La Poste. Capítol 4289

No diguis blat fins que no sigui al sac i ben lligat. Quin savi el que va inventar aquesta frase!

Avui fa dues setmanes clavades que vam sortir amb aire triomfal i satisfacció victoriosa de la Poste, ja que per fi havíem aconseguit obrir el nostre compte corrent. Ho recordeu?

Quinze dies després, però, el nostre compte corrent encara no està obert. I això significa també que no ens han arribat a casa ni les targetes ni la txequera. Anem pagant tot el que podem amb la visa espanyola, i així tractem d’estirar els gairebé 100 euros que ens queden del capital en metàl·lic amb què vam venir a París, pensant que en menys de quatre!!! setmanes tindríem resolt aquest tràmit.

El més graciós és que, quan divendres vam anar a la Poste a preguntar com és que no ens havien arribat tots els documents, la noia que ens va atendre –diferent a la que ens va obrir el compte, que no hi era- ens va dir que no estaria obert en uns quants dies encara. Davant la nostra estupefacció i la repetició de la frase “ens van dir que ho tindríem tot en una semtana o deu dies”, va fer un mig somriure i ens va dir que això eren coses de la comercial que ens havia atès, però que la realitat és que no havíem d’esperar rebre-ho abans de tres setmanes des que vam donar l’ordre d’obertura.

I l’únic problema no és només que acabarem pagant una comissió abusiva per treure diners d’un caixer francès amb una targeta estrangera –quan veníem ben preparats amb diners perquè això no passés- sinó que estem a punt de perdre un pis que hem gairebé llogat, com si trobar-ne fos fàcil.

El propietari del pis –que pot ser o un neuròtic que necessita tenir-ho tot controlat d’una manera excessiva o un bon deixeble d’un sistema que l’ha educat en la necessitat d’una burocràcia que arriba fins l’absurd- ens espera uns dies més perquè li donem tot una sèrie de papers que necessita.

Si no, haurem de tornar a començar a buscar pis, què hi farem?

Continuarà...