Cap de setmana de banlieu, turisme i festa ‘bobo’

Perquè, com diu Enrique Vila Matas, París no se acaba nunca -gairebé ja me l’acabo, el llibre, no la ciutat- el cap de setmana del 6 i 7 de març, gèlid, vam començar a patejar-nos París i rodalies.
Disssabte el vam passar sencer a Montreuil, la ciutat més poblada de l’àrea metropolitana, només separada de París pel peripherique, ronda que bordeja la capital. Hi arriba el metro, raó per la qual cada vegada més parisencs s’hi traslladen buscant una mica més d’espai i uns preus més raonables. Va ser la primera visita al 93, el departament de Seine-Saint-Denis, conegut per les seves banlieus rebels.

Hi vam anar aprofitant la invitació d’un veterà corresponsal català que hi viu, i gràcies a ell vam descobrir algunes peculiaritats del barri, que està tan a prop de París com alguns carrers de l’Hospitalet de Barcelona -encara no m’he tret el tic de la traducció. Per començar, visita a un dels mercats de les puces que es poden trobar a París. Ja us explicaré, temps al temps, que ahir en vam veure un altre, bastant més interessant de visitar.

Molta parada de roba de segona mà, alguns llibres vells, poca antiguitat i molt aparell electrònic antic. Un pèl cutre, però eficient si trobes el que busques. Ens han dit que un dels altres mercats és el que té més nom i més glamour, és a dir, al que van els turistes.

Després vam seguir descobrint el barri, poblat sobretot per negres i nord-africans i algun blanc despistat –com us deia abans, en busca d’uns quants metres quadrats ben connectats amb al ciutat-. Després de menjar un bon cuscus, vam entrar en el que, si hagués gosat a fer-la, seria la foto del dia. Encara sóc incapaç d’escapar de la fascinació per l’exotisme, aquest mal de l’antropologia que en principi ja hauríem de tenir corregit.

La foto es titularia ‘Bamako a Montreuil’, ja que, segons ens va dir el company periodista, es tracta d’una comunitat molt important de gent de Mali. Es trobaven ocupant el gran pati d’una illa de pisos –on suposem que viuen ells- amb una mena de mercat amb els seus productes. Va ser com traslladar-nos a l’Àfrica caminant només unes passes.

Parades amb aliments, targetes de telèfon per trucar al seu país, mercaderies apilades, una cantina on poder menjar i el que més ens va sorprendre: una perruqueria ambulant, amb un parell de cadires, alguna galleda i un encarregat de passar la moto per rapar els cabells dels clients que gosessin passar-hi.

I no us puc mostrar una foto ni us puc descriure més l’escena perquè en vam sortir ràpid. Tres blanquets allà al mig, sense cap objectiu més que el de tafanejar, no hi pintàvem massa, així que el millor que podíem fer era marxar.

De Mali a Sarrià. Per mostrar-nos els contrastos que podem trobar a París, vam caminar no més de cinc minuts abans d’arribar a Saint Mandé, un altre municipi enganxat a París, al qual també arriba el metro (en aquest cas la línia que arriba a l’enorme Bois de Vincennes, un dels dos grans parcs o boscos que té París en els seus extrems). Carrers nens, grans edificis, botigues de luxe... un altre món. Potser tan interessant i exòtic per a l’antropòloga, la llàstima és que els seus habitants no acostumen a fer tanta vida al carrer.

Diumenge vam dedicar el matí al turisme, aprofitant l’última oportunitat de veure sense pagar la Saint Chapelle i el Pantéo, ja que aquests monuments deixen d’oferir l’entrada lliure el primer diumenge de mes entre els mesos d’abril i octubre –no es pot perdre ni un euro de la temporada turística-.

La Saint Chapelle ens va impactar per la seva bellesa, les seves dimensions, i també per tractar-se d’un espai tan poc religiós. Ens va agradar encara més perquè no sabíem que ens trobaríem, perquè ens esperàvem una catedral més, i no és així.

Només us deixo una foto, però no us explico més perquè és més agradable trobar-se-la sense saber-ne massa.

En aquest tour intens similar al que fan els visitants d’uns dies –quin esgotament, em veig incapaç de seguir aquest ritme d’horaris i de rebre tants estímuls per hora- vam visitar el Panteó. És un gran edifici neoclàssic que havia de ser religiós, però que la Revolució Francesa, i alguna reivindicació més durant el segle XIX, van convertir en laïc. Aquí trobem els cossos –o per aquestes dates ja no crec que quedi massa més que la pols- dels grans homes francesos. Així, vam poder veure les tombes de Rousseau, Voltaire, Victor Hugo, el matrimoni Curie, Braille, Jean Jaures, etc.

Penjant de la immensa cúpula -el Panteó és un d’aquells edificis que et fan adonar que París va ser la capital d’un imperi- ens trobem una reproducció del pèndol de Foucault, que just en aquest edifici va demostrar amb aquest instrument el moviment de la terra.

Deixem el Panteó, i tornem als vius de París.

Ens hem assabentat que els primers diumenges de mes se celebrarà el Brunch Bazar al Comptoir General, una iniciativa peculiar que barreja una mica de tot –tallers, àpats, música, venda de roba i complements- i que hem de descobrir per saber de què ens parlen.

És el segona vegada que la celebren i, si en properes ocasions la convocatòria arriba a molta més gent, moriran d’èxit. Hi vam trobar la gent moderna que just aquell dia comentàvem que no trobàvem pels carrers de París, on tant les noies com els nois vesteixen de forma molt similar i sense grans estridències –el chic parisenc?-.

Al Brunch Bazar, però, moda vintage per un tub, grans ulleres, abrics de pel i looks del passat.

Ja us vaig parlar en un dels primers posts dels BoBo (o burgesos bohemis). A Barelona n’hi ha, però a París són una plaga, i podríem dir que aquesta festa era gairebé dedicada només a ells. A tall d’exemple, aquesta foto on diferents dones –la majoria tenien el seu fill bebè als braços o dins les motxilles penjant dels seus moderns pares- fan mitja, tricoten...

És el taller de la marca de llanes Wool & The Gang, que molt conscients del boom del tricot entre les models de passarel·la i a les grans capitals –tinc una amiga vivint a Nova York que ja ha cosit més d’un barret i alguna bufanda- agafen els seus espais. El taller, on t’ensenyen com fer-ho i et deixen emportar-te una pulsereta de llana, és prou econòmic, amb un preu de 3 euros, però el pack de la llana, les agulles i les instruccions per fer-te una bufanda de mides maxis no ho és tant, ja que s’apropa als 150 euros.

S’està posant tant de moda, que l’altre dia vaig llegir en una revista de tendències que ja existeix una pàgina web on s’ofereixen ‘iaies’ per cosir les teves prendes, si és que tu no en tens ganes. Pots escollir la senyora i demanar-li que et cusi el jersei, barret o bufanada que vulguis, i em sembla que per un preu més barat que el pack de què us parlava.

En una sala hi havia el taller de trictotar, algunes parades de roba de marques reconegudes de segona mà, el racó per l’ong ecologista, i l’espai perquè els pares deixessin jugant els seus infants –una gran majoria dels bobos parisencs tenen fills petits-. En l’altre sala, amenitzada amb la forta música que un DJ posava als plats, una munió de joves asseia a les taules, algunes dones donant el pit als seus bebès, d’altres consumint algun dels productes bio que s’oferien a la barra, d’altres mirant més parades de roba de segona mà...

I a la part de dalt, el taller de dansa del dia, dedicat al country. Impossible avorrir-se, al Brunch Bazar, fins i tot només si t’asseus a mirar...



Evidentment, ja estic pensant en trobar llana en una botiga barata per començar a fer-me un barret per l’any vinent.

PD–>Tinc mil posts pendents, ja que últimament he escrit poc. El dia a dia, el munt d’experiències noves i obligacions acadèmiques es megen el temps, però epero que el diari que vaig escrivint al cap i les fotos que vaig prenent m’ajudin a recordar bé quan ho vagi publicant tot al blog. Prometo que ho faré.