Tornats a París des de fa uns dies, amb visita a Barcelona inclosa, la rutina continua i els hàbits prosaics reapareixen. Amb la rutina, la necessitat de depilar-me. Després que la ferida de l’últim tall amb la fulla d’afaitar encara es vegi a la meva cama, he decidit trencar la fidelitat amb la meva esteticista de Sant Feliu des de fa més de 15 anys. Així doncs, fa uns dies vaig decidir posar-me a les mans d’alguna de les noies xineses que regenten el centre que hi ha a sota de casa.
Un temple de la pedicura i la manicura –hi ha diversos per París, amb sofàs de luxe, amb barres per cuidar-se les mans que semblen ser les dels bars més cool- on també es fan depilacions. Com vaig poder comprovar, però, no és la seva especialitat, així que continuaré sent fidel a la meva esteticista.
Tanta narració de vida banal i prosaica per fer referència a la conversa amb la simpàtica noia que em va irritar la pell de les cames amb les seves estirades poc professionals.
Jove xinesa instal·lada a París des de fa quatre anys –encara que amb ganes de tornar al seu país, no està contenta amb els parisencs- va arribar el moment de preguntar-nos on vivíem.
Ella va respondre que vivia en un dels districtes rics de París, “sé que és ric, però és que he de viure allà perquè, ja saps, allà no hi ha africans que em puguin robar, i em sento més segura”.
Empassant saliva i posant la meva veu més ingènua i pedagògica, evitant qualsevol to de censura o lliçó...
- Creus que ells et poden robar pel simple fet de ser negres o àrabs?
- Sí, roben molt als xinesos.
- Aaah
- Sí, al meu company ja li han robat en més d’una ocasió. Una vegada parlava pel mòbil i se’l van agafar, una altra li van robar la bossa...
- Aha, emmm
No era la primera vegada que ho sentia. Un dia em van dir que els xinesos tenien més por dels atracadors que altres comunitats perquè els atracadors sabien que molts d’ells no tenien els papers en regla i llavors no podien denunciar-los.
Sigui com sigui, la por a l’immigrat arriba fins i tot als mateixos immigrats. Res de solidaritat per estar passant pel mateix tràngol? Res de germanor entre les diferents comunitats?
Espero que només es tracti d’anècdotes.
Encara que la meva esperança pot enclastar-se contra les petites anècdotes que, en boca de tots, ens fan pensar que tenim raó quan les fem servir per argumentar un principi i una opinió.
Enclastar-se contra la cortina de fum amb què Sarkozy tracta d’escapar de la crisi política quan identifica immigració amb delinqüència i inseguretat.
Enclastar-se contra la realitat que fa que les capes socials inferiors hagin de lluitar pels recursos i les deixalles del sistema que arriben a aquests barris o suburbis de París on també alguns nouvinguts eviten instal·lar-se.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Mmmm... molt bona reflexió, que deixa oberta la qüestió, que et posiciona a tu que escrius, que els posiciona a ells tots plegats (inclòs al Nicolas), comentari que presenta aristes, matisos, diferents angles. Ja és així la realitat, no?
ResponEliminaSí, és clar que la realitat té matisos, però no deixo de creure que hi ha posicions que són perilloses. Perquè estigmatitzen algunes comunitats! Encara que sigui per correcció política, jo evito utilitzar expressions com les següents: "No visc al districte 18 perquè els africans roben; passo de dinar a un restaurant del 13 perquè els xinesos són uns porcs que es passen el dia escopint; no m'agrada el Petzl perquè està ple de jueus sionistes i intol·lerants amb les dones"... Crec que cal començar, com a mínim, per canviar el llenguatge. I evitar justificar les nostres opinions amb anècdotes, que sí, existeixen i formen estadístiques, però són anècdotes. Anècdotes que, a més, tenen un origen més en la condició social que no pas en la condició ètnica. Gràcies pel teu comentari. Enriqueix el bloc, i les meves reflexions! Continua fent-me dubtar del que escric! Una altra antropòloga innocent
ResponElimina