La casa està neta i recollida. Les maletes plenes –hem hagut de comprar una bossa nova a última hora-. La visita del propietari del pis ha estat un tràmit més que agradable. La nevera està gairebé buida. D’aquí a poca estona sortirem per fer l’últim sopar d’aquesta etapa a París. Demà abans de les nou ens espera el taxi a la porta de casa.
Tinc ganes de tornar a casa. Encara que sigui pel poc temps d’unes setmanes, abans de tornar-nos a embarcar cap a terres llunyanes. La meva llengua, la meva gent, els meus espais, els meus temps.
Però no podria dir que tinc ganes de deixar París. Tot i que sigui una ciutat dura; tot i que els parisencs no siguin tan amables com m’agradaria; tot i que el pis sigui tan petit i les escales tan fotudes per pujar; tot i que l’estiu ja fa dies que es va acabar; tot i estar tan lluny del mar Mediterrani...
Això sí, sé que una vegada a casa, hi ha moltes coses que agrairé haver deixat enrere.
- No trobaré a faltar pujar els sis pisos de casa, en una escala bruta i vella.
- No trobaré a faltar els crits i cops dels obrers que treballen a la façana del meu edifici des de la segona setmana que vaig arribar.
- No trobaré a faltar l’agror d’alguns i algunes parisenques.
- No trobaré a faltar la burocràcia francesa, i l’enviament múltiple de cartes postals –sí, en paper físic- per fer qualsevol tràmit, com fer-se soci del Vélib, demanar el tancament d’un compte bancari, o posar-me en contacte amb la institució que regula les ajudes pel lloguer.
- No trobaré a faltar les dimensions de la cuina: una nevera, una pica, dos fogons, el forn i dos armaris en el mateix espai en què posaríeu un armari petit de dues portes.
- No trobaré a faltar la mancança de la meva gent.
- No trobaré a faltar els preus de París.
Però...
- Trobaré a faltar poder anar diverses vegades per setmana, a peu, a la BPI, Biblioteca Pública d’Informació del Centre Georges Pompidou.
- Trobaré a faltar descobrir altres biblioteques i passar-hi estones, més solemnes i silencionses.
- Trobaré a faltar la llum i els colors del cel de París, sobretot quan hi ha núvols i està a punt de caure el sol.
- Trobaré a faltar entrar al Cour Carré del Louvre mentre corro de camí al parc de les Tuileries.
- Trobaré a faltar agafar qualsevol retall de qualsevol lloc on s’informa d’activitats culturals, i omplir l’agenda amb totes aquestes activitats que la majoria de vegades no tenim temps de fer.
- Trobaré a faltar conèixer nous racons de París.
- Trobaré a faltar recórrer els carrers de París en bicicleta.
- Trobaré a faltar organitzar un picnic cada dos per tres.
- Trobaré a faltar rebre visites d’amics i familiars i ensenyar-los un ’altre’ París.
- Trobaré a faltar experimentar cada dia coses noves i pensar: això ho he d’escriure al bloc!
- Trobaré a faltar sortir de casa per anar a fer un volt pel Pompidou com qui baixa a fer un cafè al bar de la cantonada. No seré conscient del tot d’aquesta sort fins que ja no sigui aquí.
- Trobaré a faltar passar tantes hores junts.
- Trobaré a faltar les trucades per l’Skype.
Trobaré a faltar la sensació d’estar vivint en una ciutat que no és la meva.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Hola!
ResponEliminaYo me siento igual. Muchísimas son las cosas de las que siento que me he "liberado" al abandonar París, y que desde luego no echo ni lo más mínimo en falta: las prisas, la agresividad de la ciudad, el estrés que se respira en todos lados, el espacio en el que tienes que vivir si no eres un millonario,...
Y sin embargo quedarse nada más que con eso sería faltar a la realidad, gracias a Paris conocí a gente tan amable y maravillosa como vosotros, en Paris conoci desde luego una sociedad culta, inteligente y llena de historias de vida interesantes y alternativas, una ciudad que se rebela contra la sociedad de consumo, de la ignorancia, del cliché, donde la ostentación casi ofende, donde la chulería rápidamente queda en evidencia...
También sus avenidas llenas de arboles centenarios, los efectos visuales de ese cielo cada día con nuevas tonalidades, con algún matiz que otro, reflejado en las vidrieras de algún edificio antiguo, antiguo, sí, que no viejo, bien cuidado y con su superviviencia asegurada; la majestuosidad del Sena, esa especie de nube entre la realidad y la ficción en la que uno se siente al caminar a su lado,... son cosas que no olvidaré jamás.
¡Que plenitud alcanzaba mi alma, el día menos esperado! Una plenitud extraordinaria, pues nada tenía que ver con las posesiones materiales, ni con ningún sentido de ambición sobre los demás, una plenitud más interior, más profunda, más personal y privada...
París por un lado es una ciudad sobrevalorada, increiblemente cara, donde la vida diaria es bastante dura, pero por otro lado es capaz de emocionar como ninguna otra, y atrapar nuestras almas en su búsqueda infinita hacia el ser humano, tomado éste como es, con todos sus patetismos al tiempo que con todas sus grandezas.
Tello García
Ep! Tard ja em passejo pel bloc. I m'agrada reviure en llegir-lo el vostre París, el vostre piset, les vostres ganes i la vostra hospitalitat.
ResponEliminaPetooons!
mar