La meva dosi d'insociabilitat

Fa dos mesos i mig que vam arribar a París i, encara que no he escrit tant com voldria en el meu diari de camp, us podeu fer una idea del que ha estat la vida per aquí: un no parar.

Un no parar d'adaptar-nos, un no parar d'estudiar, un no parar de fer tràmits, un no parar de fer mudances, un no parar de moltes coses, però també un no parar de conèixer gent.

Sé que serà una taca en el meu recent estrenat currículum d'antropòloga al terreny, però dos mesos i mig han estat suficients perquè surti la meva part insociable.

- Tu ets insociable?

- Sí. La veritat és que no sé en quina mesura, però sovint em fa molta mandra la gent.

- Ui, doncs aquest no ha de ser un tret gens valorat per a una antropòloga.

- Ho sé, però és així. Tinc moments en què prefereixo estar sola, llegint, dormint, fins i tot estudiant, que coneixent gent nova. O que relacionant-me amb aquells ja coneguts que no són encara (o mai no seran) amics.

Perquè em cansa relacionar-me. Fer preguntes i donar respostes que es repetiran infinitament (tu què estudiaves? I en quin barri de París vivies? Ai, perdona, si això ja t'ho havia preguntat. És que som tanta gent nova!); iniciar converses que no m'interessen; explicar part de la meva vida; en fi, tenir converses gairebé buides (mai ho són del tot) i omplir així els dies.

Així doncs, prou, necessito un descans. Necessito permetre'm no tenir ganes, preferir estar sola, llegir un llibre, no fer res, fins i tot estudiar... I de pas, escriure en el meu diari de camp, recollir totes aquestes relacions, les coneixences, els apropaments que permeten que algunes converses deixin de tenir la superficialitat dels que es coneixen però no tenen una amistat, els xocs culturals, les dificultats amb l'idioma...

I a poc a poc, tornar a tenir ganes de començar, de conèixer nova gent, i de respondre d'on sóc, què estudio, a quin arrondissement de París visc i fins quan m'hi quedaré.