SLAM

Un altre cop de sort dels nostres primers dies a París. El bar de la cantonada, gairebé podem baixar amb pijama i sabatilles, és un dels centres s'SLAM de París. De fet, just al costat del bar hi ha el local de la productora Slam Productions.

L'Slam de poesia és (segons la wikipedia francesa) una mena d'expressió popular en què els poetes s'enfronten i reben les notes d'un jurat triat a l'atzar entre el públic. És una poesia sonora considerada com un moviment d'expressió popular, inicialment al marge dels circuits artístics tradicionals, però avui molt reconeguda i mediatitzada. A més de la qualitat del poema, en la valoració també hi intervé la performance.

Nascut al Chicago dels anys 80, els poetes, molts provinents del hip hop, el reivindiquen com un art del carrer. Entre les principals normes per participar en un slam, destaquen: hi pot participar tothom; no estan permesos ornaments sonors, de roba o lumínics; el temps per cada poeta és de 3 minuts com a màxim (es penalitza si el sobrepassen); s'ofereix una beguda per als participants, etc.

I jo avui, en la meva primera cita amb l'Slam, he tingut l'oportunitat de ser jurat.

L'animador de l'Slam, Pilot le Hot, m'ha ofert l'instrument (a la foto) per donar les notes i no he sabut dir que no, així que he estat un dels tres jurats de la sala Culture Rapide. Cabaret Populaire, així es diu el bar. He puntuat molt alt, però ho he fet gairebé només basant-me en l'expressió, la sonoritat i l'harmonia de les poesies. Malauradament, no he entès prou la lletra com per valorar-la. Què hi farem? Encara no.

Per cert, Pilot le Hot, gràcies als seus cabells, és l'alter ego de Robert Smith, dels The Cure (homenatge a la Lú, si vieras esta reproducción dejaría de ser tu amor platónico). I atenció a l'home de barba llarga blanca, suposem que un clàssic del local.

La sorpresa, però, ha estat que quan ha sortit a recitar, el seu accent inconfusible ens ha fet adonar que és un espanyol que fins i tot ha cantat una mena de copla sobre no sé quina oliva verda. Tot un personatge.

Sí, sí, ha estat una sort tenir el Culture Rapide just a tocar, ja que programa activitats cada dia de la setmana, a més d'oferir un espai agradable i divertit on es poden menjar crêpes, galettes i beure qualsevol cosa. Perquè ja que tenia previst buscar algun lloc d'Slam abans de venir. A l'Escola Oficial vam veure un vídeo d'un dels màxims exponents a París, Grand Corps Malade: un paio que es va quedar invàlid en un accident en una piscina però que s'ha anat recuperant i ara grava discos i tot amb aquesta poesia.

Us deixo el vídeo amb què jo em vaig introduir a l'slam, una oda de Grand Corps Malade a Saint Denis, el seu barri (a la 'banlieu').

PD-->No volia plegar sense fer referència, d'una banda, a la nostra primera soirée (festes a casa de la gent, perquè els agrada, perquè beure als bars és caríssim i, suposo també perquè no es pot fumar a cap lloc públic -la infraestructura per fumar fora dels bars és molt interessant de veure, tot i el fred-). Era l'aniversari del nostre llogater i hi havia una barreja interessant de gent (món del cine, un paio de LA que havia jugat a la segona divisió de futbol alemany i que ara és ¡escriptor!, etc.) entre les quals vam escollir -coses de l'idioma- una parella franco-xilena amb els que ens tornarem a trobar. La pròxima cita serà en un concert d'ell -compositor de música contemporània, per això ha vingut a estudiar a París des de Xile, i també baixista d'un parell de formacions-. Em quedo amb una de les frases potents que em va deixar la xerrada amb ell: "París dona molt, però s'ho cobra. I cobra el doble". Haurem d'anar a l'aguait!
PD2-->D'altra banda, no puc anar a dormir sense esmentar que ahir ja va fer una setmana que som aquí. Fa una setmana que vam passar el dia dient que es tractava del "premier jour du reste de ta vie". Heu vist la pel·li de Rémi Bezançon? Us la molt recomano!