Me l'imaginava més gran

Avui he entrat per primera vegada al Louvre. Dic per primera vegada perquè hi espero anar moltes altres. No te l'acabes, ni en un dia, ni en dos, ni en una setmana. A més, corres el risc d'empatxar-te, i passar davant de grans obres sense donar-li importància.

La visita al Louvre és una cita ineludible quan algú ve a París. A la vegada, fa una mica de mandra anar-hi, perquè no saps per on començar. Hi ha tant per veure, que vas evitant la cita, anant a altres museus més petits i abastables.

Per sort, avui hem tingut una gran oportunitat per decidir-nos. Ens hem afegit al grup d'estudiants de segon de batxillerat de l'escola Frederic Mistral de Barcelona, fent el tour de les obres que s'han de veure peti qui peti. Sortosament, som amics d'un dels professors que acompanyava el grup (gràcies Martí!) i hem estat dos estudiants més, escoltant les seves interessants i pedagògiques explicacions.

Així doncs, una primera visita típica: Mesopotàmia (quina passada!), Grècia clàssica (amb la Victòria de Samotràcia i la Venus de Milo); Renaixement (Michelangelo); pintura francesa (David, Gericault, Delacroix) i pintura italiana (Leonardo da Vinci, Caravaggio...). Evidentment, hi ha hagut el punt culminant de la Gioconda, o Mona Lisa, a la qual has de mirar des d'una barrera posada a tres o quatre metres del quadre, que està protegit per un vidre.

Total, que entre la distància, la multitud i les petites dimensions del quadre, no he gaudit massa de l'obra, ni de la mirada de la protagonista, o el seu mig somriure.

És tan petita, que no he pogut evitar que se m'escapés un "Me l'imaginava més gran!!!". Sí, ja sé que és un lloc comú, però és que és veritat, veníem de veure els grans formats i ens hem trobat amb un quadre que podríem tenir al rebedor de casa.

Per sort, vaig tenir l'efecte contrari amb la Tour Eiffel. Vista i revista en pel·lícules, fotos, televisions... em va impressionar molt més del que em pensava. És realment immensa.

PD-->Tot i la petita decepció, no he deixat de fer una mica de cua per situar-me tan a prop com he pogut i me l'he mirada una estona pensant que, suposo que com tota la resta, em trobava amb una de les obres més conegudes i reconegudes de la història de l'art. I he pensat molt en el principi de metonímia que tenen les obres que considerem autèntiques (qui ens ha dit que no és una còpia?), que els dóna aquest grau de patrimoni cultural. Aquest apunt antropològic és un petit homenatge al meu estimat professor Llorenç Prats.