El port francès de Calais es troba a poc més de 30 quilòmetres de distància -per mar- del port anglès de Dover.
Aquesta és la raó per la qual milers d'immigrants han passat l'últim any per la ciutat per creuar a l'Anglaterra, on pensen trobar el seu Eldorado particular.
Afganesos, iraquians, iranians, però cada vegada més sudanesos, eritreus o etíops malviuen als voltants d'aquesta ciutat apagada del Nord-Pas de Calais, la regió més al nord de França.
Es va parlar molt d'ells quan, al setembre de 2009, el govern de Sarkozy va decidir desmantellar la 'jungla' de Calais, com s'anomena els campaments amagats entre els petits boscos que rodegen el port. Llavors eren més de mil, ara no són més de cent.
Des d'aquí provaran, durant les nits, una vegada rere l'altra, creuar el Canal de la Manèga dins de camions que pugen al ferry de l'Eurotunnel, o amagats sota dels camions, amb algun vaixell...
Si voleu conèixer el que es viu a Calais, us recomano que veieu la pel·lícula Welcome, de Philippe Lioret, sobre un noi kurd que vol creuar el canal nedant i per això pren classes per millorar el seu crowl en una piscina de la ciutat.
Vam arribar ahir després de dinar. Vam conèixer una mica el territori i ens vam apropar al port, a la zona on s'amaguen els migrants -tot i que no en vam veure cap-, als pàrquings dels grans camions que esperen entrar als ferrys -i on acostumen a colar-se els que volen creuar, previ pagament d'algun centenar d'euros als passadors, que coneixen bé el terreny perquè ja porten temps en aquesta situació.
A la nit vam poder veure que la policia està molt present als carrers. De fet, en aquests moments podríem dir que a Calais hi ha més membres del cos de les CRS -els antiavalots francesos, encarregats de detenir-los i de destruir els seus hàbitats- que migrants assentats a la ciutat. Sobretot ara que han disminuït, en un any, de més d'un miler a poc més d'un centenar, perquè s'han anat repartint, amagant, per tota la costa.
Avui ens hem apropat una mica a la realitat. Hem estat al punt de recollida d'aliments on algunes associacions locals reparteixen els àpats en bosses de plàstic i hem entrevistat a activistes i treballadors d'organitzacions.
També hem començat a conèixer històries en primera persona. Un noi que s'identificava com mig sudafricà mig etíop que ens ha acompanyat a trobar un lavabo públic; un menor iraquià que just havia arribat ahir a Calais, després de passar per París; un altre iraquià que posava els cordons de les sabates just davant del Centre de Retenció de Coquelles, d'on acabava de ser alliberat.
I una frase comuna, fins i tot per a aquells que no parlen anglès ni francès; fins i tot per a aquells que gairebé no diuen res: Jo vull anar a l'Anglaterra.
Que la majoria parli anglès no és l'única raó. Molts tenen un germà, un familiar, un conegut allà, que ja treballa, que ha aconseguit ensortir-se'n. La confiança en les xarxes socials al país de destí els fa seguir vivint en aquesta vida infernal, en aquesta terra de ningú, en aquest no-lloc...
Mentrestant, continuaran fugint de la policia, continuaran sent amables amb gairebé tothom qui arriba -sobretot si no és un càmera de televisió que just arribar es posa a gravar sense demanar permís-, continuaran menjant un àpat que arriba dins una bossa de plàstic, continuaran somiant que a l'Anglaterra la vida serà millor.
No coneixia la realitat de Calais ni el canvi experimentat des que el govern francès ha posat en marxa aquest reforç de l'estat policial. Molt interessant aquest post.
ResponElimina