre ubiquem a la Sorbonne del barri llatí. Realment, el Maig del 68 va néixer un any abans, el març de 1967, quan alguns estudiants de Nanterre es van tancar en protesta contra els reglaments interns de la universitat. O una mica més tard quan, durant una visita al campus, el ministre de joventut i esports de l’època, François Missoffe, va ser increpat i va mantenir un tens diàleg amb un estudiant el nom del qual ja no hem pogut separar dels fets del maig francès. Sí, fa pocs dies em vaig assabentar que Daniel Cohn-bendit o Dani el Roig –avui eurodiputat al Parlament europeu pels Verds- va estudiar a Nanterre, també.
PD2–>Gaudir de la música i la dansa africana em va fer recordar les sensacions que vaig tenir dos dies abans en un concert d’homenatge a Mandela al Parc de la Villete de París, en el marc d’una setmana plena d’activitats sobre Sudàfrica. En resum, espero que el meu proper bloc d’antropologia fora de Barcelona l’escrigui des de terres africanes.
