Homenatge a les biblioteques parisenques

M’encanten les biblioteques. M’agrada visitar-les, perdre’m pels passadissos, trobar alguna sorpresa entre les seves lleixes... i també m’agrada anar-hi estudiar. Per sort, ja que els últims mesos he hagut d’estudiar molt, així que he aprofitat per descobrir les biblioteques de París.

A casa em costa més posar-m’hi. No acabo de trobar la postura, em disperso, sempre hi ha alguna altra cosa a fer.

Ara que ja he acabat les classes, els exàmens, els treballs... ara que ja només em falten alguns tràmits per estar llicenciada en antropologia, vull fer un homenatge a les biblioteques parisenques que m’han acollit els últims mesos. I que encara m’acullen, ja que no deixo d’anar-hi, per llegir, per trobar més documents, per aprofundir en l’antropologia que més m’interessa.

La biblioteca universitària de Nanterre, la BU, m’ha servit per aprofitar les hores mortes entre classes i aconseguir els llibres i textos que he hagut d’anar consultant.

Estudiar a la biblioteca de la Sorbonne impressiona: per la decoració, el sostre pintat amb murals, les taules de fusta amb els llums individuals, el pes de la responsabilitat en ser conscient de tot aquell qui haurà estudiat. No vaig poder gaudir-ne tot el temps, però, ja que a l’abril van començar les obres per restaurar-la. A prop de la biblioteca està enterrat, a la capella de la universitat, Richelieu, el dels ‘mosqueters’, qui sembla que no era tan dolent com pintava Dumas a la seva novel·la -o als dibuixets de gossos que veiem de petits.

Estudiar a la mediateca del Museu del Quai Branly és un privilegi. Probablement sigui la biblioteca més nova de totes i la que té les millors vistes de París. Gràcies a un treball que vaig haver de fer sobre un objecte exposat a la col·lecció permanent del museu –que mereix un post exclusiu, el tinc pendent- vaig haver-hi de passar moltes, i agradables, hores.

L’Institut del Món Àrab de París mereix la visita del turista i de l’habitant. Perquè l’edifici s’ho val, amb la façana que va consagrar, a finals dels 80, l’arquitecte Jean Nouvel –el de la torre Agbar de Barcelona-, amb la torre de llibres que puja en una escala de cargol per tres pisos, o la sala de l’alt consell i la terrassa del novè pis, des del qual es tenen unes meravelloses vistes de l’esquena de la catedral de Notre Dame, per a molts més bonica i interessant que la part frontal.

La biblioteca nacional François Miterrand ha estat l’última que he conegut, per trobar-se més lluny de casa i també perquè cal pagar-hi entrada. Però val la pena. Immensa, preciosa, nova però que a la vegada trasllada a allò que devien ser les biblioteques antigament. I sobretot, silenciosa. No sé si serà l’edat, però no puc evitar emprenyar-me amb aquells que han oblidat que les biblioteques són temples de silenci, espais de concentració... Per aquesta raó i per altres serveis que ofereix, i també perquè permet descansar mirant el Sena, seria la biblioteca que escolliria per anar-hi cada dia si em calgués preparar unes oposicions o escriure una tesi.

Per últim, la Bibliothèque Publique d’Information, la BPI, la biblioteca del Pompidou, la meva preferida. Tot i que aquesta devoció va en contra del meu amor pel silenci a les biblioteques –per a què us feu una idea, a la cafeteria hi ha una màquina on es venen taps per les orelles- m’encanta. Perquè hi vaig a peu des de casa, perquè hi ha totes les revistes del món, perquè està dins del Pompidou, un dels edificis que més m’agraden de París, i sobretot perquè simbolitza la política d’amor per la cultura de l’estat francès.

A diferència de la majoria de biblioteques, en aquesta l’accés és absolutament lliure, tret d’haver de passar per un control de metalls i de bosses a la porta, que deixa accedir tothom.

Tant és així, que és habitual trobar-se amb els sense sostre llegint la premsa, connectant-se a internet o mirant les televisions internacionals, sobretot a l’hivern, escapant del fred del carrer.

Això sí, durant l’any escolar, el preu d’entrar en aquesta biblioteca és la cua que s’hi ha de fer. En època d’exàmens fins i tot pot ser de més d’una hora, així que la gent aprofita per començar a llegir, menjar, xerrar...

Espero que la política d’amor a la cultura continuï existint i com a prova en facin una altra, l’accés al coneixement no ha de tenir portes ni cues!