Des de fa temps teníem pendent participar en una de les caminades que organitza la interessant associació Paris par rues méconnues, París per carrers desconeguts, que proposa itineraris pel París menys turístic i més popular, amb una bona dosi d’activisme polític per comprometre les institucions, els habitants i també els turistes a no oblidar-se d’aquests barris.
L’itinerari escollit per ahir va ser “Belleville, del poble a la ciutat”, ja que fa un descens de la part alta de Belleville, molt similar al poble separat de París que va ser fins l’any 1860 –però absolutament gentrificat actualment, amb habitants com Johnny Depp i la seva dona cantant, Vanessa Paradise, o les actrius Catherine Deneuve i Juliette Binoche- al Bellville més proper a la capital, on vivíem nosaltres, amb carrers i cases no tan estètiques i més ple d’immigració. El poder adquisitiu s’imposa.
Vam gaudir moltíssim d’una visita privilegiada, gairebé particular, ja que només érem quatre participants, i perquè va sobrepassar les quatre hores de durada –les visites són de dues hores- gràcies a què la coordinadora del programa estava mostrant com fer-ho a nous membres de l’associació.
Entre moltes altres coses, vam descobrir una petita i preciosa perruqueria dins d’una botiga de flors no menys bonica; entrar a l’Espai Louise Michel regentat pel mític anarquista Lucio Urtubia, amb qui ja vam concretar una entrevista; entrar als patis interiors dels edificis, on de vegades hi ha cases unifamiliars que hom no imaginaria a París o s'instal·len els petits tallers dels artistes que van arribar al barri buscant preus més suportables.
Em va servir també per conèixer millor la història de Nemo, l’artista local de qui ja havia vist algun mural pintat per les parets de Belleville, i per descobrir una bonica anècdota de les seves pintures. Aquest professor de mates li llegia al seu fill cada nit la història del detectiu The little Nemo, de qui ha pres el nom artístic. Un matí abans que el petit anés a l’escola, li va pintar dibuixos en el camí des de casa perquè no tingués por d’anar-hi.
D’aquí als grans murals que decoren les parets de Bellville només hi havia un pas. Us deixo amb un dels més coneguts, al carrer Henri Chevreau. El vaixell de paper no és arbitrari, ja que l’artista el va pintar per creuar metafòricament l’adjacent carrer del Mar, i l’obra s’inspira en la pel·lícula dels anys 50 The Red Balloon, sobre un nen del barri de Ménilmontant –just al costat- que persegueix el seu globus vermell.
De Ménilmontant és un altre d’aquests artistes que van decidir decorar els murs d’aquests barris marginats pel centre cultural i museïficat parisenc: Mesnager, qui és conegut per les seves figures blanques, com aquestes anomenades ‘Les gars [nois] de Ménilmontant’.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada