Ens hem canviat de pis, de barri, a París. Només fa tres dies que hi som, però estem encantats. Ja us en faré cinc cèntims. Ara només volia explicar-vos que:
- ahir al matí vam córrer pel costat del Sena fins al Parc de les Tuilleries, davant del Louvre.
- ahir em vaig passar la tarda estudiant a la biblioteca pública (immensa) que hi ha al centre Georges Pompidou, a on vaig arribar caminant des de casa
- ahir a la nit, vèiem la lluna plena des del nostre menjador tranquil i silenciós.
Semblava que no arribaria mai aquest moment, però ja tenim tarjeta Carte Bleu per treure diners i pagar als comerços, ja tenim un compte al banc on hi ha els diners que vam enviar per transferència (a la tercera, va la vençuda), ja tenim talonari (així que hem pogut pagar la fiança i no hem perdut el nostre pis nou), rebem correu del banc a casa, no patim per si ens quedem sense diners i sense possibilitats d'utilitzar les targetes dels nostres bancs de Barcelona...
Respirem millor i dormim més tranquils, us ho asseguro.
Ara que espero no tocar aquest tema mai més en el bloc, no volia acabar el serial de La Poste sense il·lustrar-vos amb el cartell que hi ha penjat en una de les classes de la meva facultat.
Doncs això, que Bertol Bretch creia que era pitjor fundar un banc que atracar-lo.
Aquests són el Felip, l'Alba, el Valentí, la Pepita (i el Floreal, fill d'aquesta última), catalans naturalitzats francesos que porten més anys a França dels quals van passar a la seva terra de naixement.
Amb 88, 79, 81 i 82 anys respectivament, cadascun té una bona història per explicar-nos: el Felip, per exemple, va viure la revolució anarquista del 36 a Barcelona amb 15 anys, va lluitar a la Guerra Civil com voluntari i va ser empresonat -per la seva edat, es va salvar de ser afusellat, pena que sí va patir el seu germà- i portat al Marroc a fer treballs forçats. Per sort, va escapar i va passar al protectorat francès del Marroc, i des de llavors fins l'any 1975 va ser refugiat polític. Amb 88 anys, és el principal encarregat de la CNT espanyola a París.
Tenen històries diferents, però els uneixen dos colors: el negre i vermell de la CNT, que també pinta aquest carreró que vam descobrir en una de les nostres caminades per descobrir el 20eme arrondissement.
La CNT espanyola ocupa ara un petit local ple de llibres i revistes velles -que durant molts anys es van escriure aquí per ser enviades clandestinament a Espanya- al fons d'aquest carreró. Però durant els anys del franquisme gairebé tot el carrer era d'ells, dels milers de militants del sindicat anarquista exiliats a París.
Li pregunto a l'Alba Natura -aquest nom escollit als anys trenta a la província de Reus denota el tarannà ideològic dels seus pares- si l'han tractada bé, aquí a França. Sense respondre'm negativament, fa un gest que em fa sentir que no ha estat gens fàcil, la seva experiència. Davant la qüestió de què per què no van tornar quan va arribar la democràcia, em diu que ho van fer pels seus fills. Ella sempre va pensar que tornaria, però quan va poder fer-ho, els seus fills ja eren grans i no volia que passessin pel que va passar ella. Començar de zero en un país diferent no és fàcil. Els fatxes li van robar la possibilitat de viure on ella volia i l'han obligada a sentir-se estrangera tota la vida.
D'altra banda, la Pepita explica contenta que li han dit que al seu poble, a la província de Tarragona, han inaugurat un monument en homenatge a les víctimes republicanes, entre les quals es troben familiars seus.
Vam tenir una setmana de memòria històrica. Va bé per no oblidar, cada vegada en correm més risc, ara que ja se'ns moren els últims testimonis que ens queden de la Guerra Civil. Dos dies abans havíem assistit, al Instituto Cervantes de París, a la projecció d'un documental que s'havia estrenat el dia abans a l'Ajuntament de París, aprofitant l'homenatge -que ha arribat tard- als membres de 'La nueve'.
Potser alguna vegada heu sentit parlar que, quan Charles de Gaulle va entrar a París després d'haver-la alliberat dels nazis, el 24 d'agost de 1944, tenia just al darrere una colla de tancs i militars espanyols, republicans que van lluitar amb els aliats a la Segona Guerra Mundial contra el feixisme. Els tancs, que van ser els primers en entrar al París alliberat, tenien noms de batalles de la Guerra Civil: Brunete, Ebro... i rebien el nom de 'La nueve' perquè eren la novena companyia de la Segona Divisió de l'Armada de Leclerc.
Aquest honor d'encapçalar la desfilada que portava a París la llibertat va ser l'únic homenatge, ja que després han estat oblidats. El documental, que està basat en un llibre publicat fa un temps, rescata aquests combatents de l'oblit. Aquests lluitadors que esperaven que després de França, alliberarien Espanya del feixisme. Però van veure el seu somni frustrat. La guerra freda, i l'aliança de Franco amb molts països, va enfonsar els seus somnis de tornar a Espanya i fer caure Franco. El somni de tornar a casa.
El documental n'entrevista Luis Royo i Manuel Fernández, els últims supervivents d'aquesta epopeia. Ja vellets, esperen acabar els seus dies -un a casa seva i l'altra en una residència d'avis- al país al qual van arribar pensant que només seria per un temps. Ells tampoc van poder tornar a casa.
PD-->Ahir pensava de nou en aquest post i em venia al cap una cançó boníssima d'en Carlos Valera que em va passar un amic (gràcies Jordi!) quan vam anar a Cuba. Parla d'una altra història, però la recordava pensant en tots aquells republicans que van lluitar tant i que s'hi van deixar la vida. L'última estrofa diu: "Que no sirvió de nada, de nada, de nada. Que no sirvió de nada... o casi nada; que no es lo mismo. Pero es igual"
Us deixo aquí la cançó:
Perquè, com diu Enrique Vila Matas, París no se acaba nunca -gairebé ja me l’acabo, el llibre, no la ciutat- el cap de setmana del 6 i 7 de març, gèlid, vam començar a patejar-nos París i rodalies.
Disssabte el vam passar sencer a Montreuil, la ciutat més poblada de l’àrea metropolitana, només separada de París pel peripherique, ronda que bordeja la capital. Hi arriba el metro, raó per la qual cada vegada més parisencs s’hi traslladen buscant una mica més d’espai i uns preus més raonables. Va ser la primera visita al 93, el departament de Seine-Saint-Denis, conegut per les seves banlieus rebels.
Hi vam anar aprofitant la invitació d’un veterà corresponsal català que hi viu, i gràcies a ell vam descobrir algunes peculiaritats del barri, que està tan a prop de París com alguns carrers de l’Hospitalet de Barcelona -encara no m’he tret el tic de la traducció. Per començar, visita a un dels mercats de les puces que es poden trobar a París. Ja us explicaré, temps al temps, que ahir en vam veure un altre, bastant més interessant de visitar.
Molta parada de roba de segona mà, alguns llibres vells, poca antiguitat i molt aparell electrònic antic. Un pèl cutre, però eficient si trobes el que busques. Ens han dit que un dels altres mercats és el que té més nom i més glamour, és a dir, al que van els turistes.
Després vam seguir descobrint el barri, poblat sobretot per negres i nord-africans i algun blanc despistat –com us deia abans, en busca d’uns quants metres quadrats ben connectats amb al ciutat-. Després de menjar un bon cuscus, vam entrar en el que, si hagués gosat a fer-la, seria la foto del dia. Encara sóc incapaç d’escapar de la fascinació per l’exotisme, aquest mal de l’antropologia que en principi ja hauríem de tenir corregit.
La foto es titularia ‘Bamako a Montreuil’, ja que, segons ens va dir el company periodista, es tracta d’una comunitat molt important de gent de Mali. Es trobaven ocupant el gran pati d’una illa de pisos –on suposem que viuen ells- amb una mena de mercat amb els seus productes. Va ser com traslladar-nos a l’Àfrica caminant només unes passes.
Parades amb aliments, targetes de telèfon per trucar al seu país, mercaderies apilades, una cantina on poder menjar i el que més ens va sorprendre: una perruqueria ambulant, amb un parell de cadires, alguna galleda i un encarregat de passar la moto per rapar els cabells dels clients que gosessin passar-hi.
I no us puc mostrar una foto ni us puc descriure més l’escena perquè en vam sortir ràpid. Tres blanquets allà al mig, sense cap objectiu més que el de tafanejar, no hi pintàvem massa, així que el millor que podíem fer era marxar.
De Mali a Sarrià. Per mostrar-nos els contrastos que podem trobar a París, vam caminar no més de cinc minuts abans d’arribar a Saint Mandé, un altre municipi enganxat a París, al qual també arriba el metro (en aquest cas la línia que arriba a l’enorme Bois de Vincennes, un dels dos grans parcs o boscos que té París en els seus extrems). Carrers nens, grans edificis, botigues de luxe... un altre món. Potser tan interessant i exòtic per a l’antropòloga, la llàstima és que els seus habitants no acostumen a fer tanta vida al carrer.
Diumenge vam dedicar el matí al turisme, aprofitant l’última oportunitat de veure sense pagar la Saint Chapelle i el Pantéo, ja que aquests monuments deixen d’oferir l’entrada lliure el primer diumenge de mes entre els mesos d’abril i octubre –no es pot perdre ni un euro de la temporada turística-.
La Saint Chapelle ens va impactar per la seva bellesa, les seves dimensions, i també per tractar-se d’un espai tan poc religiós. Ens va agradar encara més perquè no sabíem que ens trobaríem, perquè ens esperàvem una catedral més, i no és així.
Només us deixo una foto, però no us explico més perquè és més agradable trobar-se-la sense saber-ne massa.
En aquest tour intens similar al que fan els visitants d’uns dies –quin esgotament, em veig incapaç de seguir aquest ritme d’horaris i de rebre tants estímuls per hora- vam visitar el Panteó. És un gran edifici neoclàssic que havia de ser religiós, però que la Revolució Francesa, i alguna reivindicació més durant el segle XIX, van convertir en laïc. Aquí trobem els cossos –o per aquestes dates ja no crec que quedi massa més que la pols- dels grans homes francesos. Així, vam poder veure les tombes de Rousseau, Voltaire, Victor Hugo, el matrimoni Curie, Braille, Jean Jaures, etc.
Penjant de la immensa cúpula -el Panteó és un d’aquells edificis que et fan adonar que París va ser la capital d’un imperi- ens trobem una reproducció del pèndol de Foucault, que just en aquest edifici va demostrar amb aquest instrument el moviment de la terra.
Deixem el Panteó, i tornem als vius de París.
Ens hem assabentat que els primers diumenges de mes se celebrarà el Brunch Bazar al Comptoir General, una iniciativa peculiar que barreja una mica de tot –tallers, àpats, música, venda de roba i complements- i que hem de descobrir per saber de què ens parlen.
És el segona vegada que la celebren i, si en properes ocasions la convocatòria arriba a molta més gent, moriran d’èxit. Hi vam trobar la gent moderna que just aquell dia comentàvem que no trobàvem pels carrers de París, on tant les noies com els nois vesteixen de forma molt similar i sense grans estridències –el chic parisenc?-.
Al Brunch Bazar, però, moda vintage per un tub, grans ulleres, abrics de pel i looks del passat.
Ja us vaig parlar en un dels primers posts dels BoBo (o burgesos bohemis). A Barelona n’hi ha, però a París són una plaga, i podríem dir que aquesta festa era gairebé dedicada només a ells. A tall d’exemple, aquesta foto on diferents dones –la majoria tenien el seu fill bebè als braços o dins les motxilles penjant dels seus moderns pares- fan mitja, tricoten...
És el taller de la marca de llanes Wool & The Gang, que molt conscients del boom del tricot entre les models de passarel·la i a les grans capitals –tinc una amiga vivint a Nova York que ja ha cosit més d’un barret i alguna bufanda- agafen els seus espais. El taller, on t’ensenyen com fer-ho i et deixen emportar-te una pulsereta de llana, és prou econòmic, amb un preu de 3 euros, però el pack de la llana, les agulles i les instruccions per fer-te una bufanda de mides maxis no ho és tant, ja que s’apropa als 150 euros.
S’està posant tant de moda, que l’altre dia vaig llegir en una revista de tendències que ja existeix una pàgina web on s’ofereixen ‘iaies’ per cosir les teves prendes, si és que tu no en tens ganes. Pots escollir la senyora i demanar-li que et cusi el jersei, barret o bufanada que vulguis, i em sembla que per un preu més barat que el pack de què us parlava.
En una sala hi havia el taller de trictotar, algunes parades de roba de marques reconegudes de segona mà, el racó per l’ong ecologista, i l’espai perquè els pares deixessin jugant els seus infants –una gran majoria dels bobos parisencs tenen fills petits-. En l’altre sala, amenitzada amb la forta música que un DJ posava als plats, una munió de joves asseia a les taules, algunes dones donant el pit als seus bebès, d’altres consumint algun dels productes bio que s’oferien a la barra, d’altres mirant més parades de roba de segona mà...
I a la part de dalt, el taller de dansa del dia, dedicat al country. Impossible avorrir-se, al Brunch Bazar, fins i tot només si t’asseus a mirar...
Evidentment, ja estic pensant en trobar llana en una botiga barata per començar a fer-me un barret per l’any vinent.
PD–>Tinc mil posts pendents, ja que últimament he escrit poc. El dia a dia, el munt d’experiències noves i obligacions acadèmiques es megen el temps, però epero que el diari que vaig escrivint al cap i les fotos que vaig prenent m’ajudin a recordar bé quan ho vagi publicant tot al blog. Prometo que ho faré.
Sembla que m'ha donat per començar amb frases fetes els posts de La poste. Ho he cregut més adient que seguir el meu impuls inicial, que em demanava explicar-vos que, després de la desena visita (amb llarga espera inclosa) a La Poste (el nostre banc), pots arribar a saber què passa pel cap d'aquesta gent que de vegades sentim en notícies de successos que un dia ha aparegut amb una escopeta a un edifici públic (administració, banc, seu d'hisenda... aquests meravellosos temples de la burocràcia) i s'ha liat a trets amb tot aquell que ha enganxat.
No, una pacifista com jo no podia començar el post d'avui així.
Ahir vam tornar a La Poste. Però, sabeu què? Les coses estaven com fa un mes, no s'havia fet cap moviment al nostre compte. La nostra amable (no per res especial, sinó perquè la resta són molt desagradables) comercial estava gairebé tan sorpresa com nosaltres, i va fer fins i tot una trucada a la central. Davant la nostra absoluta insistència (abans d'entrar-hi, ens havíem repetit una i altra vegada que no ens deixaríem vèncer i que resistiríem) vam passar d'un "No, no ho puc fer ara mateix, cal que enviï tots els documents de nou per correu", a una altra trucada i un enviament per fax dels documents.
A més, ens va dir que avui podríem tornar -encara que no la trobaríem a ella, si no una altra companya- per comprovar que el compte estava obert, la transferència des de Barcelona feta i els 150 euros que vam ingressar per obrir-lo disponibles.
Avui hi he tornat sola. La dona que m'ha atès no tenia ganes d'atendre'm, volia que anés als altres mostradors, que marxés i tornés demà. Jo no marxava, i finalmente m'ha atès -és una manera de parlar- amb un altre client assegut a la seva taula. Per fi he vist que a la pantalla de l'ordinador hi havia obert un compte amb els nostres noms -he estat a punt de plorar d'emoció-. Això sí, 0.00 euros. Ni rastre de la transferència ni dels 150 euros.
L'únic que ha sabut dir-me és que torni demà. No sé si el propietari del pis que ens està esperant fa setmanes -i al que ja li hem hagut de fer una transferència- li servirà aquest "vuelva usted mañana", també.
Sortint de La Poste, una mica desesperada, he passat per una perruqueria i, com feia dies que em molestava el cabell tan llarg, he preguntat si podia pagar amb targeta i hi he entrat. La meva vida necessitava una mica d'aventura, entrar sense pensar-m'ho i deixar que em tallessin els cabells! Per sort, quan intentava buscar la paraula francesa per serrell, el perruquer m'ha dit que ell era espanyol i hem passat una bona estona parlant castellà.
"Mal de muchos, consuelo de tontos", un colega basc està en aquests moments sortint de París en tren cap a Bilbao perquè la seva situació amb la Poste ha arribat al límit. Després d'un mes, tampoc té el compte obert, ja no li queden diners i, segons li han explicat avui, ha arribat al límit de la seva targeta espanyola per pagar als comerços o treure diners dels caixers.
PD-->Per acabar el post de manera cíclica, us podria dir que, encara que no crec que sempre sigui així, de vegades sí que és veritat allò que diuen de "'Lo' barat surt cart".
Avui he entrat per primera vegada al Louvre. Dic per primera vegada perquè hi espero anar moltes altres. No te l'acabes, ni en un dia, ni en dos, ni en una setmana. A més, corres el risc d'empatxar-te, i passar davant de grans obres sense donar-li importància.
La visita al Louvre és una cita ineludible quan algú ve a París. A la vegada, fa una mica de mandra anar-hi, perquè no saps per on començar. Hi ha tant per veure, que vas evitant la cita, anant a altres museus més petits i abastables.
Per sort, avui hem tingut una gran oportunitat per decidir-nos. Ens hem afegit al grup d'estudiants de segon de batxillerat de l'escola Frederic Mistral de Barcelona, fent el tour de les obres que s'han de veure peti qui peti. Sortosament, som amics d'un dels professors que acompanyava el grup (gràcies Martí!) i hem estat dos estudiants més, escoltant les seves interessants i pedagògiques explicacions.
Així doncs, una primera visita típica: Mesopotàmia (quina passada!), Grècia clàssica (amb la Victòria de Samotràcia i la Venus de Milo); Renaixement (Michelangelo); pintura francesa (David, Gericault, Delacroix) i pintura italiana (Leonardo da Vinci, Caravaggio...). Evidentment, hi ha hagut el punt culminant de la Gioconda, o Mona Lisa, a la qual has de mirar des d'una barrera posada a tres o quatre metres del quadre, que està protegit per un vidre.
Total, que entre la distància, la multitud i les petites dimensions del quadre, no he gaudit massa de l'obra, ni de la mirada de la protagonista, o el seu mig somriure.
És tan petita, que no he pogut evitar que se m'escapés un "Me l'imaginava més gran!!!". Sí, ja sé que és un lloc comú, però és que és veritat, veníem de veure els grans formats i ens hem trobat amb un quadre que podríem tenir al rebedor de casa.
Per sort, vaig tenir l'efecte contrari amb la Tour Eiffel. Vista i revista en pel·lícules, fotos, televisions... em va impressionar molt més del que em pensava. És realment immensa.
PD-->Tot i la petita decepció, no he deixat de fer una mica de cua per situar-me tan a prop com he pogut i me l'he mirada una estona pensant que, suposo que com tota la resta, em trobava amb una de les obres més conegudes i reconegudes de la història de l'art. I he pensat molt en el principi de metonímia que tenen les obres que considerem autèntiques (qui ens ha dit que no és una còpia?), que els dóna aquest grau de patrimoni cultural. Aquest apunt antropològic és un petit homenatge al meu estimat professor Llorenç Prats.
Un diari de camp és un quadern utilitzat per etnògrafs en la investigació d’una societat. L’antropòleg anota totes les vicissituds i fets que li succeeixen en una expedició. Un dels seus interessos radica en què l’investigador pren contacte amb realitats tant antropològiques com geogràfiques o socials, moltes de les quals són fortuïtes o tenen lloc només una vegada. Aquest és el diari de camp –sense pretensions acadèmiques, és clar- de la meva expedició a París.
