Records de Calais, ara que ja fa uns dies...

• La pregunta d’un kurd iranià, dins la sala d’audiències on en una estona seria jutjat, sobre si nosaltres estàvem allà perquè havíem d’anar també a la presó, o si teníem problemes amb la justícia. El dia abans, al punt de recollida d’aliments, un noi de 16 anys em preguntava si també volíem creuar la frontera.

• La mirada i el silenci del senyor gran que tallava el pa a la seu de l’ong la Belle Étoile, on vam anar per col·laborar a fer els paquets d’aliments que més tard s’entregaven en el punt de recollida. Mentre la resta parlaven, a ell no li vaig escoltar ni un mot. Un parell d’hores més tard, després que tots els migrants haguessin dinat i se’ls preparés un tè, amb una mirada me’n va oferir un. Li vaig agafar, també en silenci.

• El Mighty, un jove mig sudafricà mig eritreu que ens va acostar a buscar un lavabo públic. Sense demanar res a canvi. 
• Cada vegada que algú ens saludava i ens donava la mà amb un gest d’agraïment.
• Els cabrons dels policies de la sala d’audiències del tribunal de justícia. Mentre sis homes –tres afganesos, un iranià, un vietnamita i un eritreu- esperaven per ser jutjats per voler creuar fronteres que els governs han decidit que no poden creuar, ells xerraven i reien com si s’estiguessin prenent una cervesa. Hi va haver moments que, per sobre les fortes rialles, se sentien fins i tot cops d’emoció de tant que reien. Tant groller com si un grup de sis persones no parés de riure i fer festa dins d’un tanatori.

• La posta de sol, tornant cap a París, cansats de tres dies tan intensos.

• La mirada riallera del Philippe. 
• El bon rotllo del Benjamin, becari en pràctiques a l’oficina que l’ACNUR té a Calais. Sí, una oficina d’ACNUR a Europa. Vergonyós, i preocupant. 
• He trobat resposta a la pregunta que sovint se'm fa sobre per què he passat del periodisme a l’antropologia. Perquè vaig sentir que em calia quedar-me a Calais com a mínim dues setmanes per conèixer el que estava succeint. L’antropologia és conscient del temps que cal per fer un bon treball de camp. Les rutines de producció del periodisme no et deixen ni dos dies per redactar un reportatge.
• M’encanta treballar en equip amb el meu company, el meu amic, el meu periodista preferit, un professional de cap a peus.