No oblidem

Aquests són el Felip, l'Alba, el Valentí, la Pepita (i el Floreal, fill d'aquesta última), catalans naturalitzats francesos que porten més anys a França dels quals van passar a la seva terra de naixement.

Amb 88, 79, 81 i 82 anys respectivament, cadascun té una bona història per explicar-nos: el Felip, per exemple, va viure la revolució anarquista del 36 a Barcelona amb 15 anys, va lluitar a la Guerra Civil com voluntari i va ser empresonat -per la seva edat, es va salvar de ser afusellat, pena que sí va patir el seu germà- i portat al Marroc a fer treballs forçats. Per sort, va escapar i va passar al protectorat francès del Marroc, i des de llavors fins l'any 1975 va ser refugiat polític. Amb 88 anys, és el principal encarregat de la CNT espanyola a París.

Tenen històries diferents, però els uneixen dos colors: el negre i vermell de la CNT, que també pinta aquest carreró que vam descobrir en una de les nostres caminades per descobrir el 20eme arrondissement.

La CNT espanyola ocupa ara un petit local ple de llibres i revistes velles -que durant molts anys es van escriure aquí per ser enviades clandestinament a Espanya- al fons d'aquest carreró. Però durant els anys del franquisme gairebé tot el carrer era d'ells, dels milers de militants del sindicat anarquista exiliats a París.

Li pregunto a l'Alba Natura -aquest nom escollit als anys trenta a la província de Reus denota el tarannà ideològic dels seus pares- si l'han tractada bé, aquí a França. Sense respondre'm negativament, fa un gest que em fa sentir que no ha estat gens fàcil, la seva experiència. Davant la qüestió de què per què no van tornar quan va arribar la democràcia, em diu que ho van fer pels seus fills. Ella sempre va pensar que tornaria, però quan va poder fer-ho, els seus fills ja eren grans i no volia que passessin pel que va passar ella. Començar de zero en un país diferent no és fàcil. Els fatxes li van robar la possibilitat de viure on ella volia i l'han obligada a sentir-se estrangera tota la vida.

D'altra banda, la Pepita explica contenta que li han dit que al seu poble, a la província de Tarragona, han inaugurat un monument en homenatge a les víctimes republicanes, entre les quals es troben familiars seus.

Vam tenir una setmana de memòria històrica. Va bé per no oblidar, cada vegada en correm més risc, ara que ja se'ns moren els últims testimonis que ens queden de la Guerra Civil. Dos dies abans havíem assistit, al Instituto Cervantes de París, a la projecció d'un documental que s'havia estrenat el dia abans a l'Ajuntament de París, aprofitant l'homenatge -que ha arribat tard- als membres de 'La nueve'.

Potser alguna vegada heu sentit parlar que, quan Charles de Gaulle va entrar a París després d'haver-la alliberat dels nazis, el 24 d'agost de 1944, tenia just al darrere una colla de tancs i militars espanyols, republicans que van lluitar amb els aliats a la Segona Guerra Mundial contra el feixisme. Els tancs, que van ser els primers en entrar al París alliberat, tenien noms de batalles de la Guerra Civil: Brunete, Ebro... i rebien el nom de 'La nueve' perquè eren la novena companyia de la Segona Divisió de l'Armada de Leclerc.

Aquest honor d'encapçalar la desfilada que portava a París la llibertat va ser l'únic homenatge, ja que després han estat oblidats. El documental, que està basat en un llibre publicat fa un temps, rescata aquests combatents de l'oblit. Aquests lluitadors que esperaven que després de França, alliberarien Espanya del feixisme. Però van veure el seu somni frustrat. La guerra freda, i l'aliança de Franco amb molts països, va enfonsar els seus somnis de tornar a Espanya i fer caure Franco. El somni de tornar a casa.

El documental n'entrevista Luis Royo i Manuel Fernández, els últims supervivents d'aquesta epopeia. Ja vellets, esperen acabar els seus dies -un a casa seva i l'altra en una residència d'avis- al país al qual van arribar pensant que només seria per un temps. Ells tampoc van poder tornar a casa.

PD-->Ahir pensava de nou en aquest post i em venia al cap una cançó boníssima d'en Carlos Valera que em va passar un amic (gràcies Jordi!) quan vam anar a Cuba. Parla d'una altra història, però la recordava pensant en tots aquells republicans que van lluitar tant i que s'hi van deixar la vida. L'última estrofa diu: "Que no sirvió de nada, de nada, de nada. Que no sirvió de nada... o casi nada; que no es lo mismo. Pero es igual"
Us deixo aquí la cançó:


PD 2-->Podeu veure un trailer del documental en aquest enllaç al portal de la ciutat.