La Poste. Els capítols que mai no vas veure

Qui no plora no mama.

Sembla que m'ha donat per començar amb frases fetes els posts de La poste. Ho he cregut més adient que seguir el meu impuls inicial, que em demanava explicar-vos que, després de la desena visita (amb llarga espera inclosa) a La Poste (el nostre banc), pots arribar a saber què passa pel cap d'aquesta gent que de vegades sentim en notícies de successos que un dia ha aparegut amb una escopeta a un edifici públic (administració, banc, seu d'hisenda... aquests meravellosos temples de la burocràcia) i s'ha liat a trets amb tot aquell que ha enganxat.

No, una pacifista com jo no podia començar el post d'avui així.

Ahir vam tornar a La Poste. Però, sabeu què? Les coses estaven com fa un mes, no s'havia fet cap moviment al nostre compte. La nostra amable (no per res especial, sinó perquè la resta són molt desagradables) comercial estava gairebé tan sorpresa com nosaltres, i va fer fins i tot una trucada a la central. Davant la nostra absoluta insistència (abans d'entrar-hi, ens havíem repetit una i altra vegada que no ens deixaríem vèncer i que resistiríem) vam passar d'un "No, no ho puc fer ara mateix, cal que enviï tots els documents de nou per correu", a una altra trucada i un enviament per fax dels documents.

A més, ens va dir que avui podríem tornar -encara que no la trobaríem a ella, si no una altra companya- per comprovar que el compte estava obert, la transferència des de Barcelona feta i els 150 euros que vam ingressar per obrir-lo disponibles.

Avui hi he tornat sola. La dona que m'ha atès no tenia ganes d'atendre'm, volia que anés als altres mostradors, que marxés i tornés demà. Jo no marxava, i finalmente m'ha atès -és una manera de parlar- amb un altre client assegut a la seva taula. Per fi he vist que a la pantalla de l'ordinador hi havia obert un compte amb els nostres noms -he estat a punt de plorar d'emoció-. Això sí, 0.00 euros. Ni rastre de la transferència ni dels 150 euros.

L'únic que ha sabut dir-me és que torni demà. No sé si el propietari del pis que ens està esperant fa setmanes -i al que ja li hem hagut de fer una transferència- li servirà aquest "vuelva usted mañana", també.

Sortint de La Poste, una mica desesperada, he passat per una perruqueria i, com feia dies que em molestava el cabell tan llarg, he preguntat si podia pagar amb targeta i hi he entrat. La meva vida necessitava una mica d'aventura, entrar sense pensar-m'ho i deixar que em tallessin els cabells! Per sort, quan intentava buscar la paraula francesa per serrell, el perruquer m'ha dit que ell era espanyol i hem passat una bona estona parlant castellà.

"Mal de muchos, consuelo de tontos", un colega basc està en aquests moments sortint de París en tren cap a Bilbao perquè la seva situació amb la Poste ha arribat al límit. Després d'un mes, tampoc té el compte obert, ja no li queden diners i, segons li han explicat avui, ha arribat al límit de la seva targeta espanyola per pagar als comerços o treure diners dels caixers.


PD-->Per acabar el post de manera cíclica, us podria dir que, encara que no crec que sempre sigui així, de vegades sí que és veritat allò que diuen de "'Lo' barat surt cart".