dimecres, 25 d’agost del 2010

Literatura parisenca

No, aquest no és un post de literatura francesa, sinó de literatura sobre París.

Tot va començar amb París no se acaba nunca, d'Enrique Vila-Matas, que ens va acompanyar en les primeres nits a Belleville. Ara que ja resten pocs dies, compartim amb ell la sensació que ens deixa la ciutat: “Me gusta tanto lo que hay en París que la ciudad no se me acaba nunca”.


Lluny queda aquell barri de Saint Germain que ell buscava i que va viure, però en vaig gaudir moltíssim, sobretot de les anècdotes que m’apropaven a la ciutat i de la ironia que caracteritza aquest escriptor barceloní. Els seus dos anys a les golfes de la rue Benoît, 5, un petit espai que li va llogar l’escriptora Marguerite Duras, també ens ha connectat amb les nostres golfes, a la rue Saint Denis, i amb el petit escriptori on he treballat tant, encara que no per escriure la meva primera novel·la.

A més, el meu llibre de París no se acaba nunca és un exemplar ara ja especial, ja que està signat per Vila-Matas en una visita recent a París. Una dedicatòria acompanyada per una bonica silueta d’un senyor amb barret.

“Me gusta sentarme en las terrazas de los cafés de París, y también me gusta mucho andar por esta ciudad, andar a veces durante toda una tarde, sin rumbo preciso, aunque tampoco exactamente al azar, ni a la ventura, pero tratando de dejarme llevar. A veces tomando el primer autobús que se detiene ante mí (como decía Perec, no se puede tomar el autobús al vuelo). O bien caminando deliberadamente por la rue de Seine para asomarme al arco que da al Quai de Conti y allí descubrir la silueta delgada de mi amiga La Maga detenida en el pretil de hierro del Pont des Arts”.

La Maga i el Pont des Arts em porten a Rayuela, la gran novel·la que Julio Cortázar va situar a Paris i Buenos Aires, les nostres ciutats de l'any 2010. La novel·la que em va fer enamorar.

Fa només tres dies, després de buscar i buscar pel cementiri de Montparnasse, vam trobar la tomba de Cortázar, que descansa des dels anys 80 en aquest bell espai de calma, acompanyat de la seva última parella, que va morir dos anys abans de leucèmia i el va deixar absolutament trist.


Un altre llibre imprescindible és La vida exagerada de Martín Romaña, d'Alfredo Bryce-Echenique (gracias Carol). Divertit, exagerat, explica els anys d'aquest escriptor peruà a París.

“Me gusta París, a quién no, pero sé que hay algo que terminará expulsándome de esta ciudad en la que he sido pobre, joven y feliz, algo más rico y algo menos joven, realmente feliz y profundamente infeliz. Todo es normal, no me quejo, en ninguna ciudad del mundo habría sido diferente, tampoco, puesto que ya no me cabe la menor duda de que mi carácter ha tenido mucho más que ver en mi destino…”.


Bryce-Echenique -o Martín Romaña- també va viure en unes golfes. Hi ha un tipus d'allotjament a París, les 'chambres de bonne' -antigues habitacions de les criades- on és molt habitual que hi visquin els joves, els estudiants, els que no tenen prou calers que calen per habitar aquesta ciutat insultantment cara. Són espais de 10 metres o poc més, a la part més alta dels edificis -on evidentment no hi arriba cap ascensor- i on sovint cal compartir el vàter amb la resta de veïns. El preu no sol baixar dels 500 euros, així que ja podeu imaginar la resta.

Tant Bryce Echenique com Vila-Matas expliquen com els va inspirar en les seves ambicions literàries a París la narració de les aventures que havia passat, unes dècades abans, Ernest Hemingway. París era una fiesta o A moveable feast, en anglès, són les memòries a la capital francesa durant els anys 20 de l'autor de El viejo y el mar o Por quién doblan las campanas.

Vila-Matas diu que Hemingway va influir molt en la seva vocació d’escriptor “con aquellas líneas que me empujaron a ser infeliz en París: “París no se acaba nunca, y el recuerdo de cada persona que ha vivido allí es distinto del recuerdo de cualquier otra […] París siempre valía la pena, y uno recibía siempre algo a cambio de lo que allí dejaba. Yo he hablado de París según era en los primeros tiempos cuando éramos muy pobres y muy felices””. Vila-Matas, en canvi, va ser molt pobre i molt infeliç. Sigui com sigui, ell creu que París era una fiesta “es un libro para futuros escritores”.


Però no us en puc explicar massa del llibre de Hemingway, ja que tinc pendent de llegir -possiblement en el viatge de tornada en tren- l'exemplar en versió original que vam comprar a la Sheakespeare and Co, la llibreria anglesa de París, el dia de Sant Jordi. Per cert, no deixeu de pujar a la planta superior d'aquesta llibreria mítica, de visita imprescindible.

Per últim, no podia oblidar-me dels breus textos de l'amic Mario Benedetti, en un llibre il·lustrat per Antonio Seguí, Historias de París, que ens va regalar la Martuqui abans de marxar a NYC.


“Siempre se estaba prometiendo entablar una relación más o menos estable con alguna francesa, como un medio insustituible de incorporarse definitivamente al idioma, pero, llegado el caso, sus amistades tanto femeninas como masculinas, se limitaban al clan latinoamericano. A veces no era una ventaja sino un fastidio, pero la verdad era que se buscaban unos a otros para hablar de Cuernavaca o Antofagasta o Paysandú o Barranquilla, y quejarse de paso de lo difícil que resultaba incorporarse a la vida francesa, como si ellos hicieran en verdad algún esfuerzo para comprender algo más que los editoriales de Le Monde y la nómina de platos en el self service”.

6 comentaris:

  1. Molt bó el final... No m'enrecordava del text final de Benedetti. És exactament el que em va passar a mi! Je, je... i amb llatinoamericans.

    M'he llegit tots els llibres, però voldria conèixer algun més... Algú en sap més llibres sobre o ambientats a París?

    Falten escriptors o escriptores franceses!

    salut,
    Josep-Ll. Guillla

    ResponElimina
  2. Benedetti tiene razón a veces no es una ventaja sino un fastidio, sin embargo no se reúnen en razón de Cuernavaca o Barranquilla, se reúnen simplemente porque en el fondo, como bien dijo Mercedes Sosa,se puede tener donde vivir en muchos lugares, pero al final uno es de donde es. Tal vez se reúnen porque al mismo tiempo que se ama a Paris, también se le odia, y existe un afán de reconocer en ella algo tuyo, algo cercano, algo que te pertenezca. Quizás se reúnan porque somos en el lenguaje y nada como tu propia lengua para sentirte en casa. Estoy seguro que eso no es lo único en lo que debe invertirse el tiempo, pero es una necesidad legítima.

    ResponElimina
  3. Afortunada que lograste encontrar a Cortázar!! Estuvimos como media hora mirando y no hubo forma. Nos topamos con otras muchas, pero no con la suya... No sé si me lo tengo que tomar como la metáfora de algo más profundo. Un abrazo a los dos.

    ResponElimina
  4. Sinceramente, enhorabuena. Me has hecho volver a esos fantásticos días que pasamos en vuestra pequeña buhardilla. Un viaje literario encantador, gracias.
    Espero que aunque la aventura parisina se agote, este espacio no se desvanezca y podamos leer antropologia sudamericana en breve. ¡Besus!
    (te he vinculado a mirlab)

    ResponElimina
  5. Gràcies pels vostres comentaris, em fa moltíssima il·lusió!!! Llàstima que em quedi poc a París, perquè em motiva a seguir escribint. Josep Lluís, tinc algun llibre més anotat, que encara no he llegit, però te'ls passo: Notes sobre París, de Josep Pla; Sin blanca en París y Londres, de George Orwell; Trópico de cáncer, de Henry Miller i París. Ritmos de una ciudad, de Julio Cortázar.

    ResponElimina
  6. Reconec que no m'he llegit cap d'aquests, sens dubte és una assignatura pendent. Últimament no surto de la novela negra, aixó sí, prou d'escriptors nòrdics, que ja cansen una mica!!

    Sí que he llegit un llibre del Patrick Modiano ambientat al París dels 60. Es diu 'En el café de la juventud perdida'. Pel títol pintaba molt i molt bé, però després em va decepcionar una mica. Segurament perquè encara no us haviem visitat a París i no acabava d'ubicar els llocs i els barris dels que parla. No obstant, segurament que vosaltres li treureu molt més profit.

    Apa, una abraçada i ens veiem a Barna!

    ResponElimina